The Project Gutenberg EBook of Les Aventures De Tom Sawyer, by Mark Twain

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Les Aventures De Tom Sawyer

Author: Mark Twain

Translator: Josep Carner

Release Date: January 8, 2010 [EBook #30890]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK LES AVENTURES DE TOM SAWYER ***









LES AVENTURES DE TOM SAWYER

(Autor: Mark Twain.  Traducci: Josep Carner)




PREFACI.

La major part de les aventures consignades en aquest llibre
succeren de bo de bo; una o dues sn experiments de la meva
collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola.
Huck Finn s tret de la vida real; Tom Sawyer tamb, per no d'un
individu: s una combinaci de les caracterstiques de tres nois que
jo vaig conixer; aix s que pertany a l'orde arquitectnic
compost.

Les estranyes supersticions a les quals hom fa referncia,
predominaven totes entre nois i esclaus de l'Oest en el perode
d'aquesta histria; s a dir, fa trenta o quaranta anys.

Encara que mon llibre s'adrea sobretot al divertiment de nois i
noies, espero que aix no ser causa que el defugin homes i dones,
perqu part del meu propsit ha estat mirar de fer plaent memria
als adults d'all que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i
parlaren, i en qunes singulars empreses s'esmeraren de vegades.

L'AUTOR  (Hartford, 1876).




CAPTOL I

-Tom!

Cap resposta.

-Tom!

Cap resposta.

-Qu s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!

La vella senyora tir per avall les seves ulleres i mir per damunt
elles al volt de la cambra. Desprs les tir per amunt i sotj sota
d'elles. Poques vegades o mai no mirava _a travs_ d'elles per una
cosa tan petita com s un noi, perqu les ulleres eren de cerimnia,
i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei:
igual hauria pogut veure a travs d'un parell de tapadores d'estufa.
Sembl un moment perplexa, i digu, no pas ferotgement, per
tanmateix en veu prou alta perqu el parament de la cambra la
sents:

-B, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us...

No acab la frase, perqu en aquell moment estava decantant-se i
furgant sota el llit amb l'escombra: aix s que necessitava al per
al ritme de les furgades. No desenterr cap cosa sin el gat.

-Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!

Se n'an cap a la porta oberta i s'hi atur, i sotj entre els
emparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituen el jard.
Res de Tom. Aix s que ella fu fora per alar la veu fins al grau
exigit per la distncia, i crid:

-O-o-o Tom!

Sent una fressa lleu al darrera, i es gir a temps per a agafar un
petit miny per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.

-T! Hauria hagut de pensar en aquest recambr. Qu hi fieu, aqu
dins?

-Res.

-Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Qu s, aquesta
brutor?

-No ho s, tia.

-B, jo s, que ho s. s melmelada: vet aqu el que s. Us he dit
quaranta vegades que si no deixveu la melmelada tranquila us
llevaria la pell. Deu-me aquell fuet.

El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.

-Ui! Mireu al darrera vostre, tia!

La vella senyora es gir arremolinadament, i arrabass les faldilles
cap enfora de l'amenaa; i el miny fug tot seguit, s'enfil damunt
el clos d'altes estaques, i desaparegu a l'altra banda. La tia
Polly romangu sorpresa un moment i en acabat esclat en una dola
rialla.

-Diastre de noi! Mireu's que s prou, que jo mai pugui escarmentar!
No m'ha fet prou martingales, perqu ara m'emprengui de sotjar-lo?
Per un vell ximple s el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprn
cap traa nova, com diu la dita. Tanmateix, en nom de Du, ell no
s'empesca mai les mateixes coses dues vegades seguides; i cm pot
conixer un hom la que ha de venir? Sembla talment que spiga per
quant de temps podr de consumir-me les sangs sense que m'arribi a
arborar, i sap que, si arriba a aconseguir de deixar-me en bitza per
un minut o fer-me riure, jo m'aplaco i no puc ventar-li patacada. No
hi compleixo pas la meva obligaci amb aquest noi; i aquesta s la
santa veritat, Du ho sap. Plnyer el bast malmet el miny, com diu
la Bblia. Deixo que el pecat s'amuntegui, i pago la pena per tots
dos, massa que ho veig. s un vailet endimoniat; per, caram!, s el
noi de la meva germana morta, pobrissona!, i no tinc cor de
ventar-li fuetada, sigui com sigui. Cada vegada que el deixo anar,
la conscincia em puny de all ms; i cada vegada que l'aporrino el
cor se'm trenca. Tanmateix, home nat de dona s de pocs dies i ple
de tribulacions, com diu l'Escriptura, i s la massssima veritat.
Far campana aquesta tarda, i no tindr ms remei que fer-lo
treballar dem, per a castigar-lo. s ben dur de fer-lo treballar
els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; per ell t ms
rancnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha ms, he de
complir amb ell una mica de la meva obligaci, o ser la seva runa.

Tom va fer campana, i va passar una gentil estona. Torn a casa amb
prou feines a temps d'ajudar Jim, el vailet negre, a serrar la
llenya del dia segent; i part les teies abans de sopar, o almenys
estigu all a una hora escaient per a dir ses aventures a Jim,
mentre Jim feia les tres quartes parts de la feina. El germ petit
de Tom (o, millor, germanastre), Sid, estava ja enfeinat en la seva
contribuci al treball (arreplegant les miques de fusta), perqu era
un noi tranquil, i no pas de mena aventurera ni enquimeradora.
Mentre Tom anava menjant-se el seu sopar i robava el sucre en
oferir-se-n'hi avinentesa, la tia Polly li feia preguntes que eren
plenes d'artifici i molt pregones, perqu volia atrapar-lo en
revelacions perjudicials. Com esdev a moltes altres nimes
senzilles, la seva vanitat predilecta era de creure que tenia un
talent especial per a l'ombrvola i misteriosa diplomcia, i li
plaa de considerar sos enginys ms transparents com a meravelles
d'extraordinria trapelleria.

-Tom- digu ella -feia bastanta calor a l'escola: veritat?

-S, senyora.

-Molta calor: veritat?

-S, senyora.

-No teneu ganes de rabejar-vos una mica a l'aigua, Tom?

Tom es sent ferit d'un bri d'alarma, d'un toc de sospita inquieta.
Escrut la cara de la tia Polly, per ella no li digu res. Aix s
que fu:

-No s..., s a dir, no molt.

La vella senyora estengu la seva m i toc la camisa de Tom, i
digu:

-Per tampoc no esteu massa calent, ara.

I li fou cosa afalagadora, de reflexionar que ella havia descobert
que la camisa era seca, sense que ning s'adons que aix era la
cosa que portava al mag. Per, a desgrat d'ella, Tom ara sabia d'on
venia el vent. Aix s que prevei quna seria la vinent jugada.

-Alguns de nosaltres ens mullrem el cap sota la bomba... Jo encara
el tinc humit. Veieu?

La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt
aquell boc de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores
digu, amb nova inspiraci:

-Tom: no us calgu pas d'arrencar el coll de la camisa d'all on jo
l'havia cosit, per mullar-vos el cap: oi? Descordeu-vos el gec!

A la cara de Tom s'hi esva la preocupaci. Obr son gec. Son coll
de camisa estava slidament cosit.

-Dolentot! B, ja podeu tocar pirand. Estava segura que haveu fet
el plaga i haveu anat a nedar. Per us perdono. Tom: em fa l'efecte
que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent... i millor del
que sembleu, per _aquesta_ vegada.

Mig li recava que la seva sagacitat hagus fet fallida, i mig
s'alegrava que Tom s'hagus ensopegat, per una vegada, a servar
obedient conducta.

Per Sidney digu:

-B, jo diria que li haveu cosit el coll amb fil blanc; per ara s
negre.

-Oital, si el vaig cosir amb fil blanc! Tom!

Per Tom no n'esper l'acabament. En passar la porta, digu:

-Siddy, aix et valdr una pallissa.

En un indret segur, Tom examin dues grans agulles clavades a les
gires del seu gec; i estaven enfilades, l'una enfilada de fil blanc
i l'altra de negre.

-Mai no n'hauria hagut esment, si no hagus estat per Sid. Llamp! De
vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil
negre. Voldria, en nom de Du, que sempre ho fes amb l'un o amb
l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Per em jugo qualsevol
cosa que a Sid l'estabornir. Li dar una lli!

Tom no era pas el noi model del poblet. Coneixia molt b quin era el
noi model, tanmateix, i li feia fstic.

Al cap de dos minuts, o menys i tot, havia oblidat tots els seus
mals de cap. No era perqu sos mals de cap fossin per a ell ni una
mica mica menys amargs i atudors que els d'un home gran per a un
home gran, sin perqu un nou i poders inters els pass al davant,
i els esva per aquella estona en la seva ment; igual que els
infortunis dels homes sn oblidats en l'exaltaci de les empreses
noves. Aquest nou inters era una valuosa novetat en l'art de
xiular, que acabava d'adquirir d'un negre; i ell es delia per
ensinistrar-s'hi sense noses. Consistia en un peculiar caient
ocellvol, una mena de lquid refilet, que hom produa per un
contacte de la llengua amb el paladar, a breus intervals, en mig de
la msica. El lector probablement recorda com es fa, si mai ha estat
noi. Diligncia i atenci aviat aconseguiren de fer-l'hi dominar, i
ell baix a grans passes pel carrer, amb la boca plena d'harmonia i
l'nima plena de gratitud. Sos sentiments eren ben iguals als d'un
astrnom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que
pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per
al noi i no pas per a l'astrnom.

Les tardes d'istiu sn llargues. Encara no era fosc. De cop i volta,
Tom par de xiular. Tenia al davant un estrany: un noi una mica ms
gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una
colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A ms,
el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Aix era
simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica. Son gec de tela
blava, ajustadament cordat, era nou i airs, i tamb ho eren sos
pantalons. Duia sabates, i aix que tot just era divendres. Fins i
tot portava corbata, un boc brillant de cinta. Tenia un tarann
aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant ms Tom badava
en front de l'esplndida meravella, ms arremangava el nas,
impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi
abillament es tornava ms i ms arrossinat. Cap dels dos nois
parlava. Si l'un es movia, l'altre es movia; per noms que de
flanc, en un cercle. Es mantingueren fa contra fa i fit a fit tota
l'estona. A la fi, Tom digu:

-Puc apallissar-vos!

-Em plauria de veure com ho intenteu.

-B, doncs, puc escometre-ho.

-No, que no podeu, tanmateix.

-S, que puc.

-No, que no podeu.

-Puc.

-No podeu.

-Puc.

-Que no.

Hi hagu una pausa inconfortable. Aleshores Tom digu:

-Com us dieu?

-No s cosa del vostre ram. .

-B, doncs, jo ara en puc fer una cosa del meu ram.

-B, i per qu no ho proveu?

-Si parleu gaire, ho far.

-Gaire... gaire... gaire...! Que me'n doneu, de fil!

-Oh! Us penseu que sou molt viu: oi? Podria apallissar-vos tenint
una m lligada al meu darrera, si volia.

-B, per qu no voleu fer-ho? Perqu vs _dieu_ que podeu fer-ho.

-B, ho far, si beneitegeu gaire.

-Oh! s... He vist famlies senceres en el mateix comproms.

-Murri! Us penseu que sou alg: veritat?

-Ai, ai! Qun capell!

-Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li
deu una patacada: qui li doni una patacada, rebr.

-Sou un mentider.

-Vs en sou un altre.

-Us baralleu de per riure, i no goseu comenar.

-Vejam... fugiu-me del davant!

-Escolteu: si ha de durar gaire ms aquest desvergonyiment, agafo
una pedra i us enceto el cap.

-Oh! s clar que ho fareu.

-B, doncs, _ho far_.

-B, per qu no ho feu, doncs? Per qu aneu dient que ho fareu? Per
qu no ho feu? s perqu teniu por.

-No en tinc, de por.

-S que en teniu.

-No, que no en tinc.

-S que en teniu.

Una altra pausa, i ms ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.

Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digu:

-Aneu-vos-en d'aqu.

-Aneu-vos-en vs.

-No vull, en bona ref.

-En bona ref, no vull.

Aix romangueren, cadasc amb un peu fent angle, com un estrep, i
tots dos empenyent, que ms no podien, i mirant-se amb les celles
arrufades d'odi; per cap dels dos no pogu guanyar aventatge.
Desprs de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits,
cadasc relax la seva tensi amb vigilant cautela, i Tom digu:

-Sou un covard i un cadellet. Li parlar de vs al meu germ gran, i
ell us pot ben estabornir, i jo li dir que ho faci.

-Qu se me'n dna, del vostre germ gran? Tinc un germ que s ms
gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt
d'aquest clos.- (Tots dos germans eren imaginaris).

-Aix s una bola.

-Perqu vos ho digueu, no vol dir que en sigui.

Tom fu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digu:

-Llengua que no camineu damunt d'aix. I si ho feu us aporrinar
fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es
guanyar un pebrot.

El noi nou ho petj cuitosament, i digu:

-Heu dit que ho fareu: ara vejam cm ho feu.

-No em feu ms nosa, ja: val ms que us en aneu a pendre la fresca.

-B: heu dit que ho fareu... Per qu no ho feu?

-Vatuanada! Ho faig per dos cntims.

El noi nou es tragu de la butxaca dos coures dels grans, i els
mostr irrisriament en la m estesa.

Tom, d'un patac, els tir a terra.

En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang,
aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i
esquinaren el pl i els vestits, es donaren cops de puny i
esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glria. Al cap de
poc, all que era confusi an precisant-se; i en mig de la boira
del combat aparegu Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb
els punys.

-Digueu: Em dono!- fu Tom.

El miny no feia sin lluitar per alliberar-se. Plorava,
principalment de rbia.

-Digueu: Em dono!- I els cops de puny continuaren. A la fi
l'estranger deix sentir un ofegat -Em dono!, i Tom el deix alar
i digu:

-Aix us servir de lli. Una altra vegada teniu ms compte a mirar
amb qui feu el poca-solta.

El noi nou se n'an tot raspallant la pols de sos vestits,
sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i
amenaant amb all que faria a Tom l'altra vegada que l'atraps al
carrer. A la qual cosa Tom respongu amb befes i emprengu el seu
cam joiosament; i, tan prompte com hagu girat l'esquena, el noi
nou arrepleg una pedra, l'engeg, i el toc entre les espatlles, i
desprs gir cua i corregu com un antlop. Tom empait al trador
fins a casa seva i aix esbrin on vivia. Mantingu la seva posici
a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; per
l'enemic es limit a fer-li ganyes darrera la finestra, i declin la
proposici. A la fi la mare de l'enemic aparegu, i digu a Tom que
era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se
n'ans. Aix, doncs, ell se n'an, per digu que, ell rai, es podia
permetre d'ajornar-ho.

Arrib a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la
finestra, descobr una emboscada en la persona de la seva tia; i
quan ella vei l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva
resoluci de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i
treballs forats esdevingu d'una fermesa diamantina.




CAPTOL II

El mat del dissabte havia vingut, i tot el mn estiuenc era
brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantria en cada
cor, i, si el cor era jove, la msica eixia als llavis. Hi havia
joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres de la
llagosta (1) eren en plena florida, i la fragncia de les flors
omplia l'aire. Cardiff Hill, ms enll del poblet i damunt ell,
estava tot verd de vegetaci, i queia a prou distncia per a semblar
una Terra Paradisaca, somniosa, sossegada i invitadora.

Tom aparegu per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i
l'alegria fug de la natura i una pregona melangia s'establ en son
esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li
sembl que la vida era tota buida, i l'existncia una simple
crrega. Tot sospesant, enfons la brotxa a la galleda, i la pass
damunt la post del cim; repet l'operaci; va tornar-hi; compar la
insignificant llenca emblanqueda, i segu damunt una caixa de
fusta, tot descoratjat. Jim eix de la porta fent gambades, amb una
galleda de llauna, i tot cantant la can _Les Noies de Buffalo_. El
portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a
l'esguard de Tom, fins aleshores; per ara no li sembl el mateix.
Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de
blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn,
descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent
aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sin cent
cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua
sin passada una hora; i, aix i tot, alg, generalment, havia
d'anar-lo a cercar. Tom digu:

-Escolteu, Jim: jo anir a cercar l'aigua, si vos emblanquineu una
mica.

Jim bellug el cap, i digu:

-No puc, senyoret Tom. La vella senyora em digu que ans i ports
aquesta aigua, i que no m'aturs a beneitejar amb ning. I va dir
que esperava que el senyoret Tom em demanaria que jo emblanquins, i
digu que jo toqus pirand i tingus esment de la meva feina, i
digu que ella vetllaria per l'emblanquinament.

-Oh! No en feu cabal, del que hagi dit, Jim. Ella sempre hi parla,
aix. Deu-me la galleda: no estar fora sin un minut. _Ella_ no ho
sabr.

-Ah! No puc, senyoret Tom. La vella senyora em faria un cap nou. Ben
cert que me'l faria.

-_Ella!_ Ella mai apallissa ning: tusta el cap d'un hom amb el
didal. I qui se n'encaparra d'aix? Voldria saber-ho. Parla
qui-sap-lo, per el parlar no fa mal: almenys no en fa si no es posa
a gemegar. Jim, us donar una bala! Us donar una bala bona i
blanca.

Jim comen de vacillar.

-Bala blanca, Jim, i guanya sempre!

-Noi! s una cosa d'all ms bonica, a fe. Per, senyoret Tom, tinc
una gran por de la vella senyora.

Tanmateix Jim no era ms que hum: una atracci com aquella era
massa forta per a ell. Deix en terra la galleda i prengu la bala
blanca. Al cap d'un minut anava, cames ajudeu-me, carrer avall, amb
la seva galleda i una pruja a l'esquena: Tom emblanquinava amb
vigor, i la tia Polly es retirava del camp amb una sabatilla a la m
i el triomf en sos ulls.

Per l'energia de Tom no va durar gaire. Comen de pensar en la
grifolda que s'havia proposat per aquell dia, i sos dols es
multiplicaren. Aviat els nois en llibertat vindrien corrent,
esmerant-se en tota mena de delitoses expedicions; i en farien
qui-sap-la riota, d'ell, perqu havia de treballar. Noms el
pensar-hi l'abrusava com un foc. Es tragu la seva mundanal riquesa
i l'examin: trossos de joguines, bales i escombraries; coses potser
abastament per a comprar un canvi de feina, per no pas per a
comprar tota una mitja hora de pura llibertat. Aix, doncs, retorn
sos minvats cabals a la seva butxaca, i abandon la idea d'intentar
la compra dels nois. En aquell moment, ombrvol i desesperat, una
inspiraci esclat dins ell, no menys que una gran, magnfica
inspiraci. Agaf la seva brotxa i es pos tranquillament a
treballar. Ben Rogers comparegu tot seguit a la vista; el noi,
entre tots els nois, del que ell havia temut la mofa. Ben caminava
fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai
i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a
intervals un llarg i melodis esgarip seguit d'un ding-dong-dong,
ding-dong-dong, en to profund, perqu estava personificant un vapor.
A mesura que s'an atansant, apaivag la seva celeritat, es pos al
mig del carrer, es decant d'all ms a estribor, i ors
feixugament, amb laboriosa pompa i minuciositat, perqu
personificava el Big Missouri, i es creia tenir un calat de nou
peus d'aigua. Ell era vapor i capit, i campaner, tot plegat: aix
s que havia d'imaginar-se a s mateix en sa prpia coberta ms
alta, donant les ordes i executant-les.

-Pareu, mestre! Ning, ning, ning!- La marxa del vaixell gaireb
s'exting, i ell tir cap amunt, a pleret, envers la vorera.

-Mquina endarrera! Ning, ning, ning!- Redre sos braos, i els
pos tots enravenats per sos flancs avall. -Mquina a babord! Ning,
ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La m dreta descrivia a l'ensems
cercles majestuosos, perqu representava una roda de quaranta peus.
-Refermeu a estribord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La m
esquerra comen de descriure cercles. -Pareu a estribord! Ning,
ning, ning! Pareu a babord! Proa avant, decantant l'estribord! Para!
Gireu de mica en mica! Ning, ning, ning! Xu, xu, xu! Etzibeu aquesta
rellinga de gratil! De pressa, ara! Enfora l'amarra! Que esteu
badant? Deu un tomb a la soca amb la corda! Feu-vos arran del moll,
ara! Engegueu! Pareu la mquina, mestre! Ning, ning, ning! Xt! xt!
xt! (fent anar la clau de prova).

Tom continu emblanquinant: no feu cabal del vapor. Ben el mir de
fit a fit un moment, i desprs digu:

-Hi, hi! Esteu aqu estaqueta: no s veritat?

Cap resposta. Tom examin son darrer toc amb l'esguard d'un artista.
Desprs don una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examin el
resultat, com abans. Ben es pos al seu costat. A Tom la poma li
feia venir salivera, per romangu quiet, sempre maldant. Ben digu:

-Hola, miny! Us cal treballar: oi?

Tom es mogu sobtadament i digu:

-Ah! Sou vs, Ben? No me n'havia atalaiat.

-Sabeu? me'n vaig a nedar, jo. No us agradaria de poder venir? Per,
s clar, ms us estimeu treballar: oi? s clar, que us ho estimeu
ms.

Tom contempl el miny una estona, i digu:

-De qu en dieu treball?

-B, no es feina, aix?

Tom reprengu l'emblanquinament, i contest amb negligncia:

-B, potser que en sigui i potser que no en sigui. El que jo s s
que ve a la mida de Tom Sawyer.

-Oh! Escolteu: no voleu pas dar entenent que us agradi?

La brotxa continuava movent-se.

-Agradar-me? B, no s per qu no m'hauria d'agradar. s que un hom
t la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?

Aix pos l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva
poma. Tom pass la brotxa exquisidament d'ac d'all, recul per a
veure l'efecte, afeg un toc en aquest indret i aquell altre, i
sospes de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment,
i esdevenia ms i ms interessat, ms i ms absort.

Al cap de poc digu:

-Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.

Tom reflexion: estava a punt de consentir, per canvi de
determini.

-No, no; la tia Polly s molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos
(el de la banda del carrer, sabeu?); per, si fos el clos de la
banda del darrera, a mi tant me fra i a ella tamb. S, s molt
mastegataxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de
compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos
mil, que ho pogus fer de la manera que cal.

-S? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar noms: noms una
mica. Jo b us ho deixaria fer, si vs fssiu jo, Tom.

-B, a mi em plauria, indi honrat; per la tia Polly... Mireu, Jim
volia fer-ho, per ella no li ha volgut consentir. Sid tamb volia
fer-ho, per ella tampoc li ha volgut consentir. No veieu, ara, que
estic lligat, en aquest punt? Si vs us emprengussiu el clos, i
passs qualsevol cosa...

-Oh! Romansos! Tindr tant d'esment com vs mateix. Deixeu-m'ho
provar. Escolteu... us dar el dintre de la poma.

-B, veureu... No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por...

-Us la dar _tota!_

Tom fu remissi de la brotxa amb repugnncia en el rostre, per amb
daler en el cor. I, mentre l'ex-vapor Big Missouri treballava i
suava al sol, l'artista retirat seia damunt un barril, a l'ombra, a
curta distncia; deixava penjar les cames, mossegava la poma amb la
boca plena, i planejava el carnatge de ms innocents. No mancava
material: ms nois s'esqueien per alli, a cada estona: venien per a
fer mofes, per romanien per emblanquinar. Poc abans que Ben
estigus atut, Tom havia baratat la nova avinentesa d'emblanquinar,
a Billy Fisher, per un estel, slidament adobat; i quan aquest ja en
tingu prou, Johnny Miller compr de ser-hi, mitjanant una rata
morta i un cordill per a fer-la giravoltar; i aix successivament,
hora darrera hora. I, quan hom arrib a mitja tarda, el pobre miny
miserable del mat estava literalment saturat de riqueses. Tenia, a
ms de les coses abans esmentades, dotze bales, part d'una
mandolina, un tros d'ampolla blava per a mirar-hi a travs, un can
de rodet, una clau que no servia per a obrir res, un boc de guix,
un tap de vidre d'una garrafa, un soldat de plom, un parell de
capgrossos, sis coets, un gatet borni, un pom de porta, de llaut,
un collar de gos (sense gos), el mnec d'un ganivet, quatre peces de
pela de taronja i un vell marc de finestra fet malb. Havia tingut,
mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la
companyia... i el clos llua de tres capes de blanc! Si el blanc no
li hagus arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els
nois del poblet.

Tom es digu que aquest mn, al capdavall, no era tan buit com aix.
Havia descobert una gran llei d'activitat humana, sense saber-ho: s
a dir, que per fer que un home o un noi desitgin una cosa, noms cal
convertir la cosa en difcil d'atnyer. Si hagus estat un gran
filsof ple de saviesa, com l'autor d'aquest llibre, hauria capit
aleshores que la feina consisteix en qualsevol cosa que un hom
estigui obligat a fer, i que el joc consisteix en qualsevol cosa que
un hom no estigui obligat a fer. I aix l'hauria ajudat a compendre
per qu el fer flors artificials o maldar en el mol dels forats s
feina, mentre el jugar a bitlles o trescar pel Mont Blanc no s sin
divertiment. Hi ha rics senyors a Anglaterra que menen carruatges de
passatgers, tirats per quatre cavalls, per espai de vint o trenta
milles, en una ruta diria, a l'istiu, perqu el privilegi els costa
una pila de diners; per, si els oferissin soldada pel servei, aix
el convertiria en feina, i ells aleshores el deixaren crrer.

El miny medit una estona sobre el canvi substancial que s'havia
esdevingut en les seves mundanes circumstncies, i desprs s'adre
al quarter general, a retre comptes.

(1) "Arbres de la llagosta": Accies dels tipus Gleditsia o Robinia.




CAPTOL III

Tom comparegu davant la tia Polly, que estava asseguda vora una
finestra oberta, en una plaent cambra del darrera, que era alcova,
menjador i biblioteca, tot plegat. L'aire balsmic de l'istiu, la
calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de
les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues
sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que
no fos la del gat, el qual tamb se li havia adormit a la falda. Les
seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a
precauci de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria
d'all ms temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure
que comparegus dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrpida
manera. Digu ell:

-No puc anar a jugar, ara, tia?

-Cm s'entn? Ara ja? Quanta de feina heu fet?

-Ja tota s acabada, tia.

-Tom, no em digueu mentides. No ho puc sofrir.

-No s mentida, tia: ja est tot llest.

La tia Polly no es refi gaire d'aquesta declaraci. Eix a fora a
veure-ho per s mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que
fos veritat un vint per cent de l'afirmaci de Tom. Quan trob tot
el clos emblanquinat, i dhuc emblanquinat amb fora gruix, i dhuc
amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gaireb
inexpressable. I va fer:

-Mai ho hauria dit! No cal dar-hi voltes; podeu treballar quan en
teniu ganes, Tom.- I desprs aigual el compliment, tot afegint:
-Per que poques, repoques vegades en teniu ganes, la veritat! B,
aneu-vos-en i jugueu: per mireu de tornar abans que passi la
setmana: altrament, hi haur pallissa.

Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emport
al recambr i escoll una poma de les millors, i la hi don, mentre
li feia una lli edificant sobre el preu i delectana majors de
qualsevol gust, quan venia sense pecat i desprs d'un virtus
treball. I, mentre ella acabava amb una venturosa filigrana de
textos bblics, ell va pispar un bunyol.

Desprs sort tot saltant; i vei Sid, que tot just comenava a
pujar l'escala descoberta que menava a les cambres posteriors del
segon pis. Hi havia grumolls de terra a l'abast, i l'aire se n'ompl
en un dir Jess. Els grumolls es precipitaren enfurits al volt de
Sid com una pedregada, i abans que la tia Polly pogus reconcentrar
les seves corpreses facultats i comparixer a son ajut, sis o set
havien encertat, i Tom havia fet un bot damunt el clos i era fora.
Hi havia una porta, per en general el temps li curtejava massa per
a fer-ne us. La seva nima romangu en pau, ara que havia dat a Sid
el tracte que mereixia per haver cridat l'atenci sobre son fil
negre i haver-li creat un mal de cap.

Tom vorej l'illa edificada i pass per una via fangosa que avanava
pel darrera de l'estable de vaques de sa tia. No trig a trobar-se
en tota seguretat, ms enll de l'abast de la captura i el cstig; i
s'adre envers la plaa del poblet, on dues colles militants de
minyons s'havien trobat per a la lluita, segons un previ
assenyalament. Tom era general d'un d'aquests exrcits i Joe Harper
(un amic del cor) era general de l'altre. Aquests dos grans capitans
no es dignaven lluitar personalment (cosa ms escaiguda als
peixi-minuti), sin que seien plegats damunt una eminncia i
dirigien les operacions de la campanya per ordes que trametien els
ajudants de camp. L'exrcit de Tom guany una gran victria, desprs
d'una llarga batalla, d'all ms aspra. En acabat, hom compt els
difunts, hi hagu canvi de presoners, es fixaren els termes de la
prxima ruptura i s'assenyal el dia per a la necessria batalla;
desprs de la qual cosa els exrcits es posaren en rengles i
partiren, i Tom se n'an cap a casa tot sol.

Mentre passava vora la casa on vivia Jeff Thatcher, vei una noia
nova en el jard, una exquisida criatura d'ulls blaus i cabell
daurat, acondut en dues llargues trenes, que duia una blanca tnica
estival i uns pantalonets brodats. L'heroi de tan recent triomf
esdevingu retut, sense que hom dispars un tret. Una certa Amy
Lawrence s'esva del seu cor, sense deixar memria al seu darrera.
Ell havia cregut que l'estimava fins a la follia i son daler li
havia semblat una adoraci, i ara veia que no era sin una pobra i
mesquina parcialitat fugidora. Havia passat mesos conquerint-la,
ella l'havia acceptat, feia amb prou feines una setmana; ell havia
estat el miny ms feli, ms altvol del mn noms durant la
curtesa de set dies, i aqu, en un instant, ella havia sortit de son
cor com un estranger vingut per atzar, la visita del qual s
acabada.

Ador aquest nou ngel amb esguard furtiu, fins que vei que ella
l'havia descobert: aleshores va fer veure que no sabia que ella fos
present, i comen de fer-se veure en tota mena d'absurdes faisons
infantvoles, per guanyar-se la seva admiraci. Romangu en aquesta
grotesca ximpleria per algun temps; per de tant en tant, en mig
d'algunes perilloses performances gimnstiques, mir de cua d'ull, i
vei que la noieta s'adreava cap a la casa. Tom se n'an al clos, i
es decant damunt ell, tot planyvol, i esperant que ella voldria
aturar-se una mica ms. Ella s'atur una mica damunt els graons, i
desprs avan cap a la porta. Tom exhal un gran sospir quan ella
pos el peu en el llindar; per son rostre s'illumin, i amb motiu,
perqu ella tir un pensament damunt el clos, un moment abans de
desaparixer. El miny es pos a crrer i s'atur no gaire lluny de
la flor, i desprs es proteg els ulls amb la m, i comen de mirar
carrer avall, com si hagus descobert quelcom d'interessant que ans
en aquella direcci. Al cap de poc arrepleg una palla i prov de
gronxar-la damunt son nas, amb el cap decantat molt endarrera; i,
mentre es movia d'una banda a l'altra en sos esforos, vorejava ms
i ms el pensament: finalment son peu nu repos damunt ell, els dits
plegadissos del peu es clogueren damunt ell, i el noi part fent
gambades amb el seu tresor i desaparegu per la cantonada. Per
noms fou que per un minut: noms el temps de posar-se la flor al
trau de la jaqueta, vora el cor, o potser vora l'estmac, perqu no
era gaire assabentat d'anatomia, i en cap manera hipercrtic.

Torn en acabat, i s'estigu vora el clos fins a la caiguda de la
nit, fent-se veure com abans; per la noia no torn a mostrar-se,
encara que Tom es reconforts una mica amb l'esperana que ella,
mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les
seves atencions. Finalment, torn amb repugnncia a casa seva, plena
de visions sa pobra testa.

Durant tot el sopar estigu tan alegre, que la seva tia es pregunt
qun esperit se li havia ficat al cos. Fou objecte d'un bon reny
per haver tirat grumolls a Sid, i no sembl preocupar-se'n gota.
Prov de robar sucre sota el mateix nas de la seva tia, i li
tustaren els nusos dels dits. Ell digu:

-Tia, a Sid no el tusteu pas quan n'agafa.

-B, Sid no aturmenta un hom, com vs feu. Sempre estareu de cap al
sucre, si no us vigilava.

Ella se n'an aviat cap a la cuina, i Sid, feli amb la seva
immunitat, abast la sucrera amb una mena de glorieig en front de
Tom, que era gaireb insuportable. Per els dits del miny
lliscaren, i la sucrera caigu i es trenc. Tom estava extasiat, i
en tanta de manera, que fins i tot domin sa llengua i romangu en
silenci. Pens que ell no diria una paraula, fins i tot quan la seva
tia entrs, sin que seuria perfectament quiet fins que ella demans
qui havia fet la trencadissa; i aleshores parlaria, i fra la ms
bella cosa de tot el mn el veure al manyac model atrapant una
sumanta. Estava tan sadoll de gaubana, que amb prou feines pogu
contenir-se quan la vella senyora torn, i s'atur damunt el
desastre, descarregant llampecs d'ira damunt les ulleres. Ell es
digu a s mateix:

-Ara ve all!-, I al segent instant rodava per terra! La m potent
enlairava per colpir de bell nou, quan Tom crid:

-Atureu-vos: per qu m'escometeu a mi? s Sid qui l'ha trencada!

La tia Polly s'atur perplexa; i Tom mir, en cerca de guaridora
pietat. Per ella, en recobrar la veu, digu noms:

-Uf! B, a com lla la pallissa, em penso, no ha estat indeguda. Ben
segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo
no era present.

Desprs, ella sent el retret de la seva conscincia, i es delia per
dir quelcom de bo i amors; per judic que aix seria interpretat
com a confessi d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant
cosa. Aix s que serv silenci i se n'an a les seves tasques amb
el cor contorbat. Tom feia el bot en un rec, i exagerava sos
sofriments. Coneixia que, cor endins, la seva tia s'agenollava
davant seu, i es sentia acerbament satisfet d'aquesta comprensi.
Ell no arboraria cap senyal, ni s'adonaria de cap. Sabia que una
llambregada afanyosa queia al seu damunt, ara i ads, a travs d'un
tel de llgrimes; per ell refusava de fer-ne esment. Es
representava a s mateix en son llit, malalt de mort, amb la seva
tia decantant-se-li al damunt, tot implorant una parauleta de perd;
per ell girava la cara envers la paret i moria sense dir aquella
paraula. Ah! Qu passaria per dintre d'ella, aleshores? I es
representava a s mateix portat a casa, del riu estant, mort, amb
sos rulls amarats, i ses pobres mans quietes per sempre i son cor
ferit en reps. Cm ella es tiraria al damunt seu i cm caurien les
llgrimes a dolls, i pregarien sos llavis a Du que li retorns el
seu miny, tot dient que ella no l'ofendria mai ms, mai ms! Per
ell jauria all blanc i enfredorit, sense cap moviment: pobra petita
vctima, les dolors de la qual havien trobat la fi. Tant estimul
sos sentiments amb l'aire pattic d'aquest somni, que hagu de
vetllar per seguir empassant-se la saliva, perqu estava arran
d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aqus, que el
parpelleig fu sobreeixir, i davall i gotej per l'extrem de son
nas. I tanta de voluptat trobava en aquest afalac de sos dols, que
no podia comportar que cap alegria mundana, cap ressonant
delectana, hi fes intrusi: aix s que al cap de poc, quan sa
cosina Maria entr ballant, tota alegre del goig de veure la casa de
bell nou, desprs d'una interminable excursi d'una setmana al camp,
ell s'aixec i avan entre nvols i foscria cap a una porta,
mentre ella portava sol i cantries per l'altra. An esmaperdut, ben
lluny dels indrets on solien trobar-se els nois, i en cerc de
desolats, que fossin en harmonia amb son esperit. Un rai d'estaques
que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegu en son caire
d'enfora, i contempl l'ombrvola extensi del corrent, no desitjant
aleshores sin d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n,
sense sofrir l'inconfortable trmit enginyat per la natura.
Aleshores es record de la seva flor. La tragu, tota arrugada i
marcida, i ella augment poderosament la seva ttrica felicitat. Es
pregunt si ella s'apiadaria d'ell en saber-ho. Qu sap si ploraria,
i desitjaria de tenir el dret de posar-li els braos al voltant del
coll i reconfortar-lo? O b giraria el cap fredament, com tot el
mn, ple de buidor? Aquesta imatge li caus una tal agonia de
delectable sofriment, que l'an regirant i regirant pel seu mag, i
l'an considerant sota noves i variades llums, fins que esdevingu
ben gastada. A la fi s'aixec, tot sospirant, i se n'an entre la
fosca. Cap a dos quarts de deu o les deu pass pel carrer abandonat
on vivia l'adorada inconeguda; s'hi atur un moment; cap so no
caigu damunt sa orella parada; una candela expandia una claredat
opaca damunt la cortina d'una finestra del segon pis. Era all la
presncia sagrada? S'enfil al clos, i pass llisquvolament entre
les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mir en l'aire,
envers ella, per llarga estona, i amb emoci; desprs s'ajagu en
terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el
pit, i servant la pobra flor marcida. I aix hauria volgut morir: a
la serena, en la fredor del mn, sense aixopluc damunt sa testa,
mancada de fogar, sense que una m amistosa eixugus la suor mortal
de son front ni cap rostre amors es decants compassivament al
damunt seu quan vingus la gran agonia. I aix el trobaria _ella_
quan mirs cap enfora, en l'alegre mat... i, oh!, qui sap si
deixaria caure una llgrima damunt sa pobra figura sens vida, qui
sap si exhalaria un petit sospir, en veure una vida jove i brillant
tan rudement desfeta, tan immaturament dallada?

La finestra s'obr; la veu discordant d'una criada profan la santa
calma, i un diluvi d'aigua amar les romanalles del mrtir atut.

L'heroi ofegat salt amb un esbufec d'alleujament; hi hagu un
zumzeig com de projectil en els aires, mesclat al murmuri d'una
maledicci; un so com de vidres petats es fu sentir, i una petita
forma vaga pass damunt el clos i es dispar en la fosca.

No gaire temps desprs, quan Tom, despullat per ficar-se al llit,
examinava sos vestits amarats a la llum d'una candela de su, Sid es
despert; per si per acs li vingu alguna trbola idea de fer
provatures d'allusions, s'hi repens, i serv quietud, perqu lluc
el perill en la mirada de Tom. Tom es fic al llit deixant de banda
la tirallonga de les pregries, i Sid prengu nota, mentalment, de
l'omissi.




CAPTOL IV

El sol s'aixec damunt un mn tranquil, i resplend damunt el poblet
pacfic com una benedicci. Acabat el desdejuni, la tia Polly
comen les prctiques religioses de la famlia: primer de tot digu
una pregria erigida en slides fileres de cites escripturstiques,
encastades amb un prim morter de originalitat; i des del cim
d'aquell monument, lleg un captol ferreny de la llei mosaica, com
si fos del Sina estant.

Desprs Tom es nu el cinyell, per dir-ho aix, i es pos a la tasca
per apendre sos versicles. Sid havia aprs la lli dies abans. Tom
despengu tota la seva energia en encabir-se cinc versicles a la
memria; i tri una part del serm de la Muntanya, perqu no pogu
trobar versicles que fossin ms curts.

Al cap de mitja hora, Tom tenia una vaga idea general de la seva
lli, per noms que aix, perqu son mag atravessava tot el camp
del pensament hum, i ses mans eren atrafegades en distraccions
recreatives. Mary prengu son llibre per fer-lo recitar, i ell mald
per descobrir son cam entre la boira.

-Benaventurats els a... a...

-Pobres.

-S... pobres. Benaventurats el pobres a... a...

-En esperit...

-En esperit. Benaventurats els pobres en esperit, perqu ells...
ells...

-Llur...

-Perqu llur. Benaventurats els pobres en esperit perqu llur... s
el reialme del cel. Benaventurats els que ploren, perqu ells...
ells...

-Se...

-Perque ells... a...

-S. e...

-Perqu ells _essa e_... Oh! No s qu s, aix!

-Seran!

-Oh! Seran! Perqu ells seran... perqu ells seran a... a... Seran
plorats... a... a... Benaventurats els que seran... els que a... els
que seran plorats, seran a... a... seran qu? Perqu no m'ho dieu,
Mary? Perqu us plau sser tan rona?

-O Tom, pobre cap de fusta! No s pas que jo us sigui un corc. No
ho voldria pas, de ser-vos-en. Heu de tornar-hi, i apendre-ho. No us
descoratgeu, Tom: ja en sortireu... I, un cop n'hagueu sortit, us
donar quelcom d'all ms bonic! Ah! aix: aix s un bon miny!

-Molt b! I quna cosa s, Mary? Digueu-me quna cosa s.

-Deixeu-ho crrer, Tom. Ja sabeu que si dic que s bonic, s bonic.

-Oi, Mary. Molt b: m'hi aferrussar altra vegada.

I s'hi aferruss altra vegada; I, sota la doble tensi de la
tafaneria i el guany en perspectiva, ho fu amb tant d'abrivament,
que reeix d'una manera esclatant.

Mary li don un flamant ganivet Barlow, que costava dos rals i
escads; i la convulsi de gaubana que fu trontollar el seu
organisme el sacsej fins als fonaments.

En veritat, el ganivet no servia per a tallar res, per era un
evident Barlow, i aquest instrument era d'una inconcebible
sumptuositat; baldament la qesti de si els nois de l'Oest havien o
no arribat a imaginar que semblant arma podia segurament ser
falsificada per al seu menyscabament, s un imposant misteri que mai
ser resolt, tal vegada. A Tom se li acud de fer-hi senyals a
l'armari, i anava preparant-se per comenar la tasca a la taula
escriptori, quan el cridaren a abillar-se per a l'escola dominical.

Maria li don una ribella de llauna amb la seva aigua, i un tro de
sab, i ell pass la porta i pos la ribella damunt d'un escambell
que hi havia per all: desprs fic el sab a l'aigua i l'hi deix
estar; s'arremang les mnegues; escamp dolament l'aigua per
terra; i desprs entr a la cuina i comen d'eixugar-se la cara
diligentment amb la tovallola de darrera la porta. Per Mary remogu
la tovallola i digu:

-No us en deu vergonya, Tom? No sigueu tan dolent. L'aigua no us
far cap mal.

Tom romangu una mica desconcertat. La ribella fou emplenada de bell
nou, i aquesta vegada Tom es decant damunt ella una estoneta,
arreplegant coratge; s'hi fic amb una alenada profunda, i ho
envest. Quan entr a la cuina al cap de poc, amb els ulls closos, i
anant a les palpentes amb totes dues mans en cerca de la tovallola,
un honorable testimoni de sabonera i aigua degotava de la seva fa.
Per en eixir de la tovallola, son estat no era encara satisfactori,
perqu l'rea neta cessava de cop i volta, com si fos una mscara,
damunt la seva barba i les seves barres. Per sota i ms enll
d'aquesta ratlla hi havia una ombrvola extensi de territori eixut,
que s'estenia cap avall pel seu davant, i, pel darrera, al voltant
del coll. Mary el prengu pel seu compte, i quan estigu llest era
un home i un germ, sense diferncia de color; i son cabell amarat
era pentinat gentilment, i sos petits rulls elaborats amb un efecte
general d'exquisidesa i simetria. (Ell s'aplanava els rulls
d'amagat, amb treball i molsties, i s'encastava el cabell ben arran
del cap, perqu opinava que els rulls eren afeminats, i els seus li
omplien la vida d'amargor.) Desprs Mary tragu un tern que ell no
havia usat sin els diumenges per espai de dos anys (hom ne deia,
senzillament, l'altre vestit). I d'aix en podem deduir la
magnitud del seu guarda-roba. La noia l'endeg, desprs que ell
mateix s'hagu abillat; cord el gec polit fins a la seva barba,
gir el gran coll de camisa damunt les seves espatlles, el raspall
i el coron amb el capell de palla, que tot era de clapes. Semblava
ara en gran manera millorat i inconfortable; i, verament, es sentia
tan inconfortable com semblava, perqu tot el vestit i la netedat
l'enravenaven d'una manera, que all era un fel. Esperava que Maria
s'oblidaria de les seves sabates, per l'esperana es mustig; va
untar-les totes amb su, com era el costum, i les port. Ell perd
el bon geni, i digu que sempre li feien fer all que no volia. Per
Maria digu persuasivament:

-Tom, vejam... aix s ser bon miny?

Aix s que es fic les sabates, tot rondinant. Mary aviat estigu
llesta, i els tres infants eixiren cap a l'escola dominical, indret
que Tom odiava amb tot el cor; per a Sid i Mary els plaa.

L'escola del diumenge durava de les nou fins a dos quarts d'onze; i
desprs venia el servei religis. Dos dels infants romanien sempre
voluntriament a oir el serm; l'altre romania tamb... per motius
ms poderosos. Els bancs de respatller enlairat i sense coixins que
hi havia a l'esglsia podrien contenir unes tres centes persones;
l'edifici era una petita cosa senzilla, amb una mena de caixa de pi
al cim, com a cloquer. A la porta, Tom recul i s'acost a un
camarada que duia el vestit de les festes.

-Escolta, Bill: tens un bitllet groc?

-S.

-Quant ne vols?

-Quant ne dones?

-Un tros de llam i un ham de pescar.

-Deixa-m'ho veure.

Tom ho exhib. Eren satisfactoris, i hi hagu barata de propietat.
Desprs Tom vengu un parell de bales bones i blanques per tres
bitllets vermells, i alguna altra bagatella per un parell de blaus.
Sotj altres nois a mesura que venien, i continu comprant bitllets
de diverses colors, per deu o quinze minuts ms. Entr a l'esglsia,
desprs, amb un eixam de nois i noies nets i sorollosos; se n'an
cap el seu seient i comen una baralla amb el primer noi que trob
al seu abast. El mestre, hom greu i anci, va intervenir-hi; desprs
gir l'esquena un moment, i Tom estir els cabells d'un noi del banc
ve, i estava tot absort llegint son llibre quan el noi va girar-se.
Clav una agulla en un altre noi, tot seguit, per a sentir-li dir:
-Ui!- i fou renyat novament pel mestre. Tota la classe de Tom era
d'un model: inquieta, sorollosa i carregosa. Quan els tocava de dir
la lli, cap d'ells no sabia els versicles perfectament, sin que
tothom els ho havia d'apuntar. Tanmateix, per, passaven prou
turment, i cadasc tenia son premi en bitlletets blaus, cada un dels
quals portava un passatge de l'Escriptura; cada bitllet blau era la
paga d'haver recitat dos versicles. Deu bitllets blaus equivalien a
un de vermell, i podien ser-hi baratats; deu bitllets vermells
equivalien a un de groc; per cada deu bitllets grocs el
superintendent donava una Bblia molt senzillament enquadernada (que
no arribava a valer mig dlar en aquells temps venturosos) al
deixeble. Quants de mos lectors tindrien l'activitat i l'aplicaci
d'encabir-se a la memria dos mil versicles, fins i tot per una
Bblia de Dor? I, no obstant, Mary havia adquirit dues Bblies
d'aquesta manera; aix li representava la tasca pacient de dos anys;
i un noi de parentela alemanya n'havia guanyades quatre o cinc. Una
vegada, aquest recit tres mil versicles sense aturar-se; per la
tensi exercida damunt ses facultats mentals era massa gran, i des
d'aquell dia esdevingu poc menys que un idiota: lamentable
infortuni per a l'escola, perqu en les grans avinenteses, davant
d'espectadors, el superintendent sempre feia sortir aquell noi
perqu (com deia Tom) s'engegus. Noms els deixebles vells
procuraven servar llurs bitllets, no deixant de banda llur tediosa
tasca fins a assolir una Bblia: aix s que la remissi d'un
d'aquests premis era un rar i notable esdeveniment; el deixeble que
havia reeixit era tan gran i conspicu, aquell dia, que en tal moment
tot si d'alumne s'encenia d'una nova ambici que ben sovint durava
un parell de setmanes. s possible que l'estmac intellectual de
Tom no hagus mai experimentat veritable fam d'un d'aquests premis;
per tot son sser, evidentment, s'havia delit molts de dies per la
glria i l'esclat que els voltava.

Com de costum, el superintendent romania dret, en front del plpit,
amb un llibre d'himnes, tancat, a la m i l'ndex ficat entre les
seves pgines, i comand atenci. Quan un superintendent d'escola de
diumenge fa son petit discurs habitual, un llibre d'himnes a la m
li s tan necessari com la inevitable fulla de msica a un cantaire
que est part davant d'una plataforma i canta un solo en un concert,
encara que el motiu d'aix s un misteri; perqu el pacient no passa
mai els ulls pel llibre d'himnes ni per la fulla de msica. Aquest
superintendent era una tnue criatura de trenta cinc anys, amb una
perilla crespada i cabell curt i crespat; portava un coll rgid i
dret, l'extrem superior del qual ben b li arribava a les orelles, i
les agudes puntes del qual s'encorbaven cap endavant, en front dels
angles de la seva boca: aquest clos obligava a un esguard ben recte
cap endavant, i a girar tot el cos quan calia mirar de costat. La
seva barba l'apuntalava una corbata tota estesa, que era tan llarga
i tan ampla com un bitllet de banc, i tenia caps de serrell; els
extrems de les seves botes eren girats violentament cap amunt,
segons la moda del dia, com a lliscadores de trineu: efecte
pacientment i laboriosament produt pels joves, seient amb els dits
del peu apretats contra una paret hores senceres. El senyor Walters
era de posat molt curis, i de cor ben sincer i com cal; i tenia les
coses i els indrets sagrats en tanta de reverncia, i els separava
tant de les matries mundanals, que, sense que ell se n'adons, la
seva veu d'escola de diumenge havia adquirit una entonaci peculiar
que desapareixia totalment els dies de feina. Comen d'aquesta
manera:

-Ara, minyons, necessito que segueu tan correctament i gentilment
com pugueu, i em presteu tota la vostra atenci per un minut o dos.
Aix s, aix. Aix s com ho fan els nens i les nenes bons minyons.
Estic veient una nena petita que mira enfora de la finestra; em temo
que es pensa que estic en algun indret d'all fora: potser dalt d'un
arbre fent un discurs als ocellets. (Rialleta aprovatria.) He de
dir-vos quin b em fa, de veure tantes carones netes i brillants
acoblades en un lloc com aquest, aprenent de obrar rectament i
d'sser bons.

I aix succesivament. No s necessari de trametre la resta del
discurs. s un model que no varia; aix fa que ens sigui familiar a
tots.

El darrer ter del discurs fou malms pel renovellament de lluites i
altres divertiments entre alguns nois de mala conducta, i per les
inquietuds i murmuris que s'estenien arreu arreu, banyant, fins i
tot, els fonaments de roques isolades i incorruptibles com Sid i
Mary. Per tot aix par de sobte en apaivagar-se la veu del senyor
Walters; i la conclusi del discurs fou rebuda amb un esclat de
silencis agrament.

Una bella part dels murmuris havia estat ocasionada per un
esdeveniment ms o menys inavesat: l'entrada de visitants: l'advocat
Thatcher, acompanyat de un home molt vell i molt feble, i d'un bell
senyor cavallervol, de mitja edat i cabell gris d'acer, i una
senyora tota digna, que era sens dubte la muller de aquest. La
senyora portava una nena. Tom havia estat inquiet y ple de pruges i
malhumor, i amb la conscincia que el remordia: no podia confrontar
l'esguard d'Amy Lawrence, no podia sofrir sa mirada amorosa. Per
quan vei la petita nouvinguda, son esperit se abrand tot ell de
benaventurana en un dir Jess. A l'instant segent, feia ostentaci
de si mateix amb totes les seves forces; dant cops de puny als
altres nois, estirant-los els cabells, fent ganyotes: en una
paraula, servint-se de tota art que sembls adequada per a fascinar
una noia i guanyar-ne l'aplaudiment. La seva gaubana no tenia sin
una clivella: el record de la seva humiliaci en el jard d'aquell
ngel; per aquella sorrenca memria l'anaren esborrant ones rues de
felicitat que li passaven al damunt. Als visitants hom els don el
ms alt seient d'honor, i, tan prest com fou acabat el discurs del
senyor Walters, ell els present a l'escola. El senyor de mitja edat
result sser un prodigis personatge; no altre que el jutge del
comtat; la ms augusta creaci, en absolut, que aquells infants
haguessin mai contemplat, i ells es demanaven de quina mena de
material era bastit; i mig volien sentir-lo braolar i mig temien que
arribs a fer-ho. Era de Constantinoble, a dotze milles de
distncia; aix s que havia viatjat i vist el mn: els ulls que hom
tenia al davant havien vist la Casa del Tribunal del Comtat, que hom
deia que tenia una teulada de llauna. L'astorament que aquestes
reflexions inspiraven, el demostrava l'impressionat silenci i les
fileres d'ulls mirant de fit a fit. Aquest era el gran jutge
Thatcher, germ de llur propi advocat. Jeff Thatcher immediatament
avan a mostrar-se familiar amb el gran home i a sser envejat per
l'escola. Hauria estat msica per a son esperit, de sentir els
murmuris.

-Mira-te'l, Jim! cm puja all damunt. Mira! ara va a donar-li una
estreta de m; ara li est donant l'estreta de m. Ma noi! No
t'agradaria d'sser En Jeff?

El senyor Walters es posa a fer-se veure amb tota mena de
bellugueigs i activitats, donant ordes, formulant judicis, fent
advertiments aqu, all, onsevulla que pogus trobar una rodella. El
bibliotecari es feia veure, corrent d'ac d'all amb les mans
plenes de llibres i fent una pila d'aquella fressa i aldarull en que
es complau l'autoritat d'un insecte. Les joves senyoretes mestresses
es feien veure, decantant-se dolament damunt deixebles que feia
poc temps havien estat apunyegats, alant ditets advertidors envers
els nois dolents i dant amorosos copets als bons minyons; els joves
senyors mestres es feien veure amb petits renys i altres petites
demostracions d'autoritat i bella atenci a la disciplina; i la
major part dels mestres, d'ambds sexes, trobaren coses a fer a la
llibreria, vora el plpit, i eren coses que calia tornar a fer dues
o tres vegades (amb molta de vexaci aparent). Les nenes es feien
veure de diverses maneres, i els nens es feien veure amb tanta de
diligncia, que l'aire era tot ple de boles de paper i del murmuri
de les baralles. I, per damunt de tot aix, el gran home seia, i
irradiava un majestus somriure judicial damunt tota la casa, i
s'escalfava al sol de la seva prpia grandiositat, perqu tamb ell
es feia veure. Noms una cosa mancava per completar l'xtasi del
senyor Walters, i era l'avinentesa de fer a mans una Bblia de
premi, i exhibir un prodigi. Diversos deixebles tenien uns quants
bitllets grocs, per ning no en tenia prou; ell havia anat
assabentant-se'n entre els alumnes ms assenyalats. Hauria donat tot
el mn, ara, per a tornar a tenir aquell noi alemany amb el seny
complet.

I en aquell moment, quan l'esperana era morta, Tom Sawyer avan
amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i deman una
Biblia! Aix fou com una tamborinada en un cel clar. Walters no
esperava una petici per aquell indret ni en deu anys a venir. Per
no calia dar-hi voltes: veu's aqu els documents fefaents, i no
tenien cap tara. Aix s que Tom fou enlairat al veinatge del jutge
i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general
estant. Fou la sorpresa ms atarantadora de la dcada; i tan pregona
fou la sensaci, que aixec el nou heroi a l'altura de l'heroi
judicial, i l'escola tingu dues meravelles a contemplar en lloc
d'una. Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; per els que
sofriren les ms amargues punyides foren els que s'adonaren massa
tard que havien contribut a aquesta odiada esplendor, en vendre
bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent
privilegis d'emblanquinar. Es menyspreaven a s mateixos, com a
enganyats per un frau astut, per un serpent criminal amagat en
l'herba.

El premi fou rems a Tom amb tanta d'efusi com el superintendent
pogu bombar-se en aquelles circumstncies; per li mancava quelcom
de l'autntic broll, perqu l'instint del pobre subjecte li fu
saber que all hi havia un misteri que potser no comportava la llum;
era simplement absurd que aquell noi hagus amagatzemat dues mil
gavelles de cincia escripturstica en sos locals: una dotzena
agotarien la seva capacitat, sens dubte. Amy Lawrence estava
orgullosa i contenta, i feia per manera d'aconseguir que Tom la
mirs a la cara, per ell no hi volia mirar. Ella se n'estrany:
desprs estigu una mica contorbada; desprs una vaga sospita vingu
i pass i retorn de bell nou; ella sotj; una llambregada furtiva
li digu qui-sap-les coses, i aleshores son cor es trenc, i es
sent gelosa, i irosa, i li vingueren les llgrimes als ulls, i odi
tothom: Tom ms que tots els altres, pens ella.

Tom fou presentat al jutge, per tenia la llengua travada; l'al amb
prou feines li venia; son cor glatia violentament, en part a causa
de la paorosa grandesa d'aquell home, per principalment perqu ell
era el pare _d'ella_. Li hauria plagut de caure en terra i adorar-
lo, si haguessin estat a les fosques. El jutge pos la m damunt la
testa de Tom i el nomen gentil homenet, i li deman cm se deia. El
noi tartamudej, bad la boca, i ho tragu enfora:

-Tom.

-Oh! no! no Tom... s...

-Toms.

-Ah! aix s. Em pensava que n'hi hauria una mica ms, potser. Molt
b. Per gosaria dir que en teniu un altre, i me'l direu, veritat?

-Digueu al senyor quin s l'altre nom, Toms- digu Walters. -I
digueu _senyor_. Cal que no oblideu la vostra urbanitat.

-Toms Sawyer, senyor.

-Aix s! D'aix en dic un bon miny. Bell miny. Bell: un homenet.
Dos mil versos s molt, moltssim. I mai no us ha de doldre el
treball que us heu donat per apendre'ls; perqu el saber val ms que
cap altra cosa del mn; aix s el que fa que els homes es tornin
bons i grans; sereu un gran home i un home bo algun dia, Tom, i
aleshores mirareu enrera i direu: -Tot s degut als beneficis de la
preada escola dominical de la meva infantesa; tot s degut a mos
benvolguts professors, que m'ensenyaren a apendre; tot s degut al
bon superintendent, que m'encoratj i vetll per mi i em don una
bella Bblia, una Bblia esplndida i elegant, per servar-la i
tenir-la per al meu s, per a sempre ms; tot s degut a la recta
educaci! Aix s el que direu, Toms; i no els voldreu baratar
per cap diner aquests dos mil versos, no: en cap manera no voldreu.
I ara no us recar de dir-me a mi i aquesta senyora alguna de les
coses que heu aprs (ah! comprenc que no us recar), perqu estem
orgullosos dels minyonets que aprenen. Sabeu, sens dubte, els noms
de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers
que foren elegits?

Tom anava estirant-se un bot i prenent un posat temorenc.
S'enrojol, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del
senyor Walters s'esfondr dintre seu. Es digu a s mateix: -No s
possible que el noi pugui respondre la ms senzilla pregunta: per
qu n'hi fa cap el jutge? Per es va sentir obligat a dir quelcom en
alta veu, i va fer:

-Respongueu al senyor, Toms: no tingueu por.

Tom encara no disparava.

-B, conec que m'ho direu a mi- digu la senyora. -Els noms dels dos
primers deixebles eren...

-DAVID I GOLIAT!

Correm una cortina caritatvola damunt la resta de l'escena.




CAPTOL V

Per all a dos quarts d'onze, la campana esquerdada de l'esglsia
comen de sonar, i la gent no trig a anar-se acoblant per al serm
del mat. Els minyons de l'escola dominical es distriburen per
l'edifici, i ocuparen bancs amb llurs parents, de manera que en
romanguessin vigilats. Vingu la tia Polly; i Tom i Sid i Maria
segueren amb ella. Tom fou deixat en el passads perqu estigus tan
lluny de la finestra oberta i les enciseres escenes estiuenques del
defora com fos possible. La gentada ompl les naus: el vell i
indigent administrador de correus, que havia conegut dies millors;
el batlle i la seva muller (perqu tenien batlle, all, entre altres
coses suprflues); el jutge de pau; la viuda Douglas, rossa, elegant
i de quaranta anys, esperit benvolent i acomodat, la casa
encimbellada de la qual era l'nic palau del poble, i la ms
hospitalria i de molt la ms prdiga en matria de festes que
l'ompls d'ufana; el decantat i venerable ex-alcalde i la senyora
Ward; l'advocat Riverson, el nou notable de la rodalia; desprs la
beutat del poblet, seguida d'una colla de joves cortrencadores,
vestides de llin i guarnides de cintes; desprs tots els joves
dependents de la ciutat, corporativament: perqu havien roms en el
vestbul tot xuclant el pom del bast, formant un mur circular
d'admiradors oliosos i de somriure badoc, fins que la darrera noia
havia passat per les baquetes; i, finalment, vingu el noi model,
Willie Mufferson, prenent tan sollcita cura de la mare com si ella
fos tallada en cristall. Sempre portava sa mare a l'esglsia i era
l'orgull de totes les matrones. Els minyons, sense mancar-n'hi un,
el detestaven perqu era tan bo i, a ms, son exemple els havia
estat encolomat tantes vegades. El blanc mocador li sortia de la
butxaca cap endarrera, com era costum els diumenges, casualment. Tom
no tenia mocador, i els nois que en tenien li semblaven uns
estarrufats. Essent ara el poble fidel completament aplegat, la
campana son una vegada ms per advertir els tocatardans i els
encantats; i desprs una solemne quietud caigu damunt l'esglsia,
noms interrompuda per les rialletes i murmuris del chor, a la
tribuna. El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el
servei religis. Hi hagu una vegada un chor d'esglsia que no era
mal educat, per he oblidat on va sser. Fa una pila d'anys que aix
va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; per em
penso que fou en algun pas estranger.

El ministre digu l'himne, i l'an llegint amb delectana, en un
estil peculiar que era molt admirat en aquella part del pas.
Comen a mitja veu, i an enfilant-se consecutivament, fins que
arrib a un cert punt, en el qual carreg amb fort mfasi damunt la
paraula ms acimada, i desprs es precipit avall com si fos d'una
palanca estant:

Ser menat cap-al-cel en-llits FLORITS
                            de descans,
Quan d'altres lluiten pel-premi fent-vela-en ONES
                              sagnants?

Hom el considerava prodigis lector. A les vetllades de l'esglsia
sempre recorrien a ell perqu llegs poemes; i, quan s'hi havia
posat, les senyores alaven llurs mans i les deixaven caure
abandonadament damunt la falda; i cloen els ulls i movien els caps,
com si digussin: -Les paraules no poden expressar-ho: s massa
bell, massa bell per a aquesta terra mortal!

Desprs que l'himne fou cantat, el reverend senyor Sprague es gir
envers una taula d'avisos i lleg en alta veu advertiments de
reunions i societats i altres coses, i arrib a semblar que la
llista s'estendria fins a l'espatec del Judici Final; singular
costum que s encara conservat a Amrica, fins i tot a les ciutats,
en mig d'aquesta poca d'abundosos diaris. Tot sovint, quan menys
fonament t un costum tradicional, ms difcil s de
desempallegar-se'n.

I aleshores el ministre preg. Bona i generosa fou la seva pregria,
i feta per peces menudes. Pledej per l'Esglsia i els petits
infants de l'Esglsia; per les altres esglsies del poblet; pel
poblet mateix; pel comtat; per l'Estat; pels funcionaris de l'Estat;
pels Estats Units; per les esglsies dels Estats Units; pel Congrs;
pel President; pels funcionaris del Govern; pels pobres mariners,
malmenats en les mars tempestuoses; pels milions d'oprimits que
gemeguen sota el tal de les monarquies europees i els despotismes
orientals; per aquells que reberen ]a llum i la bona nova, i
tanmateix no tenen ulls per a veure ni orelles per a oir, i pels
pagans de les llunyanes illes de la mar; i acab amb una splica que
les paraules que anava a dir poguessin trobar grcia i favor, i
fossin sement sembrada en terra frtil, llevant amb el temps
abundosa collita de b. Amn.

Hi hagu un zumzeig de vestits, i la gent dreta s'assegu. El noi la
histria del qual reconta aquest llibre, no la gaudia, la pregria:
noms la suportava, i encara grcies. Estava inquiet tot el temps
que durava; portava el compte dels detalls de la pregria,
inconscientment (perqu no hi parava atenci, per sabia les
tasqueres que amb tota regularitat servava en aquell vetust indret
el clergue); i quan una petita bagatella de matria nova hi era
insertada, la seva orella l'espiava i tota la seva natura
n'experimentava ressentiment: considerava els afegitons injustos i
brtols.

En mig de la pregria, una mosca s'havia aturat damunt el respatller
del banc de davant, i torturava l'esperit de Tom, per tal com
s'estava fregant tranquilament les mans, agafant-se el cap amb els
braos i pulint-lo tan vigorosament que gaireb semblava
descompartir-lo del cos, deixant a la vista el fil subtilssim del
coll, i es gratava les ales amb les potes del darrera i les aplanava
damunt son cos com si haguessin estat faldons de casaca, continuant
tota la seva _toilette_ tan tranquilament com si sabs que gaudia de
tota seguretat. I la gaudia; que, per intensament que les mans de
Tom sentissin la pruja d'arrapissar-la, no ho gosaven escometre:
ell creia que la seva nima seria immediatament estenallada si feia
semblant cosa mentre la pregria durs. Per a la darrera frase la
seva m comen d'encorbar-se i de lliscar endavant; i, al bell punt
que l'Amn fou dit, la mosca era presonera de guerra. La seva tia
sotj l'acci i l'oblig alliberar-la.

El ministre pronunci son text, tot brunzint montonament al llarg
d'una allegaci tan prosaica que molts de caps, d'ac d'all,
comenaren de pesar figues: i tanmateix era una allegaci que
tractava del foc interminable i el sofre, i redua els predestinats
de la glria a una colla tan petita, que amb prou feines valia la
pena aquella salvetat. Tom comptava les pgines del serm: un cop
havia sortit de l'esglsia, sempre sabia quantes pgines hi havia
hagut; per rares vegades sabia cap altra cosa del discurs.
Tanmateix, per, aquella vegada s'interess de bo de bo per una breu
estona. El ministre fu una grandiosa pintura commovedora de les
hosts humanes en el millenari, quan el lle i l'ovella jaurien
plegats i un infant els menaria. Per el sentiment, la lli,
l'exemplaritat del gran espectacle, foren perduts per al miny:
noms pens que en el carcter egregi del protagonista, davant els
pobles en expectaci: son rostre s'illumin d'aquell pensament, i
es digu a si mateix que desitjaria d'sser aquell infant, si el
lle era manyac.

Torn a caure en aquella frisana, en sser continuada l'eixuta
allegaci. Ben prompte fu memria d'un tresor que tenia, i el va
treure a la llum. Era un gran escarabat negre, amb formidables
barres: la cuca pessigadora, com ell li deia. El tenia en una
capsa de pistons. La primera cosa que fu l'escarabat fou atrapar-li
el dit. Segu una natural patacada, i l'escarabat se n'an
trontollant al passads central, i s'atur cap per avall, i el dit
ferit an a raure dins la boca del noi.

L'escarabat jeia all terra movent les potes desvalgudes, incapa de
tombar-se. Tom l'ullava, i tenia desig d'haver-lo; per ell estava a
recer, fora de son abast. Altra gent, que no parava atenci a la
prdica, trob un consol en l'escarabat, i tamb l'ullaren.

Al cap de poca estona un gos llanut vagarvol comparegu
mandrosament, amb el cor trist, emperesit per la calma i blanura de
l'istiu, cansat del captiveri i sospirant per una trasmudana. Espi
l'escarabat; la cua caiguda s'aixec i oscill: ell inspeccionava
el bot: caminava al voltant de la bestiola; la flairava des d'una
distncia confortable; tornava a caminar-li al voltant; es feia ms
gosat, i la flairava de ms a prop; desprs aixec el morro, i peg
una cautelosa urpada, sense arribar a encertar; en peg una altra, i
una altra; comen de fruir el divertiment; s'ensorr fins a
l'estmac amb l'escarabat entre les seves urpes, i continu sos
experiments; se'n fadig al capdavall i romangu indiferent i
distret. Son cap es decant, i de mica en mica la seva barba
descend i toc l'enemic, el qual la va picar. Hom sent un grinyol
agut; peg embranzida la testa del gos, i l'escarabat caigu a un
parell de yardes de distncia, i altra vegada rest cap per avall.
Els espectadors vens s'estremiren d'una dola joia interior,
diverses cares es posaren darrera ventalls i mocadors, i Tom
esdevingu absolutament feli. El gos quedava com un babau, i
probablement se'n dava compte; per hi havia ressentiment en el seu
cor, tanmateix, i daler de revenja. Aix s que an cap a
l'escarabat i comen de bell nou a atacar-lo cautelosament, saltant
envers ell de cada punt d'un cercle, aturant les potes a una polsada
de la bestiola, pegant-hi embranzides encara ms prximes amb el
dentat, i dant estrebades amb el cap, fins que les seves orelles
tornaren a vibrar. Altra vegada, tanmateix, n'esdevingu fadigat, al
cap d'una estona; prov de distreure's amb una mosca, per no hi
trob conhort; an voltant una formiga, amb el nas ben arran del
paviment, i de seguida se'n sent fastiguejat; badall, sospir,
oblid del tot l'escarabat, i segu damunt ell! Son aleshores un
salvatge grinyol d'agonia, i el gos an passads amunt; els grinyols
continuaren, i tamb el viatge del gos; creu la casa per davant
l'altar, i fug cap a l'altre passads; pass per davant les portes;
vocifer de trobar-se a la darrera etapa de sa correguda; la seva
tortura cresqu amb la seva progressi, fins que al cap de poc no
fou sin un cometa llanut que es movia en la seva rbita amb el
llampegueig i la velocitat de la llum. Al capdavall, la vctima,
frentica, es desvi de la seva correguda i salt a la falda de son
senyor: ell el tir enfora de la finestra, i la veu dolorida s'an
esvaint i fin en la distncia.

Tota l'esglsia, aleshores, era caravermella i mig ofegada del riure
contingut, i el serm havia arribat a un mortal estancament. El
discurs fou continuat tot seguit, per anava tot estropellat i
ranquejant, perduda ja tota possibilitat d'impressionar; perqu
dhuc els ms greus sentiments eren acollits a cada pas amb un
endolcit esclat d'alegria profana, sota l'abric d'algun lluny
respatller de banc, com si el pobre clergue hagus dit alguna cosa
estranyament faceciosa. Tot el poble fidel sent un positiu
alleujament quan la prova fou passada i dita la benedicci.

Tom Sawyer torn a casa jois del tot, bo i pensant que era ms
satisfactori el servei religis quan s'hi presentava una mica de
varietat. Noms una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos
jugus amb la seva cuca pessigadora, per no li semblava equitatiu
que se l'emports.




CAPTOL VI

El mat del dilluns trob Tom Sawyer tot dissortat. El mat del
dilluns sempre el trobava aix, perqu comenava una altra setmana
de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava
aquell dia tot desitjant que no hagus sobrevingut la festa, que
feia molt ms odis el retorn al captiveri i les cadenes.

Tom jeia reflexionant. Al cap de poc se li acud que desitjaria
d'estar malalt: aleshores podria romandre a casa sense anar a
escola. Veu's aqu una vaga possibilitat. Escrut el seu organisme:
no tenia cap xacra. I comen de bell nou l'investigaci. Aquesta
vegada li sembl que podia descobrir smptomes de clic i comen
d'encoratjar-los amb extraordinria esperana. Per s'afebliren, i
al cap de poca estona desaparegueren del tot. Torn a reflexionar.
De cop i volta descobr quelcom: una de les seves dents de dalt se
sentia baldera. Aix era una bona cosa, i estava a punt de comenar
els gemecs com a _engegament_, com ell deia, quan se li acud que,
si compareixia al tribunal amb aquest argument, la seva tia li
arrencaria aquella pea, i aix li faria mal. Pens, doncs, que
servaria la dent com a reserva, ara per ara, i cercaria altra cosa.
No se li acud res per una estoneta, i desprs es record d'haver
sentit com parlava el doctor d'una certa cosa que oblig a estar-se
al llit a un pacient per espai de dues o tres setmanes i havia
amenaat de fer-li perdre un dit. El miny, doncs, tragu
afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llenol, i l'aixec
en l'aire per a la seva inspecci. Per no coneixia els smptomes
necessaris. Tanmateix, per, semblava que valia la pena
d'arriscar-s'hi: aix s que comen de gemegar amb considerable
bra.

Per Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n.

Tom gemeg ms fort, i s'imagin que comenava de fer-li mal el dit
del peu.

Fou infructus, pel que feia a Sid.

Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descans una mica, i desprs
s'infl, i produ un seguit d'admirables gemecs.

Sid roncava.

Tom s'exasper. Digu: -Sid, Sid!- i va sacsejar-lo. Aquest
procediment reeix, i Tom comen sos gemecs altra vegada. Sid
badall, s'estir, desprs s'aixec damunt el colze amb un esbufec,
i es pos a mirar Tom de fit a fit. Tom segu gemegant. Sid digu:

-Tom! Digues, Tom!

Cap resposta.

-Ei, Tom! Tom! qu passa, Tom?- I el sacsej i li mir el rostre,
afanyosament.

Tom fu, tot planyvol:

-Oh! No, Sid: no m'empentegeu.

-Vejam: qu passa, Tom? Cridar la tieta.

-No: tant se val. D'aqu a una estona potser haur passat. No crideu
ning.

-Per si cal! No gemegueu aix, Tom: s una cosa que esgarrifa.
Quant de temps fa que dura, aix?

-Hores... Uui! Oh! No us bellugueu aix. Em matareu!

-Tom: per qu no m'heu despertat ms d'hora? Oh! Tom, no feu aix!
Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: qu teniu?

-Sid, us ho perdono tot. (Gemec.) Totes les males passades que
m'hagueu fet en tota la vida. I doneu, Sid, el marc de finestra vell
i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i
digueu-li...

Per Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a crrer. Tom sofria
de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginaci: aix
s que sos gemecs havien assolit un to perfectament genu.

Sid corregu escales avall i digu:

-Oh! Tieta Polly! Veniu! Tom est a les acaballes!

-A les acaballes!

-S, senyora. No perdeu temps: veniu de pressa!

-Romansos! No ho crec.

Per tanmateix vol escales amunt, amb Sid i Maria a sos talons. I
la cara se li esblaim, aiximateix, i sos llavis tremolaren. En
arribar al costat del llit, digu, entre el panteix:

-Tom! Tom! Qu us passa?

-Oh! Tieta! Estic...

-Qu us passa? Qu us passa, miny?

-Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal!

La vella senyora s'enfons en una cadira i rigu una mica, desprs
plor una mica, i desprs fu totes dues coses alhora. Aix la
retorn, i digu:

-Tom, quin espant m'haveu dat! Prou ximpleries, ara, i salteu-me
d'aqu.

Els gemecs pararen, i s'esva el mal que sentia el dit del peu. El
noi s'adon de quedar una mica com un babau, i digu:

-Tia Polly, _semblava_ adolorit, i feia tant de mal, que ni em
recordava de la meva dent.

-La vostra dent: oi? Qu hi teniu, a la dent?

-En tinc una de baldera, i em fa veure la padrina.

-Vejam, vejam: no torneu a comenar la gemegor. Obriu la boca. B,
teniu la dent baldera; per d'aix ning se'n mor. Mary, aneu-me a
cercar un fil de seda i una brasa de la cuina.

Tom digu:

-Oh! tieta! No l'arrenqueu, si us plau: ja no em fa gens de mal. No,
tieta, si us plau. Ja no vull quedar-me a casa per no anar a
l'escola.

-Ah! Ja no voleu, ja no voleu? De manera que tot aquest terrabastall
era perqu us pensveu romandre a casa, i fer campana, i anar a
pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vs sembleu cercar totes les
maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra nima endiastrada!

En aquell instant els instruments dentaris eren a punt. La vella
senyora apret fort l'un cap del fil de seda, amb un nus, a la dent
de Tom, i llig l'altre a una post del llit. Desprs agaf la brasa,
i sobtadament la llen gaireb a la cara del noi. La dent penj
aleshores, tot gronxant-se, de la post del llit.

Per totes les calamitats tenen llurs compensacions. En adrear-se
Tom a l'escola, desprs del desdejuni, fou l'enveja de tots els
minyons que trob, perqu el forat de la seva lnia superior de
dents li permetia d'expectorar d'una manera nova i admirable.
Arrepleg tot un seguici de xicots interessats per aquell
espectacle; i un d'ells, a qui havia calgut tallar el dit i que
havia estat un centre de fascinaci i homenatge fins aleshores, es
trob ara, de cop i volta, sense cap partidari, i tonsurat de la
seva glria. Son cor n'era feixuc, i digu, amb un menyspreu que no
sentia, que no valia res l'escupir com Tom Sawyer. Per un altre
miny digu: -s que sn verdes!- I ell hagu de fer-se foneds,
heroi descavalcat.

Tom no trig gaire estona a topar el jovenvol pria del llogarret,
Huckleberry Finn, fill de l'embriac del poble. Huckleberry era
coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perqu estava
en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent... i perqu
tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven
en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'sser
com ell. Tom era com la resta dels nois respectables, pel que feia a
envejar a Huckleberry sa joiosa condici de bandejat; i tenia ordes
terminants de no jugar-hi: aix s que hi jugava cada vegada que
n'hi venia a tomb l'avinentesa. Huckleberry anava sempre abillat amb
robes sobreres d'homes de tota alada, les quals es trobaven en
perptua floridera i plenes de voleiadissos parracs. Son capell era
una vasta runa amb una ampla mitja-lluna escapada de les seves
ales; sa casaca, quan en duia, gaireb li arribava als talons, i
tenia els botons del darrera molt ms avall de l'esquena; noms un
elstic li sostenia els pantalons; el seient de sos pantalons
s'abombava qui-sap-lo avall i no contenia res; la part baixa i
serrellosa dels pantalons s'arrossegava pel fang quan no era
arremangada. Huckleberry anava i venia al seu grat. Dormia als
llindars de les portes quan feia bon temps, i en btes buides quan
plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconixer
ning per senyor, ni obeir a ning: podia anar a pescar o a nedar,
quan i on li plagus, i romandre-hi tanta d'estona com li fos
escaient. Ning li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a
l'hora que li sembls b; era sempre el primer noi que anava amb els
peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en
la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia
renegar prodigiosament. En una paraula, aquell noi tenia tot all
que dna preu a la vida. Aix pensava tot miny atut, empantanegat
i respectable de Sant Petersburg. Tom salud el romntic bandejat:

-Hola, Huckleberry!

-Hola, noi! I mireu que us en sembla.

-Qu s aix que porteu?

-Un gat mort.

-Deixeu-me'l veure, Huck. Manoi! Est d'all ms enravenat. On l'heu
pogut haver?

-L'he comprat a un noi.

-Qu n'heu donat?

-N'he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a
l'escorxador.

-On heu pescat el bitllet blau?

-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet
d'empnyer crcols.

-Escolteu... per qu serveixen el gats morts, Huck?

-Per qu serveixen? Per a guarir-hi berrugues.

-S? Voleu dir? Jo conec un remei que s millor.

-I ca! M'hi jugaria qualsevol cosa que no. Qun s?

-Ves, aigua d'esca.

-Aigua d'esca! No en daria una fulla de bruc, de l'aigua d'esca.

-No la dareu: oi? Ho heu provat mai?

-No, jo no. Per Bob Tanner s.

-Qui us ho ha dit?

-Ves, ell ho digu a Jeff Thatcher, i Jeff ho digu a Johnny Baker,
i Johnny ho digu a Jim Hollis, i Jim ho digu a Ben Rogers, i Ben
ho digu a un negre, i el negre m'ho digu a m. Ja ho veieu!

-B, i qu vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si ms no, fora del
negre: a ell no el conec. Per mai no he vist un negre que no digus
mentides. Romansos! Ara digueu-me cm ho va fer Bob Tanner, Huck.

-Ves, va agafar la m i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua
de pluja.

-De dia?

-Oi.

-Amb la cara cap al socot?

-S. Tanmateix, jo b ho penso.

-Digu alguna cosa?

-No ho crec, no ho s.

-Ah! Mireu que s prou. Voler guarir berrugues amb aigua d'esca
d'una manera tan bajana i poca solta! s clar que aix no fa profit.
Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb
aigua d'esca; i al punt de la mitja nit us aculeu contra el socot i
hi apreteu la m i dieu:

Gra d'ordi, gra d'ordi, seg de menja indiana,
aigua d'esca, aigua d'esca, empassa't aquestes berrugues!

i desprs us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i
desprs giravolteu tres vegades a l'entorn del socot, i us en aneu a
casa sense parlar amb ning. Perqu; si parleu, l'encs se'n va a
cn Pistraus.

-B, aix sembla un bon estil de fer-ho; per no s pas aix com va
fer-ho Bob Tanner.

-s clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perqu s el
noi que t ms berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si
sabs com haver-se-les amb l'aigua d'esca. M'he tret milers de
berrugues de les mans d'aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de
manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila
de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.

-S, les faves serveixen. Ja ho he fet, aix.

-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vs?

-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en
surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de
la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitja
nit en una crulla, quan s lluna nova, i en acabat cremeu la resta
de la fava. Compreneu? El tros de fava que t al damunt la sang
anir xuclant i xuclant, fent per manera d'haver el tros que manca,
i aix ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a
escapolir-se.

-S, aix s, Huck, aix s: encara que si dieu, quan feu la
colgada, fava, endins; berruga, vs: vs-te'n i no em carreguis
ms! s millor. Aix s com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de
Coonville, i gaireb per tot. Per, digueu: Cm ho feu per
guarir-les amb un gat mort?

-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al
volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i
quan ser mitja nit un dimoni vindr, o potser dos o tres, per no
els podreu llucar: noms podreu sentir una cosa com el vent, o b
podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els
tirareu el gat al darrera i direu: El dimoni segueix el cos mort,
el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja
estic sense! Aix conven qualsevol berruga.

-Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?

-No, per la vella Hopkins m'ho digu.

-B, doncs: em penso que deu ser veritat, perqu diuen que s
bruixa.

-_Diuen!_ O Tom! Jo s que ho s. Ella va embruixar mon pare. El meu
pare ho diu ell mateix. Un dia feia cam, i va veure que ella
l'estava embruixant; aix s que va agafar un roc, i, si ella no
s'hagus fet escpola, l'hauria b ensopegada. Doncs b: aquella
mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i
es va petar el bra.

-Aix esparvera. I cm ho va conixer que ella l'embruixava?

-Senyor! B prou que us ho dir, mon pare. Mon pare diu que, quan us
miren d'all ms enravenades, s que us embruixen, sobretot si
remuguen. Perqu quan remuguen diuen el Parenostre a la inversa.

-Digueu, Huck: quan hi anireu a fer la provatura del gat?

-Aquesta nit. Em penso que aquesta nit aniran a cercar l'nima del
vell Hoss Williams.

-Per si l'enterraren dissabte, Huck. Voleu dir que no se'l van
endur dissabte a la nit?

-I ara! Qu dieu! Llurs encisos no podien pas reeixir fins a la
mitja nit, i aleshores ja s diumenge. Als dimonis no els agrada
gaire que el diumenge els esquitxi, em penso.

-No se m'hauria acudit. s veritat. Voldreu que hi vagi amb vs?

-s clar... Si no teniu por.

-Por! No s fcil. Que miolareu per avisar-me?

-S, i vs feu un miol de resposta, si us vaga. La darrera vegada
vaig estar-me miolant per all fins que el vell Hays va comenar a
engegar-me rocs, tot dient: -Gat del diastre!- aix s que li vaig
tirar una rajola per la finestra; per moixoni!

-Ben segur. Aquella nit no vaig poder miolar perqu la meva tia em
sotjava; per aquesta vegada miolar. Escolteu, Huck: qu s aix?

-No s ms que una paparra.

-On l'heu arreplegada?

-Al bosc.

-Qu en voleu?

-No ho s. No la vull pas vendre.

-Molt b. s una paparra d'all ms petita, per aix.

-Oh! s de bon fer el rebaixar una paparra que no us pertany. Jo
n'estic satisfet. s prou bona per a mi.

-Uix! N'hi ha una mala fi, de paparres. En podria tenir un miler, si
volgus.

-B, doncs; per qu no les teniu? Perqu massa sabeu que aix sn
brocs. s una paparra ben primerenca, trobo. s la primera que he
vist aquest any.

-Escolteu, Huck: us la barato per la meva dent.

-Deixeu-me-la veure.

Tom es va treure un tros de paper i va desenrotllar-lo curosament.
Huckleberry li peg una mirada afanyosa. La temptaci era ben forta.
A la fi digu:

-s de bo de bo?

Tom aixec sos llavis i mostr el forat.

-Vaja, molt b- digu Huckleberry; -tracte s tracte.

Tom fic la paparra dins la capsa de pistons que havia estat
darrerament pres de l'escarabat, i els minyons es separaren, tot
sentint-se cadasc ms ric que no pas abans.

En arribar Tom al petit bastiment isolat de l'escola, hi entr
bruscament, a grans passos, com si hagus vingut amb honrada
celeritat. Plant son capell al penjador, i es precipit a son
seient amb una abrivada aqueferadssima. El mestre, entronitzat a
l'altura, damunt sa gran cadira de braos i de cul estellat, feia
una bacaina, a la non-non de la bonior soporfera de l'escola. La
interrupci el desvetll.

-Toms Sawyer!

Tom sabia que el seu nom, pronunciat tot sencer, era averany de mal
temps.

-Senyor!

-Munteu aqu. Digueu-me cm s que heu tornat a venir tard, com
teniu per costum.

Tom estigu a punt de cercar aixopluc sota una mentida; per
aleshores vei dues llargues trenes de cabell grogus penjant damunt
una esquena, i les reconegu, en virtut d'aquella elctrica simpatia
de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'nic lloc
vacant de la banda de les noies. Tot seguit digu:

-M'HE ATURAT A PARLAR AMB HUCKLEBERRY FINN!

El mestre sent que se li aturava el pols, i rest amb els ulls
encantats, sense esma. La bonior de l'escola cess; els alumnes es
preguntaren si aquell miny insensat havia perdut el seny. El mestre
digu:

-Heu fet... qu?

-M'he aturat a parlar amb Huckleberry Finn.

Les paraules no havien estat mal enteses.

-Toms Sawyer, aquesta s la confessi ms astoradora que mai hagi
sentit. La simple frula s poc per aquest delicte. Traieu-vos el
gec.

El bra del mestre mald fins a cansar-se, i el dipsit de regles
minv notablement. Aleshores vingu aquella orde:

-Ara aneu i seieu amb les noies! I que aix us serveixi d'escarment.

Les rialletes que es mobilitzaren pels mbits de la cambra sembl
que avergonyissin el noi; per, de fet, aquesta resulta la caus ms
aviat l'adorativa temena envers la seva dola inconeguda i el goig
paors que li proporcionava la seva sort enlairada. S'assegu a
l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retir una mica, amb un
moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris
atravessaren la cambra; per Tom seia tot quiet, amb els braos
damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que
estudis en son llibre. De mica en mica l'atenci dels altres el
deix de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola sur una vegada
ms per l'aire ensopit. Al cap de poc el miny comen de fer
lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho repar, li fu
una llengota, i li gir el cap per espai d'un minut. Quan ella torn
a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un prssec davant d'ella: ella
l'empeny cap enfora. Tom torn a acostar-lo dolament: ella
l'empeny de bell nou, per amb menys animositat. Tom pacientment,
va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deix que hi romangus. Tom
escritotej a la seva pissarra: Preneu-lo, si us plau; en tinc
ms. La noia peg llambregada a aquelles paraules, per no fu cap
senyal. Aleshores el noi comen a dibuixar alguna cosa a la
pissarra, tot amagant la seva obra amb la m esquerra. Per algun
temps la noia refus de pendre'n coneixement; per la seva humana
curiositat no trig a manifestar-se per indicis tot just
perceptibles: El miny seguia treballant, aparentment, sense
dar-se'n compte. La noia fu una mena d'intent que no la
compromets, per a veure-ho; per el miny no revel que en tingus
esment. A la fi ella va caure, i murmur amb certa vacillaci:

-Deixeu-m'ho veure.

Tom descobr en part una trista caricatura d'una casa, amb una
teulada de dues pendents i un tirabuix de fum que sortia de la
xemeneia. Aleshores l'inters de la noia comen d'sser fortament
atret per aquella obra, i oblid tota cosa del mn. Quan fou
acabada, la contempl un moment i desprs zumzej:

-Que s bonic! Feu un home.

L'artista erig un home en el carrer de davant: semblava una grua.
Aquell home hauria pogut caminar per damunt la casa: per la noia no
era hipercrtica: rest satisfeta del monstre, i zumzej:

-s un bell home. Ara feu-me a mi tot caminant.

Tom dibuix un rellotge d'arena que tenia al damunt una lluna al ple
i com a extremitats unes tiges; i arm els dits estesos amb un
ventall meravells. La noia digu:

-Que bonic s! Em plauria de saber dibuixar.

-s de bon fer. Ja us n'ensenyar.

-Oh! De bo de bo? Quan?

-A migdia. Que aneu a casa, a dinar?

-Em quedar, si voleu.

-Molt b: pacte fet.

-Cm us dieu?

-Becky Thatcher.

-I vs, cm us dieu? Ja ho s: Toms Sawyer.

-Aquest s el nom d'apallissar-me. Em dic Tom, quan so bon miny. Em
direu Tom: veritat?

-S.

Aleshores Tom comen d'escritotejar quelcom damunt la pissarra, tot
amagant les paraules a la noia; per ella no es retreia, aquesta
vegada, i deman de veure-ho. Tom digu:

-Oh! No s res.

-S, que s.

-Que no: tant us fa.

-Que s, que em fa. Deixeu-m'ho veure.

-Ho direu.

-No ho dir: en bona fe, fe i ref, que no.

-No ho direu a ning, a ning? Per tota la vida?

-No, no ho dir a ning. Ara deixeu-m'ho veure.

-Oh! Tant us fa, a VS!

-Ja que em tracteu aix, ho veur, Tom.- I pos sa m menuda damunt
la d'ell, i hi hagu una mica de baralla. Tom feia veure que es
resistia de bo de bo; per deix que la seva m llisqus gradualment
fins que aquests mots foren descoberts: Us amo!

-Oh! Dolent!- I li don un cop ben fort a la m. Per tanmateix va
enrojolar-se i va semblar complaguda.

En aquell mateix moment el miny sent una lenta grapa fatal que es
cloa damunt la seva orella i un uniforme impuls enlairador.
D'aquesta manera fou condut a travs de la cambra i dipositat en el
seu seient, sota un foc copis de rialles de tota l'escola. Desprs
el mestre romangu al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i
finalment se n'an cap a la seva reial cadira, sense dir cap
paraula. Per, baldament a Tom li cogus l'orella, el seu cor era
ple de gaubana.

En apaivagar-se l'escola, Tom fu un honrat esfor per estudiar,
per l'avalot que tenia a dintre seu era massa gran. Successivament
ocup son lloc a la classe de lectura, i hi fu qui-sap-les
matusseries; desprs a la classe de geografia, i convert els llacs
en muntanyes, les muntanyes en rius i els rius en continents, fins a
tornar al caos; desprs a la classe de confegir, i el feren anar de
corcoll una srie de noms senzillament infantvols; fins que
s'aixec i ret la medalla de peltre que havia portat amb ostentaci
uns quants mesos.




CAPTOL VII

Quant ms feia Tom per manera de fixar la seva ment en el llibre,
ms vagarejaven les seves idees. Aix s que, a la fi, amb un sopor
i un badall, ho deix crrer. Li semblava que la interrupci de
tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadssim. No
se'n movia un al. Era el ms somnolent dels dies somnolents. El
murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava
l'nima, com l'encs que hi ha en la bonior de les abelles. Enll
d'enll, sota l'ardent solellada, alava Cardiff Hill sos flancs
d'una verdor suau entre un vel de calitja que llua tot esblaimat,
amb el tint de prpura que dna la distncia; uns quants ocells
flotaven amb ala peresosa per dalt de tot de l'aire; no hi havia, de
visible, cap ms sser vivent que algunes vaques, i les vaques
dormien.

El cor de Tom es dalia per la llibertat, o almenys per quelcom
d'interessant a fer, per passar l'estona paorosa. La seva m an
esmaperduda cap a la seva butxaca, i la seva fa s'illumin amb un
esclat de gratitud que era una acci de grcies, baldament ell no ho
sabs. Desprs, la capsa de pistons eix furtivament. Deix anar la
paparra, i la pos damunt la vasta planura del pupitre. La bestiola
probablement tingu un esclat de gratitud que equivalia a una acci
de grcies, tamb, en aquell moment; per era prematura, perqu,
quan comen tota reconeguda a viatjar cap enfora, Tom la va
capgirar amb una agulla i li va fer pendre una nova direcci.

L'amic ntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell;
i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en
aquesta diversi. Aquest amic ntim era Joe Harper. Els dos minyons
eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els
dissabtes. Joe es tragu una agulla de la solapa, i comen a
collaborar a l'ensinistrament del presoner. El joc creixia en
inters per moments. Aviat Tom digu que l'un entrebancava l'altre,
sense que poguessin treure el major partit possible de la paparra.
Aix, doncs, pos la pissarra de Joe damunt el pupitre, i hi fu una
ratlla al mig, de dalt a baix.

-Ara- digu -mentre estigui a la vostra banda, podeu burxar-la i jo
la deixar estar; per, si deixeu que s'allunyi i entra al meu
costat, heu de deixar-la estar, per tot el temps que jo pugui
impedir que traspassi de bell nou.

-Molt b, endavant: engegueu-la.

La paparra s'escap de Tom, al cap de poc, i creu l'equador. Joe la
turment una estona, i ella s'alluny i canvi d'rea novament.
Aquest canvi de base es produ tot sovint. Mentre l'un vailet punyia
la paparra amb apassionat inters, l'altre la sotjava amb un inters
igualment fort: els dos caps es decantaven plegats damunt la
pissarra, i les dues nimes eren mortes a tota altra cosa. A la fi,
la sort sembl establir-se i romandre amb Joe. La paparra prov
aquest, aquell i l'altre recurs, i esdevingu tan exaltada i
neguitosa com els mateixos nois. Per una i ms vegades, quan Tom
tenia la victria a la m, per dir-ho aix, i sos dits frisaven per
posar-se a la tasca, l'agulla de Joe la menava destrament cap enll
i en reprenia possessi. A la fi Tom no pogu comportar-ho ms. La
temptaci era massa forta. Estengu, doncs, el bra i intervingu
amb la seva agulla. Joe s'enfurism tot seguit, i fu:

-Tom, deixeu-la estar.

-Noms vull remoure-la una mica, Joe.

-No, senyor: aix no s just: deixeu-la estar.

-En nom de Du, no la bellugar pas gaire.

-Deixeu-la estar, us dic!

-No vull!

-No hi ha ms remei: s a la meva banda.

-Escolteu, Joe: de qu s, aquesta paparra?

-Tant me fa de qui sigui, la paparra: s a la meva banda i no la
tocareu.

-B, doncs: em jugo qualsevol cosa que s. s meva, la paparra, i li
far les remaledes coses que vulgui, o em feriria!

Una tremenda patacada caigu damunt les espatlles de Tom, i una que
hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols
segu brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els
minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que
havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre
baix de puntetes per la cambra i romangu al llur damunt. Havia
contemplat una bella part de la performana abans que hi collabors
amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregu
cap a Becky Thatcher, i murmur a la seva orella:

-Poseu-vos el barret i feu com si us n'anssiu a casa; i quan
arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i
torneu. Jo anir per l'altra banda i tornar amb la mateixa
martingala.

Aix s que ell an amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al
cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan
arribaren a l'escola n'esdevingueren nics senyors. Aleshores
s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom don el
llapis a Becky, i tingu la m d'ella dins la seva, i la gui,
creant aix una altra casa sorprenent. Quan l'inters per l'art
comen d'esvar-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat.
Digu:

-Us agraden les rates?

-No: no les puc veure ni en pintura!

-B, jo igual, quan sn vives. Per vull dir les mortes, que sn
bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.

-No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada s goma
de mastegar!

-Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!

-S? Jo en tinc una mica. Us la deixar mastegar una estona, per me
l'heu de tornar.

Aix era cosa plaent: aix s que anaren mastegant per torn, i
gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubana.

-Heu estat mai en un circ?- digu Tom.

-S, i el pap m'hi tornar a dur alguna vegada, si s bona minyona.

-He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades.
L'esglsia s ms ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig
tota l'estona. Jo ser un pallasso de circ, quan sigui gran.

-Oh! De bo de bo? Ser bonic. Sn tan gentils, amb aquells vestits
de llunes!

-Oi. I guanyen carretades de diner: gaireb tots un dlar al dia,
diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?

-Qu s aix?

-Ves, tenir relacions per casar-se.

-No.

-No us agradaria?

-Compto que s. No ho s. A qu s'assembla?

-A qu s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Noms s qesti de dir
a un noi que sempre estareu noms que per ell, sempre sempre sempre,
i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, aix.

-Besar? I el besar per qu s?

-B, aix, sabeu?, s per... B, s un costum, fer aix.

-I ho fa tothom?

-S, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la
pissarra?

-Ss... s.

-Qu deia?

-No us ho dir pas.

-Voleu que jo us ho digui a vs?

-Ss... s... per una altra vegada.

-No, ara.

-No, ara no: dem.

-Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho dir a cau d'orella: us ho
dir tant, tant dolament...

Com que Becky vacillava, Tom prengu el silenci per un
consentiment, i li pass, el bra al volt de la cintura i digu la
dita blanssimament, amb la boca enganxada a l'oda d'ella. I
desprs afeg:

-Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.

Ella es resist una estona, i fu, en acabat:

-Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho far. Per
no ho heu de dir mai a ning: oi, Tom? a ning: oi?

-No, de bo de bo de bo: no ho dir. Au, Becky.

Ell gir la cara. Ella es decant temorega ment fins que el seu al
fu bellugar sos rulls, i murmur: -Us amo!

Desprs va apretar a crrer, i tresc entre els bancs i els
pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugi en
un rec, amb el davantalet blanc damunt la fa. Tom l'agaf vora el
coll i formul la seva instncia.

-Ara, Becky, tot est ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por,
d'aix: us dic que no s res. Feu-me el favor, Becky.

I li estirava el davantal i les mans.

Ella no trig a cedir, i deix caure les mans: son rostre, tot encs
de la lluita, s'aixec i es sotmet.

Tom va besar-la i va dir:

-Ara tot est ajustat, Becky. I desprs d'aix, per sempre ms,
sabeu?, no heu d'estimar a ning ms sin a mi, i no us heu de casar
amb ning ms sin amb mi, per sempre ms, per sempre ms i per
sempre ms. Ho fareu?

-No, mai no estimar a ning ms sin a vs, Tom, i mai no em casar
amb ning ms sin amb vs; i vs no us heu de casar mai amb ning
ms sin amb mi, tamb.

-Ben cert. Naturalment. Aix forma part de la cosa. I sempre, en
anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ning
ho vegi... I vs heu d'escollir-me a mi i jo us escollir a vs, a
les reunions, perqu aix s cm es fa quan festeja.

-Qu bonic que s! Mai no ho havia sentit a dir.

-Oh! i s d'all ms alegre! Jo i Amy Lawrence...

En els ulls astorats que ella pos, Tom hi lleg la seva errada; i
es detur, tot confs.

-O Tom! Aix jo no s la primera amb qui heu tingut relacions!

La nena comen a plorar.

Tom digu:

-Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dna, d'ella.

-Oh! no, Tom: Ja sabeu que no s cert.

Tom fu per manera de passar-li el bra al voltant del coll; per
ella l'empeny cap enll, i es gir de cara a la paret i continu
plorant. Tom ho intent altra vegada, amb paraules amorosides, i fou
repellit de bell nou. Aleshores es desvetll son orgull, i se n'an
i sort al defora. Romangu aturat, tot inquiet i angunis, per una
estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella
s'empenediria i el vindria a cercar. Per no ho fu. Aleshores
comenaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'sser el
culpable. Li exigia una aspra lluita amb s mateix de fer ara noves
insinuacions, per s'hi decid i entr. Ella encara estava dreta al
rec, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en
fou colpit. An envers ella i estigu un moment parat, no sabent
exactament qu calia fer. Desprs digu, tot vacillant:

-Becky: a mi... a mi tant se me'n dna de tothom, fora de vs.

Cap resposta, noms que sanglots.

-Becky...- fu ell en so de defensa; -Becky... no voleu dir-me res?

Ms sanglots. Tom es tragu son joiell principal, un pomet de
llaut, del cim d'un ferro de llar, i el pass al voltant d'ella
perqu ella el pogus veure, i digu:

-Becky: voleu pendre'l, si us plau?

Ella el tir a terra. Aleshores Tom sort de la casa per anar damunt
les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell
dia. Tot seguit Becky comen de recelar. Corregu cap a la porta:
ell ja no era a l'envista. Don un tomb envers el camp de joc: no
era all. Aleshores crid:

-Tom! veniu, Tom!

Par una atenci ben sollcita, per no hi hagu resposta. No tenia
ms companys que el silenci i la solitud. Aix s que s'assegu a
plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps
els alumnes comenaven a reunir-se altra vegada, i hagu d'amagar
son dol i aquietar son cor malms, i resignar-se a la creu d'una
tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagus, entre els
forasters que la voltaven, ning per a bescanviar-hi dolors.




CAPTOL VIII

Tom es fu escpol, d'ac d'all per camins i caminals fins a
trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i desprs
adopt un petit trot consirs. Travess rierols dues o tres vegades,
perqu, segons una dominant superstici jovenvola, el passar aigua
destarotava les persecucions. Mitja hora desprs desapareixia per
darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era
tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entr en un
bosc esps, tri sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del
bosc, i segu damunt un indret molss, sota una alzina tota ufanosa.
No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immbil migdiada
havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a
un encantament, no interromput de cap so, llevat del lluny i
eventual martelleig d'un pigot, i aix semblava fer ms pregon el
penetrant silenci i la sensaci de solitud. L'nima del miny era
amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus
voltants. Segu llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el
ment damunt les mans, meditatvol. Li semblava que la vida, tot lo
ms, era una mortificaci; i envejava ms que a mitges a Jimmy
Hodges, finat de poc. Devia sser d'all ms apacible, pens, el
jeure i adormir-se i somniar per sempre ms, mentre el vent
zumzejaria a travs dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de
la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai ms.
Sols que assols un xit pur a l'escola dominical, ja li plauria
d'anar-se'n i deixar-ho crrer tot. Ara, pel que feia a aquella
noia, qu havia fet ell? No-res. El movia la millor intenci del mn
i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n
penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagus
pogut morir _temporalment!_

Per el cor elstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins
un motlle d'angnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona,
comen d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions
de la seva vida. Qu passaria si girs l'esquena, ara, i
desaparegus misteriosament? Qu passaria si se n'ans lluny (on ms
lluny pogus, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar),
per no tornar jamai? Quns foren aleshores els sentiments d'ella? La
idea d'sser pallasso li torn ara al mag, per no omplir-lo sin de
fstig. Perqu la frivolitat, i les faccies i els colants amb
llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un
esperit encimbellat a l'august i vagaris reialme del romanticisme.
No: seria soldat, i tornaria desprs de llargues anyades, tot
illustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria
als indis i caaria bfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt
les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent;
i, enll d'enll de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran
capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigs de tan pintat, i
aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun mat soporfer
de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaador de la sang, i
cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una
enveja impossible d'apaivagar. Per no, encara hi havia quelcom de
ms grandis que aix: seria pirata! Veritat que s? _Ara_ el seu
esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una
resplendor inimaginable. Cm el seu nom ompliria tot el mn, i faria
esparverar la gent! Amb qunta de glria aniria solcant les mars
agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, _l'Esperit
de la Tempesta_, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit
de la seva fama, cm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i
aniria furtivament a l'esglsia, tot bru i malms dels temporals,
amb el seu gip i truses de vellut negre, les seves grans botes fins
a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriat de pistoles
de muntar, el seu coltells, rovellat pel crim, a un costat, el seu
capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra
desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I cm sentiria amb
xtasi i estarrufament aquells murmuris: -s Tom Sawyer, el negre
Flagell de l'Armada Espanyola!

S, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de
casa i comenar. Volia inaugurar-ho el mateix endem al mat. Aix,
doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus
recursos. An envers un tronc podrit, que era al seu abast, i
comen de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No
trig a colpir fusta que sonava com a buida. Hi pos la m, i
pronunci aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:

-Que all que no hagi vingut aqu, se n'hi vingui! Que all que hi
s, hi romangui.

Desprs, a esgarrapades retir el fang i fu obiradora una teula de
pi. L'aixec i descobr una ben feta cambreta de tresor, el fons i
costats de la qual eren construts amb teules de fusta. Hi havia una
bala. L'astorament de Tom no tingu fi ni compte. Es grat el cap
amb aire perplex i fu:

-s una cosa de no dir!

Desprs llan ben lluny la bala, tot teis, i romangu d'all ms
pensvol. La veritat s que una superstici seva, que ell i sos
camarades havien considerat sempre infallible, li havia fallit. Si
enterrveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixveu
tota sola per una quinzena, i desprs obreu el lloc amb
l'encantament que ell havia dit, trobareu que totes les bales que
haveu perdut s'hi haurien acoblat, per ms escampadament que
haguessin estat separades. Per ara aquesta cosa havia fallit,
tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe,
dins Tom, es commogu damunt sos fonaments. Moltes vegades havia
sentit dir que la cosa reeixia, per mai que hagus fallit. No se li
acud que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, per que
desprs no pogu trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capfic
una estona, i al capdavall decid que alguna bruixa s'hi havia ficat
i havia romput l'encs. Pens que cercaria de satisfer-se sobre
aquest extrem, i sotj pels voltants fins que trob un petit indret
arens amb un sotet en forma d'embut. S'ajagu i pos la boca arran
del sotet, i clam:

-Larva de formiga lle, fes que en sigui coneixedor! Larva de
formiga lle, fes que en sigui coneixedor!

La sorra comen de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegu
per un segon, i en acabat es precipit a dins, a correcuita.

-No ho diu! Aix, doncs, _ha_ estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me
n'havia temut.

Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les
bruixes: aix s que ho deix crrer descoratjat. Per se li acud
que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i
an i fu una pacient recerca. Per no pogu trobar-la. Torn a sa
cambreta del tresor, i la pos curosament aix cm estava quan va
llanar la bala. En acabat prengu una altra bala i la llan de la
mateixa manera, tot dient:

-Germana, vs a trobar la teva germana!

Sotj on queia, i an cap all i mir. Per devia haver anat ms
en o ms enll: aix s que fu l'operaci dues vegades ms.
L'ltima repetici va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de
l'altra.

Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingu tot
desmaiat sota les verdes naus de la boscria. Tom s'arrabass gec i
pantalons, convert un elstic en cinyell, furg dins unes brosses,
ms enll del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben
grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un
moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadej cap
enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'atur
sota un gran om, buf la trompeta en resposta, i desprs comen a
anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ac d'all.
Digu cautelosament a una companyia imaginria:

-Bra, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.

Aleshores aparegu Joe Harper, tan ariament vestit i acuradament
armat com el mateix Tom. Tom crid:

-Ei! Qu ve al bosc de Sherwood sense el meu perms?

-Guiu de Guisborne no necessita el perms de cap home nat! Qu ets
tu que... que...

-Goses tenir-me aquest llenguatge- digu Tom apuntant, perqu
parlaven segons el llibre, de memria.

-Qu ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?

-Jo, tanmateix! S Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no
trigar a saber.

-Aix, ets talment el fams bandejat? Ben joiosament et disputar
els passos del bosc joliu. Para esment!

Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres
atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i comenaren
un greu, acuradssim combat, dos amunt i dos avall. Tom digu, al
cap d'una estoneta:

-Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi ms delit!

Aix, doncs, lluitaren amb delit, tots suats i panteixant de la
tasca. Tom crid ben aviat:

-Caieu! Caieu! Per qu no caieu?

-No vull! Perqu no caieu vs? Su el que ho ha fet pitjor.

-B, aix no hi vol dir res. _No puc_ caure. Poc s aix, com van
les coses en el llibre. El llibre diu: Aleshores amb un cop
travessador occ el pobre Guiu de Guisborne! Heu de donar un tomb
al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.

Era impossible de trobar taps a les autoritats aix s que Joe don
el tomb, reb la patacada i caigu.

-Ara- digu Joe, alant-se -deixeu que us mati jo. s ben enraonat.

-No, no puc: no s en el llibre

-B, aix s una ronesa endiastrada. Vet-ho aqu.

-B, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i
aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o b jo ser el Xerif de
Nottingham, i vs sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.

Aix semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren
dutes a compliment. Desprs Tom esdevingu Robin Hood de bell nou, i
la monja tradora consent que perds la fora amb la sang que se li
escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una
tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrosseg tristament, li pos
l'arc a les febles mans, i Tom digu:

-All on caur aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota
el bosc que treu ufana.

En acabat dispar la seva sageta, i caigu, i hauria hagut de morir;
per es pos damunt una ortiga, i salt amb massa embranzida perqu
fos un cos mort.

Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot
lamentant que no hi hagus bandejats avui en dia, i demanant-se
quna cosa podia mostrar d'haver fet, la civilitzaci moderna, per a
compensar llur prdua. Van dir que s'haurien estimat ms sser
bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels
Estats Units per sempre ms.




CAPTOL IX

Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit
com de costum. Digueren les pregries, i Sid aviat hagu trencat el
son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impacincia. Quan
li sembl que ja era gaireb a trenc de dia, sent que el rellotge
sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i
remenat com els seus nervis li demanaven, per tenia por de
despertar Sid. Jagu, doncs, d'all ms quiet i mirant en l'aire,
dins l'ombra. Tot era brfegament silencis. Aviat comenaren a
brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent
cos. El tic-tac del rellotge esdevingu sensible. Vells prestatges
es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren
vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc
acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores
comen el xerric enujs d'un grill que cap inventiva humana hauria
pogut localitzar. Desprs vingu el so acompassat i espectral d'un
corc, a la paret que hi havia a la capalera del llit: all volia
dir que els dies d'alg eren comptats. Desprs l'udol d'un gos
lluny munt en l'aire de la nit, i fou respost per un udol ms
vague d'una distncia ms remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi
romangu satisfet que el temps s'hagus exhaurit i l'eternitat
s'inaugurs; i comen, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge
cant les onze, per ell no les sent. I desprs comparegu, mesclat
amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangis. Una
finestra vena que s'obria el trasbals. Un crit de: -Ala, brtol!-
i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de
fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut
estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada
de la golfa a quatre grapes. Miol amb precauci una o dues vegades,
tot fent via. Desprs salt a la teulada del cobert, i d'all a
terra. Veu's all Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois
partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora
calcigaven l'alt herbam del cementiri.

Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un tur, a vora
d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet
de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap
endins, per mai no romania test. Herbei i herbotes envaen tot el
cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una
lpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien
tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no
trobant-ne cap. All de Consagrat a la memria de... i aix per
l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, per hom ja no hauria
pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagus
hagut ms llum.

Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingu por que
fossin els esperits dels morts planyent-se d'sser destorbats. Els
nois enraonaren poc, i noms que en una veu que no s'afigurava,
perqu l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci
oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alters que cercaven,
i s'aconductaren sota la protecci de tres oms poderosos que
creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.

Esperaren en silenci una estona, que els sembl ben llarga. La
queixa d'una liba llunyana era l'nic so que trencava el silenci de
mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia
d'enraonar, fos com fos. Aix s que digu, en un murmuri:

-Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aqu?

Huckleberry zumzej:

-Em plauria de saber-ho. s una cosa que corprn: oi?

-Ja ho crec!

Desprs hi hagu una considerable pausa, durant la qual els minyons
examinaren interiorment la matria. Desprs Tom murmur:

-Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?

-s clar que s. Si ms no, el seu esperit.

Tom, desprs d'una pausa:

-Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Per no he obrat
altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.

-Un cos mort d'aquests, mai pot sser massa exigent sobre la manera
com un hom en parli, Tom.

Aix cre un descoratjament, i la conversa fin de bell nou. Aviat
Tom agaf el bra de son camarada i digu:

-_Sst!_

-Qu hi ha, Tom?- I s'arrambaren amb els cors palpitants.

-_Sst!_ Altra vegada! No ho sentiu?

-Jo...

-Veieu? Ara ho heu sentit.

-Du meu, Tom! Ja sn aqu, ben segur. Qu farem?

-Poc ho s. Creieu que ens llucaran?

-O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no
haver vingut.

-Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal.
Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.

-Hi far el que spiga, Tom; per, Du meu!, tot jo sc una
esgarrifana!

-Escolteu!

Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines
respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem ms distant del
cementiri.

-Vegeu! Mireu all!- murmur Tom. -Qu s all?

-Foc del dimoni! O Tom! Aix glaa.

Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant
una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb
innombrables antiqeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzej
amb un calfred:

-Son els dimonis, ben segur. En vnen tres! En nom de Du, Tom,
estem perduts! Podeu pregar?

-Far per manera, per no tingueu por. No ens faran cap mal.

Em fico dins el llit
per fer-hi un son seguit...

-_Sst!_

-Qu passa, Huck?

-Sn homes! Un n's, sin els altres. Un d'ells fa la veu de Muff
Potter.

-Ca!... Voleu dir?

-Faig juguesca de conixer-la b. No us remeneu ni us bellugueu. No
s prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum,
ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.

-Molt b: estar ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar.
Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es
cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat.
Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.

-Oi! Aquest mests assass! M'estimaria ms que fossin dimonis, cent
vegades! Per qu deuen rondar?

Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perqu els tres homes
havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de
l'amagatall dels dos minyons.

-Aqu s- digu la tercera veu. I son possedor al la llanterna,
que mostr la fa del jove doctor Robinson.

Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de
pales al damunt. Deixaren en terra all que traginaven, i comenaren
d'obrir la tomba. El doctor pos la llanterna al cap del lloc
d'enterrament i avan i s'assegu, amb l'esquena recolzada en un
dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.

-De pressa, mestres!- Digu en veu baixa.- La lluna podria eixir de
cop i volta!

Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se
sent ms soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur
nolieig de terra i arena. All era ben monton. Finalment, una pala
top amb el tat, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos
minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora.
Alapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el
rebotaren asprament per terra. La lluna es mogu darrera els nvols
i mostr sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort
posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda.
Potter es tragu un ganivets de molles i tall el cap de la corda
que penjava, i digu:

-Ara la cosa damnada est a punt, _serra-ossos_, i, o b ens doneu
cinc monedes ms, o aqu roman.

-Aix s parlar!- digu Joe l'Indi.

-Ei! Qu vol dir, aix?- fu el doctor. -Heu demanat la paga per
endavant, i us l'he donada.

-S, i heu fet quelcom ms que aix- digu Joe l'Indi, atansant-se
al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys,
de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i
vau dir que no hi havia anat per cap b; i quan vaig fer saber que
me la pagareu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em
tanc a la pres per rodamn. Us penseu que me n'he oblidat? Per
alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu
ms remei que pagar: sabeu?

Amenaava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El
doctor don un cop sobtat, i estengu el mal home per terra. Potter
deix caure el ganivet i exclam:

-Ei! No toqueu el meu lleopard!- I a l'instant segent s'havia
agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb mxima embranzida,
afollant l'herba i esquinant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi
salt a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabass el coltell de
Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra
volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor
pogu romandre desempallegat d'una estrebada, agaf la feixuga fusta
del capal de la tomba de Williams, i amb ella atu Potter en terra;
i, al mateix moment, el mests vei arribada la seva i enfons el
ganivet fins el mnec en el pit del jove. Ell giravolt i caigu en
part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt
els nvols esborraren el paors espectacle, i els dos minyons,
esparverats, fugiren a ms crrer dins la fosca.

Quan la lluna, ben tost, es mostr de bell nou, Joe l'Indi romania
damunt els dos cossos, tot contemplant-los. El doctor fu un murmuri
inarticulat, i un llarg badall d'agonia o b dos, i rest en
silenci. El mests botzin:

-_Aquells_ comptes estan saldats, Du us damni!

Desprs fu sos robatoris en el cadver. Desprs pos el fatal
ganivet en l'oberta m dreta de Potter, i segu damunt el tat
malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter
comen de moure's i de fer gemecs. Sa m era closa damunt el
ganivet: l'aixec, hi peg llambregada i el deix caure amb una
esgarrifana. Desprs s'assegu, apartant-se el cos mort, i el
lluc, i desprs lluc a son volt confosament. Sos ulls toparen els
de Joe.

-Senyor! Cm ha estat aix, Joe?- deman.

-s un brut negoci- digu Joe sense bellugar-se. -Per qu ho heu
fet?

-Jo! I qu he d'haver fet!

-Ei! El parlar aix no us en llevar pas la culpa.

Potter tremol i s'esblanque.

-Em pensava que estava ser. No havia d'haver fet beguda aquesta
nit. Per encara la tinc al cap, pitjor que quan vam comenar la
feina. Sento un desori! Amb prou feines puc recordar-me de res.
Digueu-me, Joe (de bo de bo, ara, vell company): ho he fet jo? Joe,
mai no m'havia passat pel mag; per la meva nima i la meva honor
que mai no m'hi havia passat, Joe. Digueu-me, Joe, cm ha estat. Oh!
Esglaia! I ell tan jove i que prometia tant!

-Ves, estveu barallant-vos, i ell us va dar una patacada amb la
fusta de la tomba, i vau caure d'all ms pla, i desprs us
aixecreu, tot fent tentines i giravolts, i vau aferrar el ganivet,
i l'hi vau apuntalar, mentre ell us ajustava una altra manyagueria
que feia feredat. I aqu heu estat jaient fins ara, mort com un
tasc.

-Oh! No sabia el que em feia. Que em mori aquest mateix minut, si ho
sabia. Tot era cosa del whisky i l'exaltaci, em penso. Mai a la
vida no havia usat una arma, Joe. He tingut batusses, per mai amb
armes. Tothom us ho dir. Joe, no en cantssiu res! Digueu que no en
cantareu res, Joe: aix s sser un bon amic. Sempre us he tingut
estimaci, Joe, i he estat al costat vostre. No us en recordeu? No
ho cantareu: veritat, Joe?- I la pobra criatura caigu de genolls
davant l'estlid assass, i ajunt les mans imploradores.

-No: sempre heu estat recte i lleial amb mi, Muff Potter, i no us
anir pas a l'encal. Ja veieu: aix s la ms gentil cosa que un
hom pugui dir.

-O Joe! Su un ngel! Per molt que visqui sempre us beneir fins al
darrer dia!- I Potter comen de plorar.

-B, b: ja n'hi ha prou, d'aix. Ja no s temps de somicar. Aneu
per aquell cam, i jo anir per aquest. Espavileu-vos, ara, i no
deixeu cap pista darrera vostre.

Potter emprengu un trot que rpidament es convert en correguda. El
mests romangu sotjant-lo, i murmur:

-Si est tan estovat per la pallisa i tan embriagat del rom com en
t l'aire, no pensar en el ganivet fins que sigui tan lluny que ja
tingui por de tornar per aquesta banda. Cor de pollet!

Dos o tres minuts desprs, l'home assassinat, el cadver embolcallat
en la flassada, el tat sense tapadora i la tomba oberta romanien
sota l'nica inspecci de la lluna. El silenci, aiximateix, era
altra vegada absolut.




CAPTOL X

Els dos minyons anaven, corre que corrers, cap al poblet, muts
d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap
endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els
pogus seguir. Cada sacot que es dreava en llur via semblava un
home i un enemic, i els feia retenir l'al; i, en crrer pel voltant
d'algunes casetes escampades prximes al poblet, el lladrar dels
cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.

-Noms que pogussim arribar a la vella adoberia abans
d'esfondrar-nos!- murmur Tom, en breus moments, dividits pel
respir. -No puc comportar-ho gaire estona ms.

Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva nica resposta, i
els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i
maldaven durament per atnyer-la. Avanaren decididament sobre ella,
i a la fi, pit contra pit, es llanaren a travs de la porta oberta,
i caigueren, agrats i aclaparats, dins les ombres protectores de
ms endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmur:

-Huckleberry: qu compteu que en pervindr, d'aix?

-Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindr una forca
plantada.

-Ho creieu, tanmateix?

-N'estic segur, Tom.

Tom pens una mica. Desprs digu:

-Qu ho dir? Nosaltres?

-Que us empatolleu! Suposeu que passs qualsevol cosa i Joe l'Indi
no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara
jaiem aqu terra.

-Aix s el que jo pensava per dins, Huck.

-Si alg en parla, que sigui Muff Potter, si s prou ximple.
Generalment est prou embriagat per fer-ho.

Tom no digu res: continu pensant. Al cap d'una estona zumzej:

-Huck, Muff Potter _no ho sap_. Cm podria dir-ho?

-Per quina ra no ho sap?

-Perqu precisament reb aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia.
Compteu que podia veure res? Compteu que sab res?

-Manoi! s veritat, Tom!

-I, a ms, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!

-No: no s probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure;
i, a ms, sempre en t. B, doncs: quan mon pare est xop, ja podeu
apallissar-li el cap amb tota una esglsia, que no el contorbareu.
Ell mateix ho diu. Aix s que igual passa a Muff Potter, s clar.
Per si un home ests ben, ben ser, compto que potser aquella
patacada el deixaria al siti: no ho s.

Desprs d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:

-Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?

-Tom, _ens l'hem de posar_. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se
li'n donaria ms d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de
gats, si xerrssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no
tenim ms remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat
a la boca.

-M'hi conformo, Huck. s el millor partit. Voleu, noms, que ens
agafem les mans i jurem que...

-Oh! No, no fra escaient, per a una cosa aix. Aix s prou bo per
a cosetes ordinries sense cap ni centener, especialment amb les
noies, perqu desprs us van al darrera amb un flabiol sonant, i no
poden fer sin botzinar quan es veuen en el trencacoll; per una
cosa d'importncia com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.

Tot l'sser de Tom aplaud aquesta idea. El pla era recndit, i
ombrvol i paors; l'hora, les circumstncies, els voltants, hi
harmonitzaven. Arrepleg una polida estella de pi que jeia al clar
de la lluna, es tragu un petit fragment de quilla roja que duia a
la butxaca, es pos a la llum de la lluna, i escritotej aquestes
ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base
d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressi en els
trets que anaven cap amunt:

_Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre
aix, i desitgen que puguin caure morts pel cam si mai xerren, i
podrir-se_.

Huckleberry s'ompl d'admiraci davant la facilitat de Tom en
l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agaf
una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; per Tom
digu:

-Atureu-vos! No ho feu, aix. Les agulles de cap sn de llaut.
Podria tenir verdet.

-Qu cosa s verdet?

-s una metzina. Vet aqu el que s. Empasseu-vos-en una mica: ja
veureu.

Aix, doncs, Tom descabdell el fil d'una de les seves agulles de
cosir, i cada miny es punx el capcir del polze i n'esprem una
gota de sang.

Amb el temps, desprs de diverses premsades, Tom aconsegu signar
amb les seves inicials, servint-se del capcir de son dit xic com a
ploma. Desprs mostr a Huckleberry cm havia de fer una H i una F,
i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de
la paret, amb algunes brfegues cerimnies i encantaments, i les
cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i
clau, i la clau llenada.

Una figura s'arrosseg tota llisquvola, en aquell moment, per un
esboranc de l'arrunat edifici; per ells no se n'atalaiaren.

-Tom- murmur Huckleberry -aix ens impedeix de parlar-ne mai, mai?

-s clar que s. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar.
Caurem morts en terra: no sabeu la cosa?

-S, em penso que ho encerteu.

Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una
estoneta un gos fu un udol durador i llbrec a la part de fora: a
uns deu peus d'all on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a
l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.

-Per qun de nosaltres s?- digu, trasposat, Huckleberry.

-No ho s... Sotgeu per la clivella. De pressa!

-No: vs, Tom!

-No puc... No ho puc fer, Huck!

-Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!

-Oh! Du meu! Grcies!- murmur Tom. -Li conec la veu. s Bull
Harbison (1).

-Oh! Bella cosa! En bona ref, Tom, estava leri-leri de la meva fi,
i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.

El gos torn a udolar. El coratge dels minyons naufrag una altra
vegada.

-Oh! Du me val! No s pas Bull Harbison!- murmur Huckleberry.
-Mireu, Tom!

Tom, tremolant de por, es don, i pos l'ull a la clivella. Son
zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digu:

-O Huck! s un GOS PERDUT!

-Guiteu, Tom, cuiteu! Per qu ve?

-Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.

-O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'bit! I crec que no hi ha dubte
d'on jo anir a raure. He estat tan poca pena!

-Aix ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li
diuen que no faci. Hauria pogut sser bo com Sid, si m'hi hagus
escarrassat... Per no, no vaig escarrassar-m'hi, s clar.
Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixar
emparedar a l'escola del diumenge!

I Tom comen de somicar una mica.

-Vs dolent!- I Huckleberry comen de somicar, tamb. -Diastre, Tom
Sawyer, su un melindro, al costat del que jo sc! O Du meu, Du
meu, Du meu! Voldria tenir noms que la meitat de la vostra sort.

Tom es sent la gorja alliberada i murmur:

-Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!

Huck mir amb el cor ple de joia.

-Oid, vatua! Que ho havia fet abans?

-S, que ho havia fet; per jo, com un ximple, no hi havia parat
esment. Aix s de primera! sabeu? I _ara_ per qu deu venir?

L'udol cess. Tom es caragol les orelles.

-_Sst!_ Qu s aix?- zumzej.

-Sona com... com porcs que remuguin. No... s alg que ronca, Tom.

-Aix, s? Per on rau, Huck?

-Em penso que s all baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon
pare solia dormir all, de vegades, vora els porcs; per, Du me
vall, el mn s'ensorra, quan ell ronca. A ms, em penso que no ha
tornat a venir al poble cap ms vegada.

L'esperit aventurer broll de l'nima dels minyons altra vegada.

-Huck, gosareu venir, si jo menava?

-No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!

Tom es descoratj. Per al cap de poc la temptaci s'aixec tota
poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb
el ben ents que fugirien a ms crrer si els roncs paraven. Aix s
que avanaren de puntetes i llisquvolament, l'un darrera l'altre.
Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petj una
branqueta, que es pet amb un fort espetec. L'home gemeg, es
retorc una mica, i sa cara rest sota la llum de la lluna. Era Muff
Potter. Els cors dels minyons havien roms aturats, i llurs cossos
tamb, mentre l'home es movia; per ara llurs temences s'esvaren.
Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren
a una petita distncia, per a bescanviar una paraula de comiat. I
altra vegada aquell udol ttric i durador munt en l'aire de la nit!
Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia
Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.

-Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.

-Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparixer udolant al
volt de la casa de Johnny Miller, per all a la mitja nit, fa unes
dues setmanes; i un enganyapastors entr i s'atur a la barana i
cant, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ning.

-S, ja ho s, i suposeu que no mori ning. No caigu Grcia Miller
al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte
segent?

-S, per _no ha mort_. I, ms encara, ha anat millorant.

-Molt b: espereu, i ja veurem. Est ben llesta: s tan ressegur com
que Muff Potter est ben llest. Aix s el que diuen els negres, i
ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.

Desprs se separaren, tot rumiant.

Quan Tom llisc finestra endins de l'alcova, la nit era gaireb
passada. Es despull amb excessiva cautela, i s'adorm, tot
congratulant-se que ning no s'hagus adonat de la seva escapada. No
s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i
n'havia estat per espai d'una hora.

Quan Tom obr els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la
llum hi havia un posat d'sser tard. Aix l'astor. Per qu no havia
estat cridat i perseguit fins que es llevs, com era el costum?
Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava
vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La famlia
encara era a taula, per havien acabat el desdejuni. No son cap
paraula de rebuf; per hi havia esguards que es desviaven, i hi
havia un silenci i un aire de calamitat que fu passar una
esgarrifana pel cor del culpable. S'assegu i fu per manera de
semblar jois, per era una tasca endiastrada. No va aconseguir un
somriure ni una resposta: aix s que recaigu en el silenci i deix
que son cor ans capbussant-se fins a les darreres fondries.

Desprs del desdejuni, la seva tia el prengu de banda, i Tom
gaireb resplend amb l'esperana que li darien una pallissa; per
no fou aix. La seva tia es pos a plorar, i vinga preguntar-li cm
podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li
digu que continus i s'arruns, i que, amb tants de disgustos,
ports sos cabells grisos a la tomba, perqu ja era intil de fer
cap ms provatura. Aix era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor
de Tom romangu ara ms capolat que el seu cos. Plor, deman perd,
promet d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permet
de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sin un
perd imperfecte i no havia inspirat sin una feble confiana.

Abandon la presncia sobirana, massa atut fins per a sentir-se
venjatiu envers Sid: aix s que la cuitosa retirada d'aquest per la
porta del darrera fou innecessria. Es tragin a s mateix cap a
l'escola, ombrvol i trist, i reb la seva pallissa al costat de Joe
Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una
persona que tenia el cor atrafegat amb dolors ms feixugues i era
del tot indiferent a les bagatelles. Desprs es transport al seu
seient, repos el colze damunt el pupitre i les barres dins les
seves mans, i contempl la paret amb l'esguard de pedra d'aquell
sofriment que ha arribat al lmit i no pot passar ms enll. Son
colze apretava alguna substncia dura. Al cap d'una llarga estona
canvi lentament i tristament la seva posici, i agaf aquell
objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolic.
Segu un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trenc. Era
el seu pomet de llaut! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el
vas.

(1) Si el senyor Harbison hagus posset un esclau anomenat Bull,
Tom n'hauria parlat com del Bull de Harbison; per un fill o un ca
d'aquell senyor es deia Bull Harbison.




CAPTOL XI

Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat
per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telgraf, en aquell
temps encara no somniat, la histria vol d'home a home, de grup a
grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegrfica.
Naturalment, el mestre d'escola conced festa aquella tarda: qu sap
qu hauria pensat d'ell el poble si no ho hagus fet. Hom havia
trobat un ganivet sangons vora l'assassinat, i alg l'havia
reconegut com a pertanyent a Muff Potter: aix deia la histria. I
hom deia que un vianant noctmbul havia vist Potter que es rentava
en el rierol, cap a la una o les dues del mat, i que Potter s'havia
escorregut enll; sospitosa circumstncia, sobretot el rentar-se,
que no era un costum en Potter. Hom digu, aiximateix, que el poble
havia estat escorcollat en cerca de l'assass (el pblic no s lent
a garbellar les proves i arribar a un veredicte), per que havia
estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en
totes direccions, i el xerif confiava que podria sser capturat
abans de la nit.

Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom
s'esva, i s'ajunt a la process, no pas per no preferir mil
vegades ms d'anar a qualsevol banda, sin perqu una paorosa,
inexplicable fascinaci l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paors,
insinu son cosset entre la multitud i vei el llbrec espectacle.
Li sembl que havia passat un segle abans que ell arribs all al
davant. Alg li pessig el bra. Es gir, i sos ulls trobaren els de
Huckleberry. Desprs, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra
banda i es preguntaren si alg havia reparat alguna entresenya en
llur mtua llambregada. Per tothom enraonava, i es fixava en
l'astorador espectacle que tenien en front.

-Pobre company! Pobre company! Tan jove!

-Aix hauria d'sser un escarment per als lladres de tombes.

-Muff Potter anir a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!

Aquest era el tarann de les consideracions, i el ministre digu:

-Sentncia de Du! La seva m hi s visible.

En aquell moment Tom s'estrem de cap a peus, perqu son esguard
caigu damunt la cara estlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud
comen de decantar-se i empnyer-se, i se sentiren veus que
cridaven:

-s ell! s ell! Ve pel seu grat!

-Qu? Qu?- feren una vintena de veus.

-Muff Potter!

-Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixssiu escapar!

La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de
Tom, digueren que poc mirava escapar-se: noms semblava dubts i
malsegur.

-Infernal pocavergonya!- digu un badoc. -Necessitava venir a dar un
cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.

La multitud se'n retir aleshores, i el xerif pass en mig d'ella
aparatosament, duent a Potter del bra. La cara del pobre home era
esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atua. Quan
s'escaigu davant l'home assassinat, son cos es sacsej com el d'un
epilptic, i es pos la cara entre les mans i trenc el plor.

-No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra
que no ho he fet!

-Qu us en acusava?- crid una veu.

Aquest tret sembl haver encertat. Potter al son rostre i mir a
son volt amb un pattic desempar en sos ulls, i vei Joe l'Indi, i
exclam:

-O Joe l'Indi! M'haveu proms que mai...

-s vostre aquest ganivet?- I el xerif li llan al seu davant.

Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra.
Desprs va fer:

-Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava...- Tot s'estrem.
Desprs mogu la seva m sense nervi, amb un gest de venut, i fu:
-Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho... Ja tant se val.

Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I
sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena
declaraci; i esperaven a cada moment que el cel clarssim deixaria
caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure
per quant de temps el cstig anava essent ajornat. I quan ell hagu
finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit
de rompre llur jurament i salvar la vida del pobriss detingut i
trat s'esva i cess, perqu evidentment aquell inic s'havia venut
a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder
com aquell.

-Per qu no fugeu? Per qu haveu de tornar aqu?- va dir alg.

-No me'n podia estar... no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia
escapar-me, per semblava que no pogus anar enlloc si no s aqu.-
I altra vegada romp a sanglotar.

Joe l'Indi repet la seva declaraci, amb la mateixa calma, uns
quants minuts desprs, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i
els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es
consolidaren en llur creena que Joe s'havia venut al diable. Joe
havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte ms obagament
interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els
ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de
vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presents, amb
l'esperana de pegar una llambregada a son temut senyor.

Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la vctima, i l'acondu en
un carro per al seu transport. Hom brunz, entre la multitud
esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren
que aquesta sortosa circumstncia menaria les sospites envers
l'oportuna direcci; per foren decebuts, perqu ms d'un camperol
observava:

-Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.

El paors secret i el corc de conscincia de Tom li feren la son
alterosa per tota una setmana, desprs d'aix; i un mat, al
desdejuni, digu Sid:

-Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo
despert la meitat del temps.

Tom s'esblaim i acal els ulls.

-s un mal senyal- digu la tia Polly, greument. -Quna cosa us
passa pel mag, Tom?

-Res. Res que jo spiga.- Per la m del miny es sacsej en tanta
de manera que volc el seu caf.

-I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dieu: -s
sang, s sang: aix s! I ho tornveu a dir, i ho tornveu a dir. I
fieu: -No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho dir. Qu
direu? Quna cosa s el que haureu dit?

Tot s'esfondr davant de Tom. s impossible de suposar el que hauria
passat aleshores; per sortosament la preocupaci s'esva a la cara
de la tia Polly, i ella comparegu en ajut de Tom sense saber-ho,
tot dient:

-Bah! s aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses
gaireb cada nit. De vegades somnio que s jo qui l'ha coms.

Mary digu que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant.
Sid sembl satisfet. Tom eix de la sobirana presncia tan de pressa
com li vag de fer-ho plausiblement, i desprs d'aix es queix de
mal al dentat tota una setmana i llig les seves barres cada nit.
Mai sab que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint
desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze,
escoltant una bella estona cada vegada, i desprs feia lliscar altre
cop l'embenament all on havia estat. El trontoll espiritual de Tom
an fent-se foneds gradualment, i el mal de dentat esdevingu
enujs, i hom el descart. Cas que Sid realment hagus tret alguna
cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reserv per a
ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer
interrogatoris sobre gats morts, renovant aix la memria de la seva
calamitat al seu esperit. Sid repar que Tom mai no era metge
forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagus esdevingut
hbit seu de pendre la direcci en totes les noves empreses; repar
tamb que Tom mai feia de testimoni, i aix era estrany; per a Sid
no pass desapercebut el fet que Tom dhuc mostrava una assenyalada
aversi envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid
se'n meravellava, per no en deia una paraula. Tanmateix, per, fins
les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la
conscincia de Tom.

Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espi una
oportunitat i an envers la petita finestra enreixada de la pres i
pass de contraban, en direcci a l'assass, totes les petites
comoditats que pogu arreplegar. La pres era un antre insignificant
de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de
vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents
ajudaven en gran manera a aquietar la conscincia de Tom. La gent
del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i
arrossegar-lo, per robament de cadvers. Per tan formidable era el
seu geni, que hom no trob ning que volgus pendre la iniciativa en
aquesta matria. Aix s que hom la deix crrer. Ell havia tingut
compte de comenar les seves dues declaracions per la lluita, sense
confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; aix,
doncs, sembl, ms assenyat de no plantejar el cas davant el
Tribunal, ara com ara.




CAPTOL XII

Una de les raons per les quals el mag de Tom havia anat
desempallagant-se de sos ntims mals de cap era perqu havia
descobert una nova i transcendental matria d'inters. Becky
Thatcher havia deixat de comparixer a l'escola. Tom lluit amb son
orgull uns quants dies, i fu per manera d'escapolir-se d'aquell
amor, per fracass. Comen d'anar a raure constantment pels volts
de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben
atudot. Estava malalta. Si es mors! Aquesta idea comportava una
distracci. Ja no s'interess ms per la guerra, ni tan sols per la
pirateria. L'encs de la vida havia desaparegut, i no en restava
sin la melangia. Deix de banda el seu arc i el seu bastonet de
_baseball_ que ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava
tota preocupada; comen de fer-li sofrir tota mena de provatures
amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps
per les medicines patentades i tots els mtodes novenans de produir
la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes
coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una
febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa,
perqu mai no estava malalta, sin en alg altre que tingus a m.
Estava subscrita a tots els peridics de teraputica i a tots els
enganys frenolgics; i la solemnial ignorncia amb qu
s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb
delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilaci, i cm
calia anar-se'n al llit, i cm llevar-se, i quines coses menjar, i
quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment
conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella
l'Evangeli, i mai no repar que la premsa salutfera del mes corrent
solia trabucar tot all que havia recomanat un mes abans. Era un cor
senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una
fcil victima. Arreplegava sos peridics enganya-babaus i ses
medicines enganya-bajocs, i aix armada d'eines de mort, avanava
damunt son pllid cavall, per a dir-ho metafricament, _amb
l'infern al seu darrera_. Per mai no sospit que ella no fos un
ngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front
dels vens emmalaltits.

El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuda condici de
Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de
dia cada mat, el feia estar dret dins el cobert de fusta i
l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; desprs el refregava amb una
tovallola com una llima, i aixi el retornava; desprs l'embolicava
amb un llenol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada,
fins que suava nima i tot, i les seves taques grogues se li
esquitllaven enfora, a travs dels porus, com deia Tom.

Per, amb tot i aix, el noi anava esdevenint ms i ms malenconis,
i pllid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de
seient, dutxes i capbussons. El noi romania brfec com una caixa de
morts. Ella comen de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de
farina de civada, i emplastres de cantrides. Calculava la capacitat
d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de
panacees pispa-diners.

Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecuci.
Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia
rompre aquesta indiferncia a qualsevol preu. Aleshores sent parlar
per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarreg tot seguit una
bella quantitat. El tast, i en romangu plena de gratitud. Era,
senzillament, foc en forma lquida. Deix crrer el tractament
hidroterpic i tota altra cosa, i fix la seva fe en el mata-xacres.
En don una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'nsia
ms pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son
esperit recobr la pau, perqu l'indiferncia_fou rompuda. El noi no
hauria mostrat un inters ms salvatge, ms sincer, si ella hagus
calat foc sota sos peus.

Tom s'adon que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia
sser romntica abastament dins la seva rida entonaci, per
comenava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa
enfollidora. Aix, doncs,imagin diversos plans d'alleujament; i al
capdavall se li acud de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El
deman tan sovint, que es fu carregs, i la seva tia acab per dir
que se'n prengus ell mateix i no li fes ms nosa. Si s'hagus
tractat de Sid, li hauria perms el gaudi sense recelar-ne; per,
tractant-se de Tom, vigil l'ampolla clandestinament. Trob que, de
fet, la medicina minvava; per no se li acud que el miny hi
adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta.

Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat
groguenc de la seva tia comparegu tot brunzint, mirant la cullereta
cobejosament i demanant-ne un tast. Digu Tom:

-No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere.

Per en Pere fu senyal que en tenia necessitat.

-Val ms que us en assegureu.

En Pere n'estava segur.

-N'heu demanat, i us en dar, perqu jo no s de mena rona; per,
si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ning, sin de vs
mateix.

En Pere s'hi conform: aix s que Tom li bad la boca, i li va
tirar a la gola el mata-xacres. En Pere salt un parell de yardes
pels aires, i desprs fu un esgarip de guerra i es pos a donar
giravolts i ms giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades
amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general
estrall. Desprs s'aixec damunt les potes del darrera, i fu
gambades al seu voltant, en un frenes de gaubana, amb el seu cap
damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible
d'estroncar. Desprs an fent esquinos d'ac d'all de la casa,
espargint de bell nou el caos i la destrucci per sa via. La tia
Polly entr al moment just per a veure'l emprenent-se una petita
srie de dobles salts mortals, llanant un hurra final i vigors, i
traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits
que restaven. La vella senyora romangu petrificada d'astorament,
llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaat en terra,
morint-se de riure.

-Tom: qu li fa mal al gat, en nom de Du?

-No ho s, tia- digu el miny prenent al.

-Mai no havia vist cosa semblant. Quna s la causa que hagi fet
aquestes accions?

-No ho s, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es
xalen.

-Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonaci de la tia Polly, que va
fer a Tom aprensiu.

-S, senyora. s a dir, jo b ho penso.

-_De bo de bo?_

-S, senyora.

La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un inters
estimulat per la inquietud. Massa tard endevin la seva orientaci.
El mnec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del
llit. La tia Polly la coll i l'enlair. Tom recul, baixant els
ulls. La tia Polly l'aixec pel mnec usual (la seva orella), i li
tust el cap de valent amb son didal.

-Ara vejam: per qu haveu de maltractar d'aquesta manera la pobra
bstia, que no pot parlar?

-Ho he fet compadint-me d'ell, perqu no t tia.

-No t tia! Babau! Qu t que veure, aix!

-Hi t que veure qui-sap-lo. Perqu, si n'hagus tingut, ella fra
qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan
mancada de bon cor com si el pacient hagus estat un noi!

La tia Polly sent una sobtada angoixa de remordiment. La cosa,
aix, prenia un nou aspecte: o que era cruel envers un gat podia
sser tamb cruel envers un noi. Comen d'ablanir-se: estava
penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, pos la m damunt el cap
del miny, i digu gentilment:

-Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, _us ha refet_.

Tom la mir a la cara insinuant un ullet amb prou feines
perceptible, en mig de la seva gravetat:

-Ja ho conec que ho fieu amb el millor daler, tieta; i igual em
passava amb en Pere. Tamb a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar
amb tan bella...

-Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per
manera de ser bon miny una vegada a la vida, i no haureu de pendre
cap ms medicina.

Tom arrib a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa
estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia
son nou costum, es pos vora l'entrada del camp escolar, en lloc de
jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat.
Procur dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de
bo de bo: pel cam avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher
comparegu a la vista, i la cara de Tom s'illumin, i men la
conversa estratgicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky;
per l'atarantat miny no arrib a atalaiar-se de l'ham. Tom espi i
espi, ple d'esperana, quan un vestidet de noia bellugads es
mostrava a l'esguard, i odiant-ne la possedora tot seguit que veia
que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de
comparixer, i ell an a raure dins el cau: entr dins l'escola
buida i s'assegu a sofrir. Desprs, un altre vestidet de noia pass
la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment
desprs, ja era fora, i _engegant-se_ com un indi, udolant, rient,
empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida
i el coll, fent capgirells amb la m en terra, sostenint-se damunt
el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogu imaginar, i
mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher
n'havia esment. Per ella semblava no adonar-se de res: mai no
mirava. Seria possible que no repars que ell era all? Port ses
considerables fetes a son immediat venatge: an pel volt fent
esgarips de guerra, arrabass la gorra un noi, la tir rabent damunt
la teulada de l'escola, es precipit entre un grup de minyons,
trabucant-ne en totes direccions, i caigu, obert de cames i braos,
sota el nas de Becky, gaireb tirant-la a terra; i ella es gir, amb
el nas en l'aire, i ell sent com deia:

-Uix! Hi ha gent que es pensen sser qui sap qu: sempre es donen
importncia!

Les galtes de Tom s'abrandaren. Es repleg i se n'an amb la cua
entre cames, atut i amb la cresta abatuda.




CAPTOL XIII

Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i
desesperana. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ning no
l'estimava; quan descobrissin a quina resoluci l'havien condut,
potser els recaria; havia fet per manera d'obrar b i anar tirant,
per no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra
cosa sin alliberar-se d'ell, que aix fos: i que dhuc el
carreguessin amb la culpa per les conseqncies. Per qu no havien
de fer-ho? Qun dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? S, l'hi
havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia
opci. Mentrestant, era molt ms avall de Meadow Land, i el dring de
la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot
desmaiat a la seva oda. Sanglot, aleshores, de pensar que mai ms,
mai ms, no tornaria a sentir aquella antiga ressonana familiar:
era cosa ben dura, per l'hi obligaven. Ja que era llanat al mn
glacial, havia de sotmetre's, per els perdonava. I els sanglots es
feren intensos i seguits.

En aquella avinentesa, precisament, trob el company jurat de son
esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment
arrecerava en son cor algun projecte grandis i sinistre. Eren,
palesament, dos esperits amb una sola idea. Tom, fregant-se els
ulls amb la mnega, comen de barbotejar quelcom sobre un determini
d'escapar-se de la seva malmenada existncia i la manca de simpatia
de la llar, i vaguejar per l'ample mn, i no tornar mai ms; i acab
esperant que Joe no l'oblidaria.

Per hom esbrin que aquesta mateixa requesta, precisament, era la
que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaa amb aquest
fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que
ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada
d'ell i desitjava que parts. Si ella tenia aquests sentiments, ell
no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria
feli, i mai no es penediria d'haver llanat son pobre miny al mn
insensible, perqu hi passs pena i hi mors.

Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte
d'ajut mutual i d'sser germans, i no separar-se mai fins que la
mort els lliurs de llurs calamitats. Aleshores comenaren de
perfilar llurs plans. Joe duia al mag d'sser ermit, i viure de
rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i
necessitat i dolor; per, desprs d'haver parat atenci a Tom,
conced que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: aix
s que consent a sser pirata.

Tres milles ms avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu
Mississip tenia poc ms d'una milla d'amplada, hi havia una illa
llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient
com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers
l'altra ribera, entre una selva espessa i gaireb absolutament
despoblada. Aix, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Qunes
haguessin d'sser les vctimes de llurs pirateries, era cosa que no
se'ls acud. Desprs anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va
unir-se'ls tot seguit, perqu totes les carreres li eren iguals: li
era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un
indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a
l'hora favorita, que era la mitja nit. All hi havia un petit rai de
brancatge que es proposaven capturar. Cadasc d'ells portaria hams i
cordills, i les provisions que pogus robar de la manera ms
ombrvola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la
tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dola ufana
d'escampar que ben tost la ciutat sabria alguna cosa. Tots els que
oren aquesta vaga allusi foren advertits que calia no dir-ne un
mot i esperar.

Cap a la mitja nit, Tom arrib amb un pernil elaborat i unes quantes
bagatelles, i s'atur entre unes espesses mates, damunt un penyal
que dominava el lloc de la cita. Hi havia celstia i una gran
quietud. El riu poders s'estenia com un oce en sossec. Tom par
atenci un moment, per cap so no trencava la calma. Desprs fu un
xiulet baix i precs. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiul
dues vegades ms. Aquests senyals foren respostos d'igual manera.
Desprs una veu cautelosa digu:

-Qu hi ha aqu?

-Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els
vostres noms.

-Huck Finn, el M-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia
proporcionat aquests ttols, que pertanyien a la seva literatura
predilecta.

-B est. Doneu la contrasenya.

Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paors,
simultniament, a la nit que els arrecerava:

                       SANG!

Aleshores Tom tir a baix el pernil, per damunt el penyal, i es
deix caure al seu darrera, esquinant a la vegada, fins a cert
punt, pell i vestits en son esfor. Hi havia un caminal fcil i
confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, per li mancaven
els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es
tracta d'un pirata.

La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia
extenuat traginant-lo fins all. Finn, el M-roja, havia robat una
cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i tamb
havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Per cap dels
pirates no fumava ni mastegava tabac sin ell. El Negre Flagell de
la Mar Espanyola digu que no fra bo de comenar sense fer una mica
de foc. Aquest pensament era assenyat; els _mistos_ eren amb prou
feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en
gran rai, a unes cent yardes, ms amunt, i anaren llisquvolament
cap all i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una
imposant aventura, dient: Sst! tot sovint, i aturant-se de cop i
volta, i amb el dit als llavis; avanant amb les mans damunt
imaginaris mnecs de punyals, i disposant en llbrecs murmuris que
si l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mnec, perqu
els morts no parlen. Massa sabien que els homes del rai havien
baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la
grifolda; per tanmateix aix no era excusa perqu condussin l'afer
d'una manera que no fos piratenca.

Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de
darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles
ombrvoles i braos closos i donava les seves ordes amb un murmuri
baix i ferreny.

-Orseu, i ajusteu-la al vent!

-B b, senyor!

-Ferma, feeerma la nau!

-Ja n'est, senyor!

-Amolleu-la un punt!

-Ja est, senyor!

Com que els minyons menaven constantment i montonament el rai cap
al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no
eren dades sin per seguir la moda, i no pretenien significar cap
cosa especial.

-Qunes veles porta?

-Veles majors, cofes i petifocs, senyor.

-Hisseu els sobres! Desplegueu aqu dalt l'ala de gvia! De pressa!

-B, b, senyor!

-Allargueu els rios al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces!
Amunt, fillets!

-Ala, a sotavent, tot a babord!

-Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb
delit! Ferma la nau!

-Ferma est, senyor!

El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen b la proa, i
desprs descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no
hi havia ms que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou
dita una paraula durant els segents tres quarts d'hora. Ara el rai
passava davant el poblet lluny. Dos o tres llumets de feble
resplendor mostraven on queia, pacficament adormit ms enll del
vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del
fet paors que estava succent. El Negre Flagell romania encara
quiet, amb els braos closos, mirant per darrera vegada la escena de
ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que
ella pogus veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa,
confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el
seu dest amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esfor
ben petit per a la seva imaginaci el transportar l'illa de Jackson
ms enll de l'esguard del poblet: aix s que li don la darrera
mirada cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer
cop, tamb; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren
a punt de deixar que el corrent se'ls endugus enfora de l'abast de
l'illa. Per descobriren a temps el perill i feren una maniobra per
impedir-ho. Cap a les dues del mat el rai tocava a terra a l'alfac,
a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual
endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nlits. Entre
o que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells
l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una
tenda per arrecerar les seves provisions; per ells dormirien al ras
si el temps era bo, com escau als bandejats.

Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes
endins de les ombrvoles fondries del bosc, i desprs cuinaren un
boc del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la
coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloris el
celebrar un fest d'aquella manera lliure i salvatge dins la
boscria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels
indrets per on circulen els homes; i digueren que mai ms no
tornarien a la civilitzaci. El foc que s'enfilava illumin llurs
cares, i escamp una llum rogenca damunt les soques i columnes de
llur temple selvs, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les
plantes arrapadisses. Quan la darrera frgil llenqueta de porc havia
desaparegut i l'ltima raci de coca era devorada, els minyons
s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubana. Haurien pogut
trobar una banda ms fresca, per no volien privar-se de un tret tan
romntic com era un foc d'acampament.

-No s una diversi?- digu Joe.

-s una llaminadura- digu Tom.

-Qu dirien, els nois, si ens veiessin?

-Qu dirien? Si vinguessin a raure aqu, es moririen: oi, Huck?

-Tamb ho compto- digu Huckleberry; -per tanmateix a mi m'escau.
No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment;
i aqu no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo
pertenir d'aquella manera.

-Aquesta s ben b la vida que fa per a mi- digu Tom. -No cal que
hom es llevi al mat, i que vagi a escola, i es renti, i totes
aquelles remalades ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res,
Joe, quan s a la platja, per un ermit ha de dir qui sap les
pregries, i en acabat no t cap divertiment, almenys en el seu
ofici.

-Oh! S, s veritat- digu Joe; -per no hi havia pensat gaire,
sabeu? M'estimo molt ms sser un pirata, ara que ho he tastat.

-Veieu?- digu Tom. -La gent no hi t tirada, pels ermitans, avui en
dia, com feien en el temps de la vellura; per un pirata sempre s
respectat. I un ermit no t ms remei que dormir al lloc ms dur
que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i
estar-se al ras en temps de pluja, i...

-Per qu se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?-
deman Huck.

-No ho s. Per no tenen ms remei: sempre ho fan, els ermitans. Vs
haureu hagut de fer-ho, si n'hagussiu estat.

-L'as em reflic, que jo m'hi avingus!- digu Huck.

-B, doncs, qu farieu?

-No ho s, per no ho faria aix.

-B, Huck: s que _caldria_ que ho fssiu. I cm us en sortireu?

-Ves, no ho comportaria. Tocaria pirand.

-Tocar pirand! Qun bell calet sereu com a ermit! Freu una
calamitat!

El M-roja no respongu, perqu s'esmerava en quelcom de millor.
Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija,
carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i
bufava un nvol de fum olors: estava en plena florida de luxuriosa
gaubana. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestus, i
resolgueren secretament d'adquirir-lo com ms aviat millor. Huck no
trig a dir:

-Qu els pertoca fer als pirates?

-Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc,
i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa,
on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els
vaixells: els fan caminar per un taul.

-I s'emporten les dones a l'illa- digu Joe.- Les dones no les
maten.

-No- confirm Tom: -no maten les dones: sn massa nobles per a fer
aquest tropell. I les dones sempre sn belleses, tanmateix.

-I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i
diamants- va fer Joe amb entusiasme.

-Qu?- digu Huck.

-Ves, els pirates.

Huck examin sos propis vestits amb deseperana.

-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata-
digu, amb una pattica recana en la seva veu; -per no he pogut
haver sin aix.

Per els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien
ben de pressa, un cop haguessin comenat llurs aventures. Li feren
capir que sos pobres parracs farien el fet, per a comenar, encara
que fos el costum dels rics pirates de comenar amb el guarda-roba
complet.

Gradualment llur conversa s'exting i l'ensopiment comen de
lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigu
dels dits del M-roja, i ell dorm el bon son d'una conscincia
sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre
Flagell de la Mar Espanyola els cost ms de trencar el son.
Digueren llurs pregries interiorment, i bo i ajaguts, ja que all
no hi havia ning amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en
alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, per els feia temor de
pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i
sobtat de les cliques altures. Desprs arribaren al marge imminent
de la son, i es posaren a rondar-lo; per ara vingu un intrs que
no volia donar-se: era la conscincia. Comenaren de sentir una vaga
aprensi que havien fet mal fet de fugir, i desprs pensaren en les
menges robades, i aleshores vingu la positiva tortura. Intentaren
argur, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat
llaminadures i pomes; per llur conscincia no havia d'apaivagar-se
amb tan mesquines plausibilitats. Els sembl, al capdavall, que no
s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no
era ms que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i bns
d'aquesta mena era, clar i net, _robar_; i contra aix hi havia un
manament a la Bblia. Aix s que interiorment resolgueren que,
mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de
bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur
conscincia els conced una treva, i aquests curiosos pirates
illgics trencaren pacficament el son.




CAPToL XIV

En despertar-se Tom al mat, es pregunt on es trobava. S'assegu i
es freg els ulls, i mir a son voltant: aleshores va compendre la
cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensaci
delectable de reps i pau en la profunda calma penetrant i el
silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la
gran meditaci de la natura. Hi havia rosaris de gotes de rosada
damunt les fulles i les herbes. Un llit de blanques cendres cobria
el caliu, i una garlanda de fum, prima i blava, s'alava tota dreta
per l'aire. Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la
boscria, un ocell cant, i un altre respongu; no trig de
sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris trbol i
fred de la matinada s'esblanque, i al mateix comps els sons es
multiplicaren i es manifest la vida. La meravella de la natura
arrabassant-se al son i anant a la tasca, es descobr al miny
consirs. Un cuquet verd anava arrossegant-se damunt una fulla
amarada de rou, adesiara alant en l'aire les dues terceres parts de
son cos, flairant a son volt, i desprs tornant a avanar, perqu
prenia mesures, segons deia Tom; i quan el cuc se li acost de son
grat, ell segu quiet com una pedra, amb ses esperances muntant o
defallint alternativament a mesura que la bestioleta anava envers
ell o semblava inclinada a adrear-se a qualsevol altre indret; i
quan a la fi reflexion, per espai d'un moment angunis, amb son cos
encorbat en l'aire, i desprs baix a la cama de Tom i comen un
viatge al seu damunt, tot son cor se n'alegr, perqu aix volia dir
que tindria un nou abillament, que, sense el ms petit dubte, fra
un llampant uniforme de pirata. Desprs vingu una process de
formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs
tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que
duia en sos braos i era cinc vegades ms gran que no pas ella, i
ella l'estirava tot fent un cam tot recte per amunt una soca. Una
marieta de taques brunes s'enfil al cim espadat d'una tija d'herba,
i Tom es decant a la vora d'ella i digu:

_Marieta, marieta,
fugiu al vostre casal.
Se us cala foc a la casa,
i estan sols vostres infants._

I ella emprengu el vol i se n'an a veure-ho, cosa que no
sorprengu al noi, perqu sabia de qui-sap-lo temps que aquest
insecte era crdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la
seva simplicitat ms d'una vegada. Un escarabat buiner empenyia
obstinadament la seva bola, i Tom toc la bestioleta per llucar cm
tancava les cames contra el seu cos, fent veure que era morta. Els
ocells feien aleshores un brau aldarull. Un estornell, el mofeta
septentrional, se atur en un arbre damunt el cap de Tom, i refil
les imitacions de sos vens en un rapte de gaubana; desprs una
cucala de veu aguda, d'un blau ardent i brillador, davall
precipitadament i s'atur damunt un branquinyol, gaireb a l'abast
del noi, enraven son cap a una banda, i ull la gent estranya amb
una consumidora curiositat; un esquirol cendrs i un gros company
de la famlia guineuenca passaren escapolint-se, girant-se a
intervals per inspeccionar i garlar amb els minyons, perqu aquells
animals boscans no havien vist fins aleshores, ben segur, una cara
humana, i amb prou feines sabien si havien d'espantar-se o no. Tota
la natura era ja desperta i moguda; llargues llances de sol
atravessaren el fullatge esps d'ac d'all, i unes quantes
papallones vingueren a voleiar per l'escenari.

Tom sacsej els altres pirates, i tots plegats eixordaren l'espai
amb un crit, i al cap d'un o dos minuts s'havien despullat i es
percaaven, volcant-se l'un a l'altre dins la soma aigua netssima
de l'alfac esblanquet. No enyoraven mica el poblet, que dormia al
lluny, a l'altra banda de la majestuosa prodigalitat de l'aigua. Un
corrent vagarvol o una lleu ascensi del riu se'ls n'havia emportat
el rai; per aix no feia ms que acontentar-los, perqu la seva
desaparici significava, com si digussim, cremar el pont entre ells
i la civilitzaci.

Tornaren al campament prodigiosament renovellats, alegres i
famolencs; i al cap de poc flamejava altra vegada el foc de llur
campament. Huck trob una font d'aigua gemada i clara ben a la vora,
i els nois feren copes d'amples fulles de roure o noguera americana,
i comprengueren que aquella aigua, endolcida amb un encs com el de
la boscria salvatge, seria prou bona substituci del caf. Mentre
Joe tallava llenques de porc per al desdejuni, Tom i Huck li
demanaren que s'espers un instant. Se n'anaren a un reconet
prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gaireb immediatament
en foren recompensats. Joe no tingu ocasi d'esdevenir impacient
abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de
perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una famlia.
Fregiren el peix amb una mica de porc, i romangueren astorats,
perqu en llur vida cap peix no els havia semblat tan delits. No
sabien que un peix d'aigua dola, com ms aviat s al foc, desprs
de pescat, s millor; i poc imaginaven quna salsa s la dormida a
l'aire lliure, l'exercici a l'aire lliure i el banyar-se; i quna
vasta quantitat d'aperitiu tamb.

Romangueren per all, a l'ombra, desprs del desdejuni, mentre Huck
fumava, i desprs anaren boscos a travs, en una eixida
d'exploraci. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a
travs de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la
selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insgnies
reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets
avinents encatifats d'herbei i esmaltats de flors.

Trobaren abundor de coses per a delectar-s'hi, per cap per
astorar-se'n. Descobriren que l'illa tenia unes tres milles de
llargada i un quart de milla d'amplria, i que la ribera que li era
ms aprop n'era separada noms que per un estret canal que amb prou
feines tenia un ample de dues centes yardes. Tot sovint es ficaven a
l'aigua; aix s que era gaireb mitja tarda quan tornaren al
campament. Tenien massa gana per a aturar-se a pescar, per es
nodriren sumptuosament de pernil fred, i desprs s'estiraren a
l'ombra a conversar. Per la conversa, al cap de poca estona,
s'arrosseg penosament, i desprs mor. La quietud, la solemnitat
que aixoplugava el bosc i la sensaci de solitud comenaren d'obrar
damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena
d'indefinida enyorana llisc damunt ells. Aquesta enyorana, al cap
de poc, prengu una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de
la llar. Fins i tot Finn el M-roja somiejava sos graons de llindar
i ses btes buides. Per tots ells estaven avergonyits de llur
flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.

Per algun temps els minyons havien estat vagament conscients d'un so
peculiar, en llunyania, com passa a un hom amb el tic-tac d'un
rellotge quan no s'hi fixa deliberadament. Per aleshores el so
misteris esdevingu ms pronunciat i oblig al seu reconeixement.
Els minyons es redrearen, es pegaren llambregada l'un a l'altre, i
desprs cada un d'ells adopt un posat d'atenci. Hi hagu un llarg
silenci, pregon i ininterromput: desprs una sorda i malcarada
detonaci fou tramesa per l'aire de les llunyanies estant

-Qu s aix?- exclam Joe sota el seu al.

-Poc ho s- digu Tom en un murmuri.

-No s un tro- digu Huckleberry, en to esporuguit;- perqu el
tro...

-Alerta!- digu Tom. -Pareu esment; calleu.

Esperaren una estona, que va semblar-los un segle, i desprs la
mateixa sorda detonaci trenc la quietud solemne.

-Anem-ho a veure.

Pegaren un bot i es precipitaren a la vorera, en front del poblet.
Apartaren les mates de la riba i sotjaren cap enfora, damunt les
aiges. El vaporet es trobava una milla ms avall del poble,
derivant pel corrent. La seva ampla coberta semblava atapeda de
persones. Hi havia una pila de bots que anaven a rem o suraven pel
corrent, en el venatge del vaporet; per els minyons no podien
determinar qu cosa estaven fent els homes que hi anaven. Al cap de
poc, un gran doll de fumera blanca broll del costat del vaporet; i,
mentre s'expandia i muntava en nvol peress, la mateixa sorda
pulsaci sorollosa arrib fins als espectadors.

-Ja ho s, ara!- exclam Tom. -Hi ha algun ofegat!

-Aix s- digu Huck. -Aix mateix van fer, l'istiu passat, en
ofegar-se Bull Turner; engeguen canonades damunt l'aigua, i aix els
fa pujar fins a dalt. S; i agafen llesques de pa i hi posen
argent-viu, i les deixen surar; i, onsevulla que hi hagi algun
ofegat, se'n van cap a ell i s'hi aturen.

-S, ja ho he sentit contar- digu Joe. -Em plauria saber com s que
el pa rex en aquesta cosa.

-Oh! No s el pa, especialment- digu Tom: -em penso que s,
sobretot, all que diuen abans de deixar-lo anar.

-Per si no diuen res- fu Huck. -Els he vist com ho feien, i poc
diuen res.

-s curis- digu Tom.- Per potser ho diuen per dins. _s clar_ que
ho deuen fer. Qualsevol ho pot capir.

Els altres minyons convingueren que all que deia Tom era assenyat,
perqu un tros de pa ignorant, no instrut per cap encs, no es
podia esperar que obrs amb molta d'intelligncia quan hom
l'enviava a una missi de tanta de gravetat.

-Malvinatge! Voldria ser all baix- digu Joe.

-Jo tamb- digu Huck. -Daria qui-sab-lo per saber qu ha estat.

Els nois seguiren parant atenci i vigilant. Al cap de poc, un
pensament revelador creu com un llampec l'enteniment de Tom, i
exclam:

-Minyons! Ja s qui s, l'ofegat: som nosaltres!

Tot seguit es sentirem herois. Veu's aqu un triomf esplendors:
llur absncia era reparada; eren planguts; els cors es fendien per
llur causa; les llgrimes anaven endoina; memries acusadores de
dolenties comeses envers els pobres minyons perduts, anaven
brollant, i hom s'abandonava a infructuoses recances i remordiment;
i, sobretot, els desapareguts feien parlar tot el poblet i eren
l'enveja de tots els minyons pel que es referia a aquesta notorietat
enlluernadora. Aix era una bella cosa. Valia la pena de ser pirata,
ben mirat.

En venir l'hora baixa, el vaporet torn a sos afers de costum i els
bots desaparegueren. Els pirates recularen al campament. Estaven que
no hi veien de vanitat per llur nova grandesa i el magnfic mal de
cap que ocasionaven. Pescaren, cuinaren llur sopar i el menjaren, i
desprs es posaren a endevinar les coses que pensaria i diria d'ells
el poble; i les imatges que es feien de l'aflicci de la gent per
ells motivada eren ben satisfactries de considerar, desde llur punt
de mira. Per en envoltar-los les ombres de la nit, deixaren de
parlar, gradualment, i s'assegueren a contemplar el foc, amb l'nima
errvola, evidentment, per altres indrets. L'exaltaci era ja
desapareguda, i Tom i Joe no podien evitar que se'ls acudissin
certes persones de la llar que no gaudien aquell bell caprici com
feien ells. Comparegueren els recels; esdevingueren contorbats i
infelios; un sospir o dos s'escaparen sense que ells se
n'adonessin. Aviat Joe s'arrisc tmidament a insinuar una indirecta
sobre la manera com els altres judicarien llur retorn a la
civilitzaci... no precisament ara, per...

Tom l'avergony amb sos escarnis. Huck, que encara no s'havia
comproms, s'un a Tom, i el cagadubtes tot seguit ofer
explicacions, i es don per content d'eixir del trencacoll amb tan
poca mala anomenada de pollet enyorvol com pogu. La revolta fou
atuda amb eficcia per aquella vegada.

A mesura que la nit es feia profunda, Huck comen de pesar figues,
i tot seguit a roncar. Joe va imitar-lo. Tom romangu immbil damunt
son colze per algun temps, mirant-los a tots dos atentament. A la fi
s'aixec amb cautela damunt sos genolls, i an explorant entre
l'herba i els reflexos belluguedissos que enviava el foc del
campament. Arrepleg i inspeccion uns quants semicilindres, de
bella grandria, de la fina escora blanca d'un sicomor, i,
finalment, escoll els dos que cregu que li convenien. Desprs
s'agenoll vora el foc, i escrigu penosament alguna cosa en cada un
d'ells amb la seva _quilla roja_. De l'un en fu un rotlle, i el
pos a la butxaca de son gec; i l'altre el pos dins el capell de
Joe, que fou transportat a una petita distncia de son posseidor, i
tamb deix dins el capell determinats tresors de noi d'escola, de
una valor gaireb inestimable, entre ells un tros de guix, una bala
de cautx, tres hams de pescar, i una bala de la mena coneguda per
_cristall de durada_. Desprs fu son cam, de puntetes i amb moltes
precaucions entre els arbres, fins que comprengu que ja no
l'oirien, i emprengu una rpida correguda, de dret, cap a l'alfac.




CAPTOL XV

Pocs minuts desprs Tom es trobava a l'aigua de l'alfac, passant el
qual cap a la ribera de l'Illinois. Abans que l'aigua li arribs a
la cintura havia fet cosa de mig cam: el corrent ja no permetia ms
gual aleshores: aix s que es llan a nedar confiadament per la
resta de cent yardes. Nedava quartejant per amunt el corrent, per
tanmateix ell el men cap avall ms de pressa que no havia esperat.
Tot i aix, arrib finalment a la ribera i an derivant fins a
trobar una banda baixa, i aleshores sort de l'aigua. Pos la m a
la butxaca del gec, trob sana i bona la seva pea d'escora, i en
acabat prengu embranzida a travs dels boscos, seguint la ribera
amb els vestits regalimant. Poc abans de les deu arrib a un lloc
obert davant el poble, i vei el vaporet que estava a l'ombra dels
arbres i de l'alta vorera. Tot era quietud sota el parpelleig dels
estels. S'arrosseg per la ribera, espiant amb els ulls ben badats;
llisc dins l'aigua, fu tres o quatre braades, i s'enfil dins el
bot que estava fermat a la popa del vaporet. S'ajagu sota el banc
de remaires, i esper tot panteixant. Al cap de poca estona se sent
el toc de la campana esquerdada, i una veu don l'orde d'amollar. Al
cap d'un minut o dos la proa del bot anava enlairant-se contra el
ventre del vapor, i el viatge comen. Tom se sent jois del seu
xit, perqu comprengu que era el darrer viatge del vapor, per
aquella nit. Al cap de dotze o quinze minuts interminables les rodes
pararen, i Tom llisc per damunt la coberta i ned cap a la ribera
dins la fosca, desembarcant a cinquanta yardes, riu avall, fora del
perill de possibles rodamons. Apret a crrer per camins deserts, i
aviat es trob al darrera del clos de la seva tia. Salt per damunt,
s'acost a la golfa, i mir a l'interior de la casa per la finestra
de la saleta, perqu hi havia llum. All seien la tia Polly, Sid,
Mary i la mare de Joe Harper, acoblats i enraonant. Estaven vora el
llit, i el llit era entre ells i la porta. Tom an cap a la porta i
comen a aixecar dolament la balda; desprs empeny suaument, i la
porta pet; continu empenyent amb cautela, i esgarrifant-se cada
vegada que petava, fins que judic que podia passar-hi, tot i
estret, damunt sos genolls: aix s que va ficar el cap i comen el
moviment estratgic.

-Com s que el flam de la candela es mou aix?- digu la tia Polly.
Tom s'acuit. -Oh! La porta s oberta, em sembla. Oi, oi, que ho s.
No s'acabaran en tot avui les coses estranyes. Aneu i tanqueu-la,
Sid.

Tom amb prou feines tingu el temps necessari a desaparixer sota el
llit. S'atur i respir una estona, i desprs s'arrosseg a un
indret on podia gaireb tocar el peu de la seva tia.

-Per, com estava dient- digu la tia Polly, -no era un noi dolent
(val a dir-ho), sin entremaliat. No passava d'atarentat i tabalot;
sabeu? Mai no tingu ms mala pruja que la que pugui tenir un
cavallet. Mai no tenia intenci de fer mal, i era el miny de ms
bon cor que mai s'hagi vist.- I comen de plorar.

-Igual passava amb el meu Joe: sempre ple d'endiastrament, i a punt
de fer qualsevol entremaliadura; per era recte i geners i bo, com
ms no es pugui ser. I (Du em beneeixi!) pensar que vaig
fuetejar-lo per haver-se begut la llet, sense que mai se m'acuds
que jo mateixa l'havia llenada perqu era agra! I no haver de
tornar-lo a veure mai ms en aquest mn, mai ms, mai ms, mai ms,
pobre noi malmenat!- I la senyora Harper sanglot com si se li
parts el cor.

-Espero que Tom est fora millor all on es troba- digu Sid: -i si
s'hagus portat millor en algunes coses...

-_Sid!_- Tom sent la llambregada de la vella senyora, baldament no
la pogus veure. -Ni una paraula contra el meu Tom, ara que ha
passat d'aquesta vida! Du en tindr esment: no us en heu
d'encaparrar, vs. O senyora Harper! No s cm renunciar-hi! no s
cm renunciar-hi! Era un reconfort tan gran per a mi, baldament
m'hagus aturmentat el cor en tanta de manera!

-El Senyor va dar-lo i el Senyor l'ha pres. Benet sigui el nom del
Senyor! Per s tan dur, oh!, s tan dur! El dissabte passat, ahir,
com aquell qui diu, Joe m'engeg una piula sota el nas, i vaig
apallissar-lo, atut a terra. Poc pensava aleshores que tan aviat...
Oh! Si calgus tornar-hi, l'abraaria i el beneiria per la seva
feta.

-S, s, s: comprenc els seus sentiments, senyora Harper; comprenc
ben b els seus sentiments. Ahir mateix, al migdia, el meu Tom va
omplir el gat de mata-xacres, ben curull, i em vaig pensar que la
bstia enfonsaria la casa. I (Du me perdoni!) vaig tustar-li el
cap, a Tom, amb el meu didal; pobre miny, pobre miny, que ja no
existeix! Per ara ja ha sortit de totes les seves trifulgues. I les
darreres paraules que li hagi sentit han estat per a fer-me
retret...

Per aquell record era massa feixuc per a la vella senyora, i
romangu absolutament cor-batuda. Tom comenava de somicar per
pietat de s mateix. Pogu sentir com Mary plorava i de tant en tant
introdua una paraula amistosa envers ell. Comen de tenir de s
mateix una opini ms noble que no hagus tingut mai. Amb tot,
estava prou commogut del dol de la seva tia per a desitjar de
precipitar-se enfora del llit i aclaparar-la de joia: i la
sumptuositat teatral de l'escena era d'una forta atracci per al seu
tarann, aiximateix; per va contenir-se i romangu sense moure's.
Continu escoltant, i conjumin, pels caps de la conversa, que hom
pensava a la primeria que els minyons s'havien ofegat mentre
nedaven; desprs hom repar la prdua del rai; desprs certs minyons
digueren que els vailets desapareguts havien proms que el poblet
sabria quelcom ben aviat; la gent de seny havien relacionat l'una
cosa i l'altra, i havien decidit que els minyons havien fet una
eixida amb el rai, i que deurien dar un tomb cap al poblet de ms
avall, a no tardar; per cap a migdia hom havia trobat el rai,
plantat contra la ribera del Missuri, a unes cinc o sis milles ms
avall del poblet, i aleshores l'esperana s'esva. Devien haver-se
ofegat: altrament, la fam els hauria tornat a casa en caure la nit,
si no ms aviat. Hom cregu que la recerca dels cossos noms havia
estat infructuosa perqu l'ofegada devia haver-se esdevingut al mig
del corrent, ja que els minyons, essent bons nadadors, haurien
fugit, altrament, cap a la platja. Aquella nit era la del dimecres.
Si els cossos continuaven introbables fins a diumenge, tota
esperana fora abandonada, i aquell mat tindren lloc les
cerimnies de l'enterrament. Tom s'esgarrif de cap a peus.

La senyora Harper don la bona nit entre sanglots i es gir per
anar-se'n. Aleshores, per un impuls com, les dues dnes
desemparades caigueren cadascuna en braos de l'altra i trencaren un
bon plor aconhortador, i desprs se separaren. La tia Polly fou molt
ms tendra del que solia en donar la bona nit a Sid i Mary. Sid
somic una mica, i Mary se n'an plorant de tot cor.

La tia Polly s'agenoll i preg per Tom d'una manera tan colpidora,
tan dalerosa, i amb una amor tan immensa en les seves paraules i en
la seva caduca veu tremolenca, que ell va negar-se en llgrimes
altra vegada, ben abans que ella hagus acabat.

Hagu de romandre quiet, molt desprs d'haver-se ella ficat al llit,
perqu ella an fent cortrencades exclamacions de tant en tant,
remenant-se i girant-se, tota neguitosa. Per a la fi romangu
quieta, gemegant noms una mica en el son. Aleshores el noi llisc
enfora, s'al gradualment vora el costat del llit, arrecer la
flama de la candela amb la seva m, i s'atur a mirar-la. Son cor
era rublert de pietat envers ella. Es tragu el seu rotllo de
sicomor i el pos vora la candela. Per alguna cosa se li acud, i
es detingu a meditar. Son rostre s'illumin amb una felia soluci
del seu pensament; es fic a cuita-corrents l'escora a la butxaca,
i desprs es decant i bes els llavis esblaimats, i sort
llisquvol, de dret, passant la balda a la porta, al seu darrera.

Fu son cam de retorn cap a l'embarcador del vaporet. No trob
ning al llarg per aquells indrets, i avan coratjosament cap a
dins del vapor, perqu sabia que estava deshabitat, deixant de banda
el vigilant, que sempre dava el tomb cap a dins i dormia com una
escultura. Desferm el bot a popa, llisc dins ell, i aviat an
remant cautelosament, corrent amunt. En haver vogat una milla per
damunt el poblet, comen de fer cam travesser, quartejant,
esmerant moltsima de bra en la seva tasca. Toc amb llestesa el
lloc de desembarc de l'altra banda, perqu aquesta era una tasca que
li era familiar. Tenia ganes de capturar el bot, argint que podia
ser considerat com un vaixell, legtima presa, per tant, d'un
pirata; per comprengu que hom el recercaria per tots cantons, i
que aix podia acabar descobrint-lo. Aix s que salt a la platja i
entr dins el bosc. S'assegu i es don un llarg reps, torturant-se
al mateix temps per romandre despert, i desprs comen fadigosament
la caminada que havia de dur-lo al cap on eren els seus. La nit ja
era ben exhaurida. Fou ple dia abans que pogus trobar-se davant
mateix de l'alfac. Repos de bell nou fins que el sol va ser ben en
l'aire i llaurava el gran riu amb la seva resplendor; i aleshores es
capbuss en el corrent.

Una mica desprs s'aturava, tot regalant, damunt el llindar del
campament, i sent Joe com deia:

-No: Tom s d'all ms fidel, Huck, i tornar. No ser un desertor.
Sap que aix fra una taca per a un pirata, i Tom s massa altvol
per a una cosa aix. Una cosa o altra l'enfeina. Ara, que jo voldria
saber quna cosa s.

-B, els ftils sn nostres, ara: oi?

-Gaireb, per no encara, Huck. L'escrit diu que ho seran si ell no
s de retorn a l'hora del desdejuni.

-I ja n's!- exclam Tom, en un bell efecte dramtic, entrant amb
grandiositat al campament.

Un sumptus desdejuni de porc i de peix fou endegat en poca estona;
i, mentre els minyons s'esmeraven en ajustar-lo. Tom recont (i
adorn) les seves aventures. S'havien convertit en una vana i
ufanosa companyia d'herois en acabar-se la histria. Aleshores Tom
s'amag dins un rec ombrejat, per a dormir fins a migdia, i els
altres pirates es disposaren a la pesca i l'exploraci.




CAPTOL XVI

Havent dinat, tota la colla eix a cercar ous de tortuga a l'alfac.
Van anar aplegant, per l'arena, bastonets gratadors; i quan trobaven
una banda blava, s'agenollaven i cavaven amb les mans. De vegades
atrapaven cinquanta o seixanta ous en un forat. Eren absolutament
rodons, cosetes blanques, una mica ms petites que una nou anglesa.
Aquella nit tingueren un fams banquet d'ous ferrats, i un altre el
divendres al mat. Desprs del desdejuni se n'anaren cap a l'alfac,
tot fent esgarips i gambades, i s'empaitaven l'un a l'altre,
giravoltant i ms giravoltant, fent escampall de llurs vestits a
mesura que avanaven, fins que restaven nus; i aleshores continuaven
llur caprici, ben enfora de l'aigua soma de l'alfac, contra el rgid
corrent, que ms endavant fu travetes a llurs cames, de tant en
tant, i augment la taralla en gran manera. I adesiara es
decantaven en grup, i amb la palma de la m esquitxava cadasc la
cara de l'altre, atansant-se a pleret l'un a l'altre amb les cares
allunyades, per evitar els esquitxos que s'espargien i, finalment,
aferrant-se i lluitant fins que el ms brau campi capbussava al seu
ve; i en acabat tots tres s'enfonsaren en un entortolligament de
cames i braos, i tornaren a eixir bufant, escopint, rient i
panteixant, tot plegat a l'ensems.

Quan estigueren ben afadigats, corregueren aigua enfora i
s'arrossegaren per la sorra seca i calenta, i all jagueren i se'n
cobriren, i de tant en tant ho interromperen per tornar a l'aigua i
repetir la primera performana. Finalment se'ls acud que llur nua
pell representava d'all ms b els colants de color de carn: aix
s que dibuixaren un cercle a la sorra, i feren un circ: un circ amb
tres pallassos, perqu ning no consent a abandonar aquest paper
altvol a son ve.

Desprs agafaren les bales, i jugaren a l'_ouet_, a _anys_ i a _pam
i pet_, fins que aquest divertiment esdevingu pansit. Aleshores Joe
i Huck van tornar a nedar, per Tom no volgu arriscar-s'hi, perqu
descobr que en dar una guitza a sos pantalons havia engegat
l'enfilall de cascavells de serpent que duia a l'anca, i
s'estranyava d'haver-se pogut escapar de rampes, per tant de temps,
sense la protecci de aquest encs misteris. No s'hi arrisc de
bell nou fins que l'hagu trobat, i ja aleshores els altres minyons
eren afadigats i amb cor de reposar. S'allunyaren a pleret,
errvols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i
es posaren a mirar anhelosament, a travs de l'ample riu, cap al
poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es don compte que estava
escrivint _Becky_, en l'arena, amb el dit gros del peu. Ho esborr,
i s'enfurism amb s mateix per la seva feblesa. Per ho torn a
escriure, tanmateix: no va poder-se'n estar. Ho esborr una vegada
ms, i en acabat s'arrenc a la temptaci fent venir els altres
minyons i aplegant-s'hi.

Per el coratge de Joe havia minvat fins a fer gaireb impossible la
seva resurrecci. Estava tan enyorvol de casa seva, que amb prou
feines podia suportar-ne el marriment. Tenia les llgrimes a flor de
parpella. Tamb Huck estava melangis. Tom es sentia abatut, per
lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no
estava disposat a dir; per, si aquesta sediciosa depressi no es
trencava aviat, no tindria ms remei que descobrir-lo. Amb una gran
ostentaci d'alegria, digu:

-Faria una juguesca que a aquesta illa hi havia hagut pirates al
temps de la vellura, minyons. Tornarem a explorar-la. Deuen haver
amagat tresors per alguna banda. Qu us en semblaria, de descolgar
una caixa podrida, tota plena d'or i d'argent? Eh?

Per no desvetll sin un pllid entusiasme, que s'esva sense
resposta. Tom intent una o dues seduccions ms, per tamb
falliren. Era una feina descoratjadora. Joe estava assegut, tot
remenant la arena amb un bastonet, i amb un posat molt ombrvol. A
la fi digu:

-O minyons! Deixem-ho crrer. Vull anar a casa. s tan solitari,
aix!...

-Oh! No, Joe: ja us sentireu millor, d'aqu una estona- digu Tom.
-Penseu en les pescades que fem aqu.

-Tan se me'n dona, de les pescades. Vull anar a casa.

-Per, Joe, en cap altra banda no hi ha un lloc tan de primera per a
banyar-se.

-El nedar no t solta: tanmateix, no trobo que m'interessi quan no
hi ha ning per a dir-me que no nedi. He fet el determini d'anar a
casa.

-Su un noi de bandola, malvinatge! Us cal veure la mare, em penso.

-S, em cal veure la meva mare; i a vs tamb us caldria, si en
tingussiu. I sc tan noi de bandola com vs.- I Joe va fer un bri
de somiqueig.

-B, deixarem anar el nen ploraire a casa seva, a veure la mare: oi,
Huck? Pobra criatura! Li cal veure sa mare. Doncs que la vegi. A vs
us plau d'sser aqu: veritat, Huck? Nosaltres ens hi estarem,
veritat?

Huck digu: -_S-i..._- sense posar-hi cap delit. -No us tornar a
dir cap paraula tant de temps com viur- digu Joe alant-se. -Ja
est dit! I s'alluny tot bots, i comen de vestir-se.

-Ning se'n encaparra- digu Tom. -No en passem fretura, de vs.
Aneu cap a casa, i sigueu-ne la riota de la gent. Oh! Su un bell
pirata! Huck i jo no en som pas, de criaturetes ploraneres. Aqu ens
estarem: veritat, Huck? Que se'n vagi, si vol. Em penso que sense
ell podem anar tirant, a com lla.

Per Tom estava inquiet, tanmateix, i alarmat de veure cm Joe
continuava abillant-se, malcarat, i a ms era intranquillitzador de
veure com Huck ullava els preparatius de Joe, tan pensvol i servant
un silenci tan omins. Al cap de poc, sense un mot de comiat, Joe
comen de passar el gual cap a la ribera de l'Illinois. El coratge
de Tom comen d'esfondrar-se. Peg llambregada a Huck. Huck no
pogu comportar aquell esguard, i acal sos ulls. Desprs, digu:

-Jo tamb vull anar-me'n, Tom: aix s'ha anat posant molt solitari,
i ara ser pitjor. Anem-nos-en, tamb, nosaltres, Tom.

-Jo no me n'anir: aneu-vos-en tots, si voleu. Tinc el propsit de
romandre.

-Tom, jo voldria anar-me'n.

-B, aneu-vos-en: qui us en priva?

Huck comen d'arreplegar ses peces de roba, i digu:

-Tom, desitjaria que vs vingussiu, tamb. Ja veieu que ara la cosa
s acabada. Us esperarem quan serem a la ribera.

-B, us haureu d'esperar una mala fi de temps: veu's-ho aqu.

Huck s'alluny dolorosament, i Tom rest mirant-lo, mentre li
estirava el cor un desig fortssim d'abandonar el seu orgull i
anar-se'n, aix mateix. Esperava que els minyons s'aturarien, per
ells seguien passant lentament el gual. Tom descobr sobtadament que
tot all romania qui-sap-lo solitari i aturat. Tingu una darrera
lluita amb el seu orgull, i desprs es precipit a l'encal de sos
camarades, escridassant-se:

-Espereu-vos, espereu-vos! He de dir-vos una cosa.

Ells s'aturaren tot seguit, i giraren cua. Quan ell va haver arribat
on eren ells, escoltaren esquvolament, fins que veieren a la fi
l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de
guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era _esplndid_, i
digueren que si els ho hagus fet saber a la primeria no se
n'haurien anat. Ell va donar una excusa plausible; per son motiu
real havia estat la temena que ni el secret i tot els mantindria a
son costat per gaire temps: aix s que havia volgut tenir-lo de
reserva com a darrera seducci.

Els minyons feren llur alegre retorn, i anaren de bell nou a llurs
esports amb decisi, parlotejant, tota l'estona, de l'estupenda
combinaci de Tom, i admirant-ne el geni. Desprs de dinar amb un ou
exquisit i peix, Tom digu que volia apendre de fumar, ara. Joe
s'adher a la idea, i digu que tamb li plauria de provar-ho. Aix
s que Huck fu pipes i les ompl. Aquests novicis mai no havien
fumat abans sin cigars de pmpol, que _mossegaven_ la llengua, i no
tenien reputaci de virils, tanmateix.

S'estiraren damunt llurs colzes, i comenaren de treure bufades
cautelosament i amb magra confiana. El fum era d'un gust
desagradable, i els produ una mica de nusea; per Tom digu:

-Noi! Quna cosa tan planera! Si hagus sabut que no era ms que
aix, n'hauria aprs fa qui-sap-lo temps.

-Jo tamb- digu Joe. -s una cosa de no-res.

-Ves, moltes vegades mirava gent que fumava, tot pensant: Ja em
plauria, de fer-ho, aix. Per no em pensava que pogus- digu Tom.
-Aix s el que em passava: veritat, Huck? M'ho haveu sentit dir:
veritat, Huck? Huck n's testimoni, de si ho deia o no.

-S, d'all ms vegades- digu Huck.

-Ja ho crec, si ho he dit!- digu Tom. -Oh! A centes de vegades. Una
vegada va ser all baix, vora l'escorxador. No us en recordeu, Huck?
Bob Tanner hi era, i Johnny Miller i Jeff Thatcher, quan ho vaig
dir. No ho recordeu, Huck, cm ho deia?

-Oi- digu Huck. -Va ser l'endem del dia que vaig perdre una bala
blanca... No, va ser la viglia!

-Veieu? Ja us ho deia- digu Tom. -Huck se'n recorda.

-Em penso que podria passar-me tot el dia fumant aquesta pipa- digu
Joe. -_No_ em sento marejat.

-Jo tampoc- digu Tom, -Podria fumar-la tot el dia, per em jugo
qualsevol cosa que Jeff Thatcher no podria pas.

-Jeff Thatcher! Ell, noms que amb dues pipades, faria l'nec. Que
ho provi una vegada, ell: ja ho veur!

-Jo tamb m'hi jugaria qualsevol cosa. I Johnny Miller? Desitjaria
veure Miller aferrant-s'hi.

-Oh! i jo!- Digu Joe. -B, faig la juguesca que Johnny Miller no
podria ni tastar-ho. Noms que fes una flairadeta, a ell l'en
deixaria convenut.

-En bona ref, Joe. Escolteu: em plauria que ens poguessin veure,
els minyons, ara.

-A mi tamb!

-Escolteu, nois: no en digueu res, d'aix, i una vegada o altra,
quan ells siguin a la vora, m'acostar a vs i us dir: -Joe: teniu
una pipa? Tinc fumera! I vs direu, com una cosa deixada anar, com
si no valgus la pena, vs direu: -S; porto la pipa vella, i una
altra; per el meu tabac no s gaire bo. I jo dir: -Oh! es igual,
si s prou fort. I aleshores us traureu les pipes, i les encendrem
amb aquella tranquilitat, i ja veureu, quna cara hi faran!

-Malvinatge! Que llampant ser, Tom! M'agradaria que fos ara!

-I a m tamb! I quan els diguem que ho aprengurem en sser lluny,
fent de pirates, oi que els recar de no haver corregut mn, tamb?

-Ja ho crec! M'hi jugaria qualsevol cosa!

Aix continu la conversa. Per al cap de poca estona comen de
vacillar una mica i esdevingu tota inconnexa. Les pauses
s'eixamplaren; l'expectoraci augment meravellosament. Cada porus
de la galta dels minyons esdevingu una fontana brolladora: amb prou
feines podien sser prou amatents a oprimir la llengua contra el
fons de la boca per impedir la inundaci; petits xarbotaments se'ls
produen a la gorja, a desgrat de tot el que fessin, i ois repentins
hi seguien cada vegada. La pipa de Joe caigu de sos dits sense
nervi. Desprs caigu la de Tom. Les fontanes de tots dos anaven
furiosament, i les dues bombes bombaven amb totes les forces. Joe
digu feblement:

-He perdut el meu ganivet. Em sembla que val ms que vagi a
cercar-lo.

Tom digu, amb llavis tremolencs i pausada pronunciaci:

-Jo us ajudar. Vs aneu per aquella banda, i jo cercar pel volt de
la font. No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem.

Aix, doncs, Huck s'assegu de bell nou, i va esperar-se una hora.
Desprs comen de sentir-se tot soliu, i an a cercar sos
companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt
esblaimats, tots dos profundament adormits. Per quelcom va
informar-lo que, si havien tingut cap tribull, se n'havien
alliberat. No enraonaren gaire en el sopar, aquella nit; llur posat
era humil; i quan Huck prepar la seva pipa desprs de l'pat, i
anava a preparar les d'ells, li digueren que no es trobaven gaire
b: alguna cosa del dinar se'ls havia indisposat.




CAPTOL XVII

Cap a mitja nit Joe es despert i crid els minyons. Hi havia una
opressi, difosa per l'aire, que semblava presagiar quelcom. Els
minyons van arramar-se, i van cercar l'amistosa companyia del foc,
baldament la calor trbola i encalmada de l'ambient irrespirable fs
sufocant. S'assegueren en silenci, atents i en espectaci.
Continuava la quietud solemnial. Ms enll de la llum del foc, tot
ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegu una llussor
tremolenca que, vagament, mostr per un instant el fullatge, i
desprs s'esva. Al cap de poc en vingu una altra de ms poderosa.
Desprs una altra. Desprs comparegu sospirant, a travs de les
brancades de la boscria, un plany desmaiat, i els minyons sentien
un al vagarvol damunt llurs galtes, i s'esgarrifaren en
acudir-se'ls que l'Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi
hagu una pausa. Aleshores un llampec sinistre convert la nit en
dia, i els mostr cada fulla d'herbeta, ben especificada i precisa,
que creixia al voltant de llurs peus. I mostr aix mateix tres
cares blanques, astorades. El sord terrabastall d'una tronada an
udolant i desplomant-se pel cel, i es perd en botosos braolaments,
enll d'enll. Una rauxada d'aire fred atravess aquelles bandes,
fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de
borrallons de cendra pel voltant del foc. Una altra resplendor, tota
espaordidora, illumin el bosc, i el segu un espetec immediat que
sembl que esberls el cim dels arbres damunt mateix de les testes
dels minyons. S'estrenyeren l'un contra l'altre, d'esglai, dins
l'espesa fosca que en acabat es fu. Caigueren unes quantes
gotasses, tustant les fulles.

-De pressa, minyons! Anem cap a la tenda!- va exclamar Tom.

S'engegaven a crrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses,
en la tenebror, capbussant-se cadasc pel seu cant. Una ventada
furiosa braol entre els arbres, fent xiular totes les coses al seu
pas. Els llampecs enlluernadors venien l'un darrera l'altre, i igual
feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores
comenaren de dar l'aigua per amor de Du, i l'hurac, deixondit, la
feia caure en grans cortines damunt la terra. Els minyons es
cridaven l'un a l'altre, per el vent braolador i els llamps que
retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un
s'anaren deixant caure a l'indret i s'arreceraren sota la tenda,
freds, amb el cos assenyalat i rajant d'aigua; per el tenir
companyia en la dissort semblava cosa d'agrair. No haurien pogut
enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els
altres sorolls els ho haguessin perms. La tempesta s'enfur ms i
ms, i al cap de poc la vela es desferm de sos lligams i se n'an
volant dins la rauxada. Els minyons s'agafaren de les mans i
fugiren, amb moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d'una
gran alzina que hi havia a la vora del riu. La batalla era aleshores
en tot son esclat. Sota la incessant conflagraci de llampecs que
flamejaven pel cel, totes les coses que li eren a sota es destacaven
amb exactitud precisa i neta d'ombres: els arbres cots, el riu
inflat i amb un esblanquement d'escumes; els ruixims de l'aigua
esquitxadora; les opaques siluetes dels espadats altvols de l'altra
vora, llambregats en mig de les vapors que flotaven a la deriva i el
vel travesser de la pluja. Sovint sovint, algun arbre gegant
abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i
els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en
esclats que fendien l'orella, punyents, aguts, explosius i
esglaiadors que empalmaven inexpressablement. La tempesta culminava
en una bra incomparable, que semblava que havia de fer-ne miques,
de l'illa, i abrandar-la tota, i ofegar-la fins al cim dels arbres,
i endur-se-la en la ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingus
estatge, tot plegat i a l'ensems. Era una nit ferstega per
romandre-hi una minyonia, lluny de l'aixopluc de la llar.

Per a la fi la batalla s'exhaur, i les forces es retiraren amb
menors i menors amenaces i rondinaments i la pau recobr la seva
autoritat. Els minyons tornaren al campament, fora esporuguits;
per hi trobaren encara quelcom de plaent, perqu el gran sicomor,
l'abric de sos jaos, era convertit a runa, enderrocat pel llamp, i
ells no hi havien estat davall quan la catstrofe s'esdevingu.

Tot el campament regalava i all que havia estat foc tamb; perqu
no eren sin minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no
havien pres mesures contra la pluja. Veu's aqu matria de
descoratjament, perqu la pluja els havia atravessat i tenien el
fred als ossos. Foren eloqents en llur desastre; per al cap de poc
descobriren que el foc havia rosegat tan amunt de la soca contra la
qual havia estat bastit (all on ella s'encorbava cap en l'aire i es
separava de terra), que un pam, si fa no fa, s'havia escapat de la
mullena: aix, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilordes i
escorces que arreplegaren de sota els flancs de les soques
aixoplugades engaliparen el foc a cremar de bell nou. Desprs
amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren un forn
braolador, i els retorn la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i
celebraren un fest, i desprs d'aix s'assegueren vora el foc, i
dilataren i glorificaren llur aventura de la mitja nit fins al mat,
perqu no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots
aquells voltants.

A mesura que la llum del sol comen a lliscar damunt els minyons,
l'ensopiment va anar-se'n ensenyorint, i eixiren cap a l'alfac i
s'ajagueren adormir. Ben aviat se'ls escald la pell, i es posaren,
tristament, a preparar el desdejuni. Desprs de l'pat es sentiren
les frontisses rovellades, i un poc d'enyorana altra vegada. Tom en
vei els senyals, i va empendre's d'alegrar els pirates tan b com
pogu. Per tant se'ls en donava de les bales, del circ, del nedar,
de tot. Els fu memria de l'imposant secret, i desvetll un raig de
gaubana. Mentre durava, pogu interessar-los amb un nou enginy:
consistia en deixar de banda per una estona l'ofici de pirata, i
sser indis, per a variar una mica. Els atragu la idea: aix s que
no pass gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de
cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren
caps de tribu, naturalment), i se n'anaren, fent aldarull, boscs a
travs, a atacar una colnia anglesa.

No trigaren a separar-se en tribus hostils, i es precipitaren
cadasc d'ells sobre cadasc dels altres, en les emboscades, amb
paorosos esgarips de guerra; i cadasc mat i arrenc la cabellera
de l'altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegent, fou
una diada sobiranament satisfactria.

S'aplegaren al campament pels volts de l'hora de sopar, famolencs i
felios, Per ara broll una nova dificultat: els indis enemics no
podien partir-se el pa de l'hospitalitat sense que de primer fessin
les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una
pipa de pau. Que ells sabessin, no hi havia ms manera. Dos dels
salvatges gaireb desitjaven haver roms pirates. Tanmateix, per,
no s'acudia altra remei: aix s que, amb totes les mostres
d'alegria que pogueren aplegar, demanaren la pipa i llanaren la
seva bafarada, en passar ella, segons l'estil exigit.

I ara vegeu: n'estigueren contents, d'haver anat a raure al
salvatgisme, perqu hi havien guanyat quelcom: descobriren que ara
podien fumar una mica sense haver d'anar a cercar un ganivet que
haguessin perdut; no es marejaren prou per a anguniar-se'n
seriosament. No eren gent per a fer quedar malament aquesta alta
promesa per manca d'esfor. No: s'exercitaren cautament, en haver
sopat, amb un xit pals, i passaren aix una vetlla tota joiosa.
Llur nova adquisici els feia ms ufanosos i ms felios que no els
n'hauria fet l'arrabassament de cabelleres i pells de les Sis
Nacions. Els deixarem tot fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja
que ara no ens poden sser de cap ms servei.




CAPTOL XVIII

Per no hi havia pas rialles, en el poblet, aquella tranquila tarda
de dissabte. La famlia Harper, i la tia Polly i els seus,
s'endolaven amb molt de sentiment i moltes llgrimes. Una calma
inavesada s'havia ensenyorit del poblet, encara que habitualment la
calma hi era b prou a tot arreu. Els vivents del poblet feien les
feines llurs amb un posat abstret i amb poca enraonia; per tot
sovint sospiraven. La festa del dissabte els semblava una crrega
als infants: no hi eren de grat, en els jocs que jugaven, i de mica
en mica els van abandonar.

A la tarda, Becky Thatcher an a raure, tota abaltida, vora el camp
desert de l'escola, i amb un gran sentiment de melangia. Per no hi
trob cap cosa, all, que la reconforts. Feia aquest soliloqui:

-Oh! Noms que torns a tenir aquell pomet de llaut! Per ara no
me'n resta cap cosa, d'ell, que me'n faci memria!- I ofeg un
sospir.

Al cap de poc s'atur, i es digu a s mateixa:

-Ell es va portar com calia, aqu. Oh! Si all torns a passar, no
diria aquella cosa; no la diria per res del mn. Per ara ell s
mort: mai ms, mai ms, mai ms, no el tornar a veure!

Aquest pensament esfondr son coratge, i s'alluny vagarvola, amb
les llgrimes que li rodaven per les galtes. Desprs, una colla de
minyons i noies (companyons de joc de Tom i de Joe) comparegueren, i
s'aturaren a mirar per damunt l'estacada del clos, tot parlant, en
to reverent, de cm havia fet Tom aix i all la darrera vegada que
el veieren, i cm Joe digu aquesta i aquella petita bagatella
(grvida de paorosa profecia, com ara veien b prou!); i cada orador
assenyalava l'indret exacte on els minyons perduts havien estat
aleshores, i desprs afegien alguna cosa aix: -I jo m'estava dret
d'aquesta manera, igual que estic ara i com si vs fssiu ell,
n'estava a prop aiximateix; i ell somrigu de aquesta manera. I
desprs vaig tenir una mena de pressentiment com si... terrible,
sabeu? I poc va acudir-se'm qu voldria dir, naturalment; per massa
que ho veig ara!

Desprs hi hagu una disputa sobre qu havia vist per darrera vegada
en vida els minyons difunts, i molts recaptaren aquesta ombrvola
distinci, i oferiren proves, ms o menys intervingudes pels
testimonis: i quan romangu decidit, finalment, qu era que havia
vist darrerament els que ja no eren, i canviat amb ells les darreres
paraules, les persones sortoses assumiren una espcie de sagrada
importncia, i tota la resta els miraren bocabadats i envejosos. Un
pobre vailet, que no tenia altra grandesa a mostrar, digu, amb un
orgull bastant pals en la recordana:

-B, Tom Sawyer, una vegada, em va fer un cap nou.

Per aquesta reivindicaci de glria fou una fallida: la major part
dels minyons podien dir igual cosa, i aix rebaixava massa de preu
la distinci. El grup an a matar l'estona ms en fora, evocant
encara memries dels herois perduts, amb veu intimidada.

Al mat segent, un cop acabada l'hora de l'escola dominical, la
campana comen a tocar a morts en lloc de voltejar de la manera
acostumada. Fou un Sbat, aquell, ben silencis; i el so planyvol
semblava en harmonia amb la quietud consirosa que pesava damunt la
natura. La gent del poblet comenaren d'aplegar-se, ronsejant una
mica al vestbul per conversar amb murmuris sobre el trist
esdeveniment. Per no hi havia murmuris dins l'estatge: noms el
fnebre zumzeig dels vestits, en anar les dones a llurs seients, hi
trencava el silenci. Ning podia recordar que l'esglesiola s'hagus
vist mai tan plena. Finalment hi hagu una pausa d'espera, una
mudesa expectant, i aleshores entr la tia Polly, seguida de Sid i
Mary, i desprs de la famlia Harper, tots de negre rigors; i tot
el poble fidel, i dhuc el vell ministre, s'alaren reverentment i
romangueren drets fins que els endolats s'assegueren al primer banc.
Hi hagu un altre silenci general, romput a intervals per sanglots
apagats, i desprs el ministre estengu les mans i preg. La gent
cant un himne colpidor, i fou recitat el text Jo s la Resurrecci
i la Vida.

Anant continuant el servei religis, el clergue fu tals pintures de
les grcies, les maneres captivadores i les promeses excepcionals
dels minyons perduts, que tota nima present, creient que reconeixia
aquestes imatges, sent una punyida de dolor en recordar que
persistentment havia estat sempre orba davant elles, i,
persistentment, no havia vist sin defectes i tares en els pobres
minyons. El ministre refer ms d'un incident commovedor de les
vides dels que ja no eren, que, tanmateix, illustraven llurs dolces
i generoses natures, i la gent pogu veure amb prou facilitat, ara,
si n'eren de nobles i de bells aquells episodis, i recordaren amb
recana que quan s'esdevingueren els semblaren bretolades de marca,
ben mereixedores del vit de bou. El poble fidel esdevingu ms i ms
commogut a mesura que prossegu la pattica histria, fins que, a la
fi, tota la concurrncia, no podent contenir-se ms, s'ajunt als
endolats que ploraven en un plor de sanglots angoixosos, i el mateix
predicador ced a sos sentiments i es pos a plorar en el plpit.

Son un cruixit, a la galeria, que ning repar: un moment desprs
la porta de l'esglsia xerric. El ministre al sos ulls, que
regalaven damunt son mocador, i romangu traspostat! Primer un,
desprs un altre parell d'ulls, seguiren els del ministre; i
aleshores, gaireb en un sol impuls, la concurrncia s'aixec,
astorada, a l'ensems que els tres minyons morts anaven pujant pel
passads: Tom al davant, Joe desprs, i Huck, una runa de
penjarelles esparracades, arrossegant-se temoregament al darrera.
Havien estat amagats en la inusada tribuna, escoltant llur prpia
oraci fnebre!

La tia Polly, Mary i els Harpers es precipitaren damunt els infants
recobrats, els ofegaren a besades, i expandiren accions de grcies a
dolls, mentre el pobre Huck romania avergonyit i inconfortable.
sense saber exactament qu li pertocava fer o cm podia amagar-se de
tantes mirades malacollidores. Vacill, i anava a fer-se escpol;
per Tom l'agaf i digu:

-Tia Polly, aix no est b; alg ha d'alegrar-se de veure Huck.

-I s clar que s! Jo n'estic ben contenta, de veure'l, pobra
criatura sense mare!- I les amoroses atencions que li prodig la tia
Polly eren l'nica cosa que podien fer-lo ms inconfortable que no
estava abans.

De cop i volta el ministre crid amb tota la fora de sos pulmons:

-_Lloeu el Senyor, que ens dna tota benedicci..._ Canteu, i
poseu-hi tot el cor!

I aix ho feren: l'himne prorromp en un esclat triomfal; i, mentre
les bigues n'eren estremides, Tom Sawyer el Pirata mir la minyonia
envejosa del seu voltant, i confess, cor endins, que aquell era el
moment ms altvol de la seva vida.

Quan el venut poble fidel sort en corrues a fora, hom deia que
gaireb fra plaent d'sser entabanats altra vegada per a sentir
l'himne, cantat d'aquella manera, de bell nou.

Tom reb ms patacades i besos aquell dia (segons els diversos
estils de la tia Polly) que no hauria guanyat en un any; i ell amb
prou feines sabia quna cosa era, de totes dues, la ms expressiva
de gratitud envers Du i afecte envers ell.




CAPTOL XIX

Aquest era el gran secret de Tom: el pla de tornar a casa amb els
seus germans pirates i assistir a sos propis funerals. Havien vogat
cap a la ribera del Missuri en una corredora, el dissabte, quan ja
era fosc, desembarcant cinc o sis milles ms avall del poblet i
havien dormit al bosc, al caire del poblet, gaireb fins a trenc de
dia, i aleshores haven lliscat a travs de camins i carrerons on
daven els darreres de les cases; i acabaren llur son a la tribuna de
la l'esglsia, entre un caos de bancs invlids.

Al desdejuni, el dilluns al mat, la tia Polly i Mary estigueren
molt amoroses envers Tom, i molt atentes a tot all que li calia. Hi
hagu una quantitat de conversa inacostumada. En mig d'ella digu la
tia Polly:

-B, no dir que no fos una bella faccia, Tom, d'anguniar a tothom
gaireb una setmana mentre vosaltres us diverteu; per s llstima
que fssiu tan dur de cor que em fssiu patir a mi d'aquesta manera.
Si podeu venir en una corredora per assistir al vostre funeral,
haureu pogut deixar-vos caure aqu i dar-me una entresenya o altra
que no reu mort, sin que us haveu escapat noms.

-S, haureu hagut de fer-ho, Tom- digu Mary -I em penso que ho
haureu fet si us hagus passat pel mag.

-Ho haureu fet, Tom?- digu la tia Polly, amb la cara illuminada
de daler. -Digueu-ho, ara; ho haureu fet si us hagus passat pel
mag?

-Jo... b, no ho s. Aix ho hauria fet malb tot.

-Tom, em pensava que m'estimveu el que calia per a fer-ho- digu la
tia Polly amb un to dolorit que anguni al miny. -Sempre hauria
estat alguna cosa que jo us hagus importat a bastament per a
pensar-hi, encara que no ho hagussiu fet.

-B, tieta, no hi ha mala intenci- pledej Mary. -Tot ve d'aquest
geni de Tom, sempre atarantat: agafa tanta embranzida que mai no
pensa en res.

-Encara s ms llstima. Sid hi hauria pensat. I Sid hauria vingut i
ho hauria fet, tanmateix. Tom, girareu els ulls enrera, algun dia,
quan sigui massa tard, i us sabr greu de no haver pensat una mica
ms en mi, quan us hauria costat tan poca cosa.

-Tieta, ja ho sabeu, que penso en vs- digu Tom.

-Ho coneixeria millor si traspus en els vostres actes.

-Voldria que se m'hagus acudit- digu Tom amb una inflexi de
penediment; -per us vaig somniar fet i fet. Aix s alguna cosa:
oi?

-No gaire: un gat tamb ho fa ; per val ms aix que res. Qu vau
somniar?

-B doncs: el dimecres a la nit vaig somniar que sieu per all,
vora el llit, i Sid seia vora la caixa, i Mary al seu costat.

-B, aix ho frem. Aix ho fem sempre. Em plau que els vostres
somnis puguin arribar a pendre's tot aquest mal de cap per
nosaltres.

-I vaig somniar que la mare de Joe Harper era aqu.

-Ves! i hi era, aqu! Vau somniar cap altra cosa?

-Oh! Una pila! Per ara tot plegat s tan confs!...

-B, mireu de fer memria. No podeu?

-Em sembla, a com lla, que el vent... el vent apag...apag...

-Coratge, Tom! El vent va apagar una cosa! Endavant!

Tom apret els dits damunt el front durant un afanys minut, i
desprs digu:

-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Va apagar la candela!

-Du me val! Endavant, Tom, endavant!

-I em sembla que vs digureu: -Ves, jo diria que aquesta porta...

-Endavant, Tom!

-Deixeu-m'ho estudiar un moment... noms un moment. Oh, s!... Vau
dir que crieu que la porta era oberta.

-Tan cert com que sc aqu asseguda, ho vaig dir! Veritat, Mary?
Endavant.

-I desprs... i desprs... B, no n'estic cert, per em sembla com
si hagussiu manat a Sid que se n'ans i...i...i...

-I qu? I qu? Qu li vaig fer fer, Tom? Qu li vaig fer fer?

-Li vau fer fer... li vau... Oh! El vau fer callar!

-O Laudes i Matines! Mai no havia sentit una cosa aix en tota la
vida! No em digueu mai ms que en aix dels somnis no hi ha cosa
vera. Sereny Harper sabr aquesta feta abans que jo sigui ms vella
d'una hora. M'hauria plagut de veure-la confrontada amb aix, a ella
que diu tantes ximpleries sobre les supersticions. Endavant, Tom!

-Oh! Tot va tornant-se clar com el dia, ara. Desprs digureu que jo
no era dolent, que noms era atarantat i tabalot, i que jo no tenia
ms responsabilitat que... que... em penso que vau dir un cavallet o
alguna cosa per l'istil.

-I aix fou! B! Senyor, Du meu! Endavant Tom!

-I desprs comenreu de plorar.

-Oi, oi. No era la primera vegada, per. I desprs...

-Desprs la senyora Harper comen de plorar, i digu que Joe era
igual, i que li sabia greu d'haver-lo fuetejat per haver-se begut la
llet que ella mateixa havia llenat...

-Tom! L'Esperit era damunt vostre! Estveu profetitzant... Aix s
el que fieu! Laudes i Matines!... Endavant, Tom!

-Desprs Sid digu... digu...

-No crec haver dit res- va fer Sid.

-S, s, que vau parlar, Sid- digu Mary.

-Calleu vosaltres, i Tom que vagi dient! Qu digu, Tom?

-Digu... em sembla que digu que esperava que jo em trobava millor
on era, per que si m'hagus portat millor en algunes coses...

-No ho sentiu, aix? Sn les seves mateixes paraules!

-I vs el vau fer callar amb un rebuf.

-Ja ho crec, que s! Devia haver-hi un ngel, all. Hi havia un
ngel, en algun indret!

-I la senyora Harper digu que Joe l'havia assenyalada amb un piula,
i vs parlreu de Pere i el mata-xacres...

-Tan cert com que ara respiro!

-I desprs hi hagu una mala fi de conversa sobre l'escorcoll del
riu causat per nosaltres, i el funeral que hi havia d'haver
diumenge; i desprs vs i la vella senyoreta Harper us abrareu i
plorreu, i ella se n'an.

-D'aquesta manera va succeir! D'aquesta mateixa manera, tan cert com
jo estic aqu asseguda. Tom, no podreu dir-ne ms si ho hagussiu
vist! I, en acabat, qu ms? Endavant, Tom.

-Desprs vaig pensar que pregveu per mi; i us vaig poder veure i
vaig sentir totes les paraules que dieu, i us en vau anar al llit;
i jo estava tan adolorit que vaig agafar un tros d'escora de
sicomor i vaig escriure-hi: No som pas morts; no ms som lluny,
fent de pirates: I el vaig posar damunt la taula, vora la candela;
i desprs fieu una cara de tanta de bondat, ajaguda al llit i ben
adormida, que vaig pensar que anava i em decantava damunt vostre i
us besava.

-Aix vau fer, Tom? Aix, vau fer? Pr aix sol us ho perdono tot.-
I agaf el miny en una abraada esclafadora, dins la qual ell es
sent el ms abjecte dels criminals.

-Molt amors, encara que noms era que un somni- monolog Sid,
oint-se'l amb prou feines.

-Quietud, Sid: un hom fa all mateix en somnis que faria estant
despert. Aqu hi ha una grossa poma de Milum que us havia reservat,
Tom, per si mai ms reu trobat. I ara aneu a l'escola. Estic tota
agrada al bon Du i Pare de tots nosaltres per haver-vos recobrat;
Ell s pacient i clement per als qui creuen en Ell i serven la seva
paraula, encara que la Bondat divina sap que jo sc indigna; per,
si noms els dignes rebessin la seva benedicci i fossin a aixopluc
de la seva m en les bandes alteroses, ben pocs somriurien aqu
baix, o entrarien mai dins el seu reps quan la llarga nit fou
arribada. Aneu, Sid, Mary, Tom, eixiu: ja m'heu fet nosa massa
estona.

Els minyons eixiren cap a l'escola, i la vella senyora an a fer una
visita a la senyora Harper, a triomfar de son realisme amb el somni
meravells de Tom. Sid tenia massa seny per a confegir el pensament
que duia al mag en deixar la casa. El pensament era aquest:

-Aix amb prou feines se sost: un somni tan llarg com aquest, sense
cap errada!

Qun heroi s'havia fet ara, Tom! Poc anava a salts i gambades, sin
que es movia amb un digne estarrufament, com esqueia a un pirata que
sabia que l'esguard pblic era damunt ell. I talment hi era. Ell
procur de no dar entenent que veia les mirades o sentia les dites
quan passava; per li eren sucre i mel. Nois ms petits ramadejaven
a sos talons, tan ufanosos d'sser vistos amb ell i d'ell tolerats
com si es tracts del timbaler que obre la process, o l'elefant que
condueix una collecci de feres cap al poble. Els minyons de son
mateix volum feien veure que no sabien que se n'hagus anat; per
tanmateix l'enveja els consumia. Haurien donat qualsevol cosa per
tenir la seva pell bruna, colrada, i la seva anomenada resplendent;
i Tom no s'hauria privat d'una i altra per tot un circ.

A l'escola, els infants feren tantes bocades d'ell i de Joe, i els
lliuraren amb l'esguard una admiraci tan eloqent, que els dos
herois no trigaren a esdevenir insufriblement enravents. Comenaren
de dir llurs aventures als odors famolencs... per noms
comenaren: no era cosa que probablement tingus una fi, havent-hi
imaginacions com les llurs per a proveir el material. I, finalment,
quan desembutxacaren les pipes i donaren el tomb traient serenes
bufades arribaren al cim mateix de la glria.

Tom decid que ara es faria independent de Becky Thatcher. Amb la
glria n'hi havia prou. Viuria per a la glria. Ara que ell era una
persona assenyalada, potser voldria fer les paus. B, que ho provs:
ja veuria com ell podia sser tan indiferent com d'altres persones.
Al cap de poc, ella arrib. Tom pretengu que no la veia. S'alluny
i es reun a un grup de nois i noies, i comen de parlar. Aviat
hagu esment que ella posava travetes d'ac d'all amb cara encesa i
ulls bellugadissos, fent veure que estava aqueferada en la percaa
de companyons d'escola, i fent esgarips, de tant riure, quan
aconseguia una captura; per Tom repar que ella sempre feia les
seves captures en son venatge, i que semblava pegar a gratcient una
llambregada en direcci seva, en aquells instants, tanmateix. Aix
afalag tota la ufanosa vanitat que ell arrecerava: aix s que, per
compte de captivar-lo aix, fu sin enravenar-lo ms i augmentar la
seva diligncia en fer per manera de no trair que ell sabia que ella
era a prop. Aviat deix crrer, ella, el fer l'alosa, i es mogu per
aquells voltants irresoluda, sospirant una o dues vegades i
llambregant furtivament i dalerosament envers Tom. Desprs observ
que ara Tom enraonava amb ms privadesa a Amy Lawrence que a ning
ms. Sent una punyida dolorosa, i esdevingu inquieta i contorbada
al mateix temps. Prov d'allunyar-se, per els seus peus eren
tradors, i, en lloc d'obeir-la, la portaren al grup. Becky digu a
una noia, gaireb arran de Tom, amb fingida vivacitat:

-I ara, Mary Austin! Dolenta! Per qu no vingureu a l'escola del
diumenge?

-S, que vaig anar-hi: no em veireu?

-Ai, ai! No!... Hi reu? On sieu?

-Era a la classe de la senyoreta Peters, on sempre vaig. Jo s, que
us vaig veure.

-S? B s estrany que no us veis. Volia parlar-vos de la forada.

-Oh! s divertit, aix! Qu convida?

-La mam me'n deixa fer una.

-Oh! Molt b. Espero que m'hi deixar anar.

-Oh! Ben cert. La forada es fa per a mi. Hi deixar sser a tothom
que jo vulgui, i jo us hi vull.

-s tan bonic, sempre, una forada! Convidareu totes les noies i
nois?

-S, a tothom que em sigui amic... o me'n vulgui sser - I lluc
d'all ms furtivament a Tom. Per ell enraonava a tot drap amb Amy
Lawrence sobre la paorosa tempesta de l'illa, i li deia com el llamp
esfondr el gran sicomor fent-ne estelles, mentre ell n'estava a
uns quants pams.

-Oh! Puc venir?- digu Grcia Miller.

-S.

-I jo?- salt Sally Rogers.

-S.

-I jo tamb?- fu Susy Harper. -I Joe?

-S

I aix d'altres, amb alegres picaments de mans, fins que tot el grup
hagu demanat invitacions, fora de Tom i de Amy. Aleshores Tom es
gir cap enfora fredament, enraonant encara i enduent-se'n Amy. Els
llavis de Becky tremolaren i les llgrimes entelaren sos ulls. Amag
aquests senyals amb joia forada i continu parlotejant; per
l'animaci havia fugit de la forada, aleshores, i de tota altra
cosa. Becky se n'an tan aviat com pogu, i s'amag, i s'abandon a
all que el seu sexe nomena un bon plor. Desprs s'assegu tota
consirosa, amb l'orgull ferit, fins que son la campana. S'al
aleshores, amb un tret venjatiu en sos ulls, i sacsej les seves
trenes i digu que ja sabia el qu li pertocava fer.

A la suspensi de classes, Tom continu el seu enamoriscament amb
Amy, ple de joiosa ufana. I es mantingu a la deriva en aquells
volts, per trobar Becky i lacerar-la amb aquella representaci. A la
fi va sotjar-la, per l'argent viu de son termmetre baix de cop i
volta. Era Becky asseguda cmodament en un branquet, darrera el
casal de l'escola, tot mirant un llibre d'imatges amb Alfred Temple;
i tan ataleiats hi estaven, i llurs caps eren tan prxims damunt el
llibre, que no semblaven adonar-se de cap cosa del mn exterior.
Roent gelosia arbor les venes de Tom. Comen d'odiar-se a s
mateix per haver bandejat l'avinentesa que Becky li havia ofert per
reconciliar-se. Es digu a s mateix beneit, i tots els noms
desplaents que pogu imaginar. Necessitava plorar, de despit. Amy
anava parlotejant alegrement, mentre caminaven, perqu tot el seu
cor cantava; per la llengua de Tom havia perdut el seu ofici. No
sent el que anava dient Amy; i cada vegada que ella s'aturava
esperant qu diria, ell no feia sin tartamudejar un assentiment
d'all ms matusser, tan aviat escaient com no. An donant voltes i
ms voltes amb Amy per darrera el casal de l'escola, per tal
d'abrandar sos ulls amb l'odis espectacle. No se'n sabia estar. I
l'enfollia de veure, com es pensava veure, que Becky Thatcher ni una
sola vegada sospits que ell es trobava en el mn dels vivents. Per
ella el veia, tanmateix, i sabia que guanyava en la lluita, a com
ll, i estava contenta de veure'l sofrir com ella havia sofert. El
feli parloteig d'Amy esdevingu intolerable. Tom es referia coses
de les quals havia de captenir-se, coses que calia fer; i el temps
volava. Per era endebades; la noia seguia refilant. Tom va pensar:

-Oh! L'endiastrada! No me'n lliurar mai ms!

A la fi, li _calgu_ captenir-se d'aquelles coses; i ella digu,
sense artifici, que seria per aquests volts en plegar-se l'escola.
I ell cuit a allunyar-se, odiant-la per aquella sollicitud.

-I no havia d'sser cap altre noi!- pens Tom, xerricant de dents.
-Cap altre noi de tot el poble, sin aquest clenxinat de Sant Llus
que es pensa vestir amb tanta d'elegncia i sser aristcrata! Oh!
Molt b. Jo us vaig clavar una pallissa el primer dia que veireu
aquest poble, mestre, i us en clavar una altra! Espereu que us
ensopegui fora d'aqu! Us atrapar i...

I, tot caminant, feia el moviment d'apallissar un noi imaginari,
dant cops de puny a l'aire i puntades de peu, traient-li un ull.

-Oh! La cosa marxa: oi? Heu cridat abastament: oi? Ara vejam si aix
us serveix de lli.

I aix la pallissa imaginria acab a satisfacci seva.

Tom fug a casa al migdia. La seva conscincia no hauria comportat
una gota ms de l'agrada felicitat d'Amy, i la seva gelosia no
hauria pogut sofrir ms altra dissort. Becky continu la seva
inspecci de imatges amb Alfred; per, com que els minuts anaven
desfilant i Tom no compareixia a sofrir, son triomf comen
d'ennuvolar-se i perd inters. Desprs vingu la gravetat, la ment
vagarvola, i desprs melangia. Dues o tres vegades pos la m a
l'orella en oir una passa; per era una falsa esperana: Tom no
comparegu. A la fi esdevingu tota desolada, i desitj de no haver
portat la cosa tan enll. Quan, veient el pobre Alfred que estava
per perdre-la, i no sabent cm era, anava exclamant: -Oh! Aqu n'hi
ha una de bonica! Mireu aquesta!- ella perd la pacincia, a la fi,
i digu:

-Oh! No em carregueu ms! Tant se me'n dna, de vs.- I esclat en
llgrimes, i s'aixec i emprengu sa via.

Alfred se n'an al seu costat, i es proposava de fer per manera de
reconfortar-la; per ella digu:

-Aneu-vos-en: deixeu-me sola, si podeu. No us puc sofrir!

El miny, doncs, s'atur, demanant-se quna en devia haver fet
(perqu ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i
ella segu son cam, plorant. Aleshores Alfred se n'an tot pensvol
cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit. Fcilment
descobr el tirany de la veritat: la noia l'havia fet servir de
ninot per esplaiar el despit que li havia causat Tom Sawyer. Son odi
contra Tom estigu lluny de minvar, en acudir-se-li aquest
pensament. Desitj que se li acuds alguna manera de crear mals de
cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de
lectura de Tom caigu sota sos ulls. Veu's aqu una avinentesa per a
ell. Obr tot satisfet la lli de la tarda, i escamp tinta per la
pgina. Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en
aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, vei l'acci i
pass de llarg, sense descobrir-se. Se n'an cap a casa, aleshores,
proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs
encaparraments serien guarits. Abans que fos a mig cam de casa,
havia canviat de parer. La memria de com l'havia tractada Tom quan
ella parlava de la seva forada vingu a coure-li de bell nou, i
l'ompli de vergonya. Resolgu de deixar-lo fuetejar per compte del
llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre ms.




CAPTOL XX

Tom arrib a casa tot abatut, i la primera cosa que la seva tia li
digu li demostr que havia dut ses malaurances a un mercat no gens
prometedor:

-Tom, tinc ganes d'escorxar-vos de viu en viu.

-Tieta, qu he fet?

-Heu fet prou i massa. He anat a veure Sereny Harper, com una vella
bleda, esperant que li faria creure totes les beneiteries d'aquell
somni, quan (ja us podeu ben amanir!) em trobo que ella havia
esbrinat per Joe que vs freu aqu i sentreu tota la nostra
conversa d'aquella nit. Tom, no s pas com acabar un miny capa de
fer aquestes coses! Em treu de test el pensar que heu pogut
deixar-me visitar Sereny Harper, i fer-me fer aquest paper tan
babau, i no dir-me'n una sola paraula.

Aquest era un nou aspecte de la cosa. A Tom, abans, la seva agudesa
del mat li havia semblat una bella faccia, d'all ms enginyosa.
Ara no semblava sin rona i miserable. Decant el cap, i no se li
acud res a dir, per un moment. En acabat va fer:

-Tia, voldria haver obrat altrament, per no hi vaig caure.

-O, infant! Mai no caieu en res. Mai no caieu en res, sin en vostre
egoisme. Vau poder caure en fer de nit tot el cam de l'illa de
Jackson fins aqu, per a riure-us de les nostres angnies, i heu
pogut caure en enganyar-me amb una mentida sobre un sommi; per no
heu pogut caure mai en compadir-vos de nosaltres i estalviar-nos
sofriments.

-Tieta, ara conec que ha estat una cosa lletja; per no volia pas
fer-la, una cosa lletja; no ho volia, ben cert. I, a ms, no vaig
venir aqu per riure'm de vs, aquella nit.

-Perqu vingureu, doncs?

-Per dir-vos que no passssiu pena per nosaltres, perqu no ens
havem ofegat.

-Tom, Tom! Jo seria l'nima ms felia del mn si pogus creure que
mai hagussiu fet tan bon pensament com s aquest; per ja sabeu que
mai el tingureu. I jo tamb ho s, Tom.

-En bona ref, i en bona ref que el vaig tenir: que mai ms pugui
estirar les cames si no s veritat.

-O Tom! No digueu mentida: sentiu? Aix no fa sin empitjorar les
coses cent vegades.

-No s pas mentida, tieta: s la veritat. Volia fer per manera que
no patssiu: noms vaig venir per a aix.

-Daria tot el mn per creure-ho: aix serviria per a fer fonedissos
una pila pila de pecats, Tom. Gaireb n'estaria contenta, aleshores,
que hagussiu fugit i obrat tan malament. Per aix s una follia.
I, vejam per qu no m'ho vau dir, infant?

-Perqu, veieu, tieta: quan us vau posar a parlar del funeral, vaig
comenar d'omplir-me de la idea de la nostra vinguda i el nostre
amagament a l'esglsia, i no podia, tanmateix, comportar
d'espatllar-ho. Aix s que vaig posar-me l'escora altra vegada a
la butxaca, i vaig fer muixoni.

-Quna escora?

-L'escora que havia escrit per fer-vos saber que havem anat a fer
de pirates. Desitjaria, ara, que us hagussiu despertat, quan us
vaig besar; ho desitjaria, en bona fe.

Les dures lnies de la fa de la tia es relaxaren, i una sobtada
tendresa albej en sos ulls.

-_Em besreu_, Tom?

-S, que ho vaig fer!

-Esteu segur que vau fer-ho, Tom?

-S, vaig fer-ho, tieta: ben recert!

-Per qu em besreu, Tom?

-Perqu us estimava tant, i fieu aquella gemegor, i jo en tenia
pena.

Les paraules tenien so de veritat. La vella senyora no pogu amagar
un tremolor de sa veu en dir:

-Beseu-me altra vegada, Tom! I, ala, aneu a l'escola, ara, i no em
feu ms nosa.

Al moment que ell va sser fora, ella corregu a un recambr i
tragu la runa d'un gec dins el qual Tom havia fet de pirata.
Desprs va aturar-se, tenint-lo a la m, i es digu a si mateixa:

-No, no goso, pobre miny! Em penso que ha mentit, en aix... per
s una santa, santa mentida, pel consol que em don. Espero que el
Senyor... s que el Senyor el perdonar, pel seu bon cor en dir-la.
Per no vull esbrinar si s una mentida: no ho mirar.

Deix de banda el gec, i romangu per all a la vora, pensvola, un
minut. Dues vegades estengu la m per pendre de bell nou la pea, i
dues vegades es contingu. S'arrisc una vegada ms, i aleshores es
fortific amb aquest pensament:

-s una mentida de bon sser... s una mentida de bon sser... No
permetr que em spiga greu.- Aix, doncs, cerc la butxaca del gec.
Un moment desprs llegia el tros d'escora de Tom entre un doll de
llgrimes i dient:

-Ara podria perdonar al noi, baldament hagus coms un mili de
pecats!




CAPTOL XXI

Hi havia hagut quelcom, en l'estil de la tia Polly quan bes Tom,
que dissip sos atuments i el fu altra vegada gil de cor i feli.
An cap a l'escola, i tingu la sort de topar Becky Thatcher al cap
de Meadow Land. Ell sempre es captenia com el cor li deia. Sense un
instant de vacillaci, corregu envers ella i digu:

-He obrat molt ronament, avui, Becky, i em sap greu. Mai ms, mai
ms no tornar a sser d'aquella manera, mentre visqui. Tornem a
sser amics, si us plau. No voleu?

La noia es detur i el mir a la cara, menyspreadora.

-Agrair que us reserveu per a vs mateix, senyor Toms Sawyer. Mai
ms no us tornar a parlar.

Redre el cap i segu la seva via. Tom romangu tan atarantat, que
no tingu presncia d'esperit ni per a dir: -Qu se'n tira cap pedra
al fetge, senyoreta Lluda?- fins que el temps escaient per a dir-ho
fou passat. Aix, doncs, va callar. Per estava bellament irat,
tanmateix. Anava d'all ms abaltit pel camp de l'escola, tot
desitjant que ella fos un noi, i imaginant cm l'hauria pataquejada
si ho hagus estat. Al cap de poc l'escomet i digu, en passar, un
mot garfidor. Ella n'udol un altre per resposta, i la irada ruptura
fou completa. Sembla a Becky, en son abrandat ressentiment, que amb
prou feines podia esperar que l'escola s'obrs: tan impacient estava
de veure Tom fuetejat pel llibre de lectura malms. Si havia tingut
alguna morosa noci de desemmascarar Alfred Temple, l'ofensiva de
Tom la hi havia treta del cap, absolutament.

Pobra noia! Poc sabia que de pressa s'anava acostant a un
trencacolls ella mateixa. El mestre, el senyor Dobbins, havia
arribat a la tardor de la vida amb una ambici insatisfeta. El ms
afalagat de sos desigs era sser doctor, per la pobresa havia
decretat que no passaria de mestre d'escola rural. Cada dia treia un
llibre misteris del seu pupitre, i s'hi corfonia totes les estones
que les classes no cantaven les llions. Servava el llibre amb pany
i clau. No hi havia bergantell a l'escola que no es mors de ganes
de dar-hi una llambregada; per no n'hi havia avinentesa. Cada noi i
cada noia tenien una teoria sobre la natura d'aquell llibre; per no
hi havia dues teories iguals, i no hi havia manera d'establir els
fets del procs. I vet aqu que, quan Becky passava vora el pupitre,
ve de la porta, repar que la clau era al pany! El moment era
precis. Mir a son voltant, vei que estava sola, i a l'instant
segent tenia el llibre a la m. La coberta amb son ttol
_Anatomia_, del Professor Daixonses, no era de cap esclariment per a
la seva intelligncia; aix s que comen a girar les pgines. De
cop i volta arrib a una lmina bellament gravada i colorida: una
figura humana. En aquell moment una ombra caigu damunt la pgina, i
Tom Sawyer pass la porta i don un cop d'ull a la imatge. Becky
peg aferrada al llibre per tancar-lo, i tingu la malaventura
d'esquinar la pgina illustrada fins a la meitat. Tir el volum
dins el pupitre, don un tomb a la clau, i trenc el plor, de tan
avergonyida i vexada:

-Tom Sawyer, ja no podeu sser ms ro! Lliscar damunt una persona i
espiar el que ella mira!

-Cm podia saber que mirssiu res?

-Vergonya us en haureu de donar, Tom Sawyer! Ara ho anireu a
espiar; i (ai, pobra de mi!... ai, pobra de mi!) ser fuetejada, i
mai no m'havien fuetejat, a l'escola!

Desprs don un cop en terra amb el peuet, i digu:

-Sigueu tan ronot, si aix us fa plaer! Jo s una cosa que ha de
passar. Espereu, i veureu. Ois, ois, ois!- I es precipit enfora
del casal amb una nova explosi de sentiment.

Tom romangu en silenci, bastant aturdit per aquest acarnissament.
Tot seguit es digu:

-Quna curiosa mena de poca solta s, una noia! Mai no l'han
apallissada, a escola!... Malvinatge! i qu s, una pallissa! s ben
b de noia, aix: tenen la pell prima i el cor de pollet. B, s
clar que no n'hi dir res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perqu
hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no sn d'aquesta
ronesa; per qu se'n treu? El vell Dobbins preguntar qui ha
esquinat el seu llibre. Ning no contestar. Aleshores far all de
sempre: Demanar primer a un i desprs a l'altre; i quan arribi a la
noia que ho ha fet, ho coneixer, baldament ella no digui res. Les
cares de les noies sempre les traeixen: no tenen gens de barra. I li
ventaran pallissa. B, s un pas ben estret per Becky Thatcher,
perqu no t sortida per cap banda.

Tom rumi la cosa una estona ms, i en acabat afeg:

-Molt b, tanmateix: a ella li plauria de veure'm en un trencacoll
aix: doncs, que sirgui ella!

Tom s'ajunt a la muni dels alumnes que feien aldarull a la part de
fora. Al cap de pocs moments arrib el mestre, i l'escola va
engolir-los. Tom no experimentava cap inters potent per sos
estudis. Cada vegada que dava un cop d'ull pel costat de les noies,
la cara de Becky el contorbava. Ben debatudes totes les coses, ell
no volia apiadar-se'n, i, tanmateix, no pogu aconseguir altra cosa
sin romandre en blanc. No pogu fer-se'n una gaubana realment
digna de aquest nom. Al cap de poc, hom arrib al descobriment del
llibre de lectura, i el mag de Tom rest absolutament ocupat de sos
propis afers per una estona. Becky es redre damunt la letargia del
seu infortuni, i mostr bell inters en el procediment penal. No
esperava que Tom pogus eixir-se de son mal de cap negant d'haver
escampat la tinta damunt el llibre; i ho encertava. La negativa,
aparentment, no fu sin empitjorar la cosa, pel que feia a Tom.
Becky suposava que en fra contenta d'aix, i feia per manera de
creure que n'era contenta; per trob que no n'estava segura. En
arribar la part agra del desenlla, tingu un impuls d'aixecar-se i
desemmascarar Alfred Temple; per fu un esfor i s'oblig a
romandre quieta, perqu ella es deia, cor endins: -Ell dir que jo
he esquinat la lmina, ben segur. No dir una paraula, ni que fos
per salvar-li la vida!

Tom va sser fuetejat i torn a son seient, no ben b cortrencat,
perqu se li acud que era possible que ell, sense adonar-se'n,
hagus capgirat la tinta damunt el llibre de lectura, en algun tomb
d'avalot: ho havia negat per servar les formes i perqu era costum,
i s'havia aferrat a la negativa per principi.

Pass una hora sencera: el mestre seia pesant figues en la seva
cadira reial; tot l'aire s'ensopia amb la bonior dels estudis. Al
cap d'una estoneta el senyor Dobbins es redre, badall, i desprs
obr el seu pupitre i abast el seu llibre; per no semblava estar
ben determinat a pendre'l o deixar-lo. La major part dels alumnes
miraren en l'aire llangorosament; per entre ells n'hi havia dos que
sotjaven els moviments del mestre, clavant-hi els ulls. El senyor
Dobbins fullej el llibre distretament per una estona, i desprs
l'aixec i s'aconduct en la seva cadira per llegir.

Tom peg una mirada a Becky. Una vegada havia vist un conill
percaat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava
com ella ho feia, ara. Tot seguit oblid la seva batussa amb ella.
Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Per la mateixa
imminncia de la necessitat paralitzava la seva inventiva. B! Tenia
una inspiraci! Correria i arrabassaria el llibre, passaria la porta
d'un salt, i cames ajudeu-me! Per la seva resoluci vacill per un
breu instant, i l'avinentesa fou perduda: el mestre havia obert el
volum. Si li hagus tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era
massa tard; no hi havia salvaci per a Becky, ara, va dir-se. Al cap
d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls
s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins
i tot a l'innocent trasbalsava de por. Hi va haver un silenci,
durant el qual hom hauria pogut comptar fins a deu: el mestre
amuntegava la seva ira. Desprs parl:

-Qui ha esquinat aquest llibre?

Ni un so: hom hauria sentit caure una agulla.

El silenci continu: el mestre cercava en aquesta i aquella cara
senyals de culpabilitat.

-Benjam Rogers: heu esquinat aquest llibre?

Una negativa. Una altra pausa.

-Josep Harper: i vs?

Altra negativa. La inquietud de Tom es torn ms i ms intensa sota
la lenta tortura d'aquests procediments. El mestre don una ullada a
les files dels minyons, reflexion una mica, i es gir a les noies:

-Amy Lawrence?

Una sacsejada de cap.

-Grcia Miller?

El mateix senyal.

-Susan Harper: ho heu fet vs, aix?

Altra negativa. La noia segent era Becky Thatcher. Tom tremolava de
cap a peus, de l'excitaci, i comprenent el desastre inevitable.

-Rebeca Thatcher...- (Tom don una llambregada a son rostre: era
blanc de terror.) -Heu esquinat... No, mireu-me la cara.- (Les mans
d'ella se aixecaren en una invocaci.) -Heu esquinat aquest llibre?

Un pensament es precipit com el llamp a travs del cervell de Tom.
Salt damunt sos peus i crid:

-_Jo_ ho he fet!

Tota l'escola mir bocabadada, confosa, aquesta increble follia.
Tom romangu aturat un moment per aplegar les seves facultats
disperses; i quan avan per adrear-se al cstig, la sorpresa, la
gratitud, l'adoraci que feren resplendir al seu damunt els ulls de
la pobre Becky, semblaven paga abastament per cent fueteigs.
Inspirat per la magnificncia del seu acte, reb sense un esgarip el
fueteig ms implacable que mai hagus administrat el senyor Dobbins
i aiximateix reb amb indiferncia l'afegida crueltat d'una orde de
romandre dues hores, desprs que l'escola fos aviada; perqu prou
sabia qui havia d'esperar-se a fora fins que son captiveri fos
acabat, sense comptar la tediosa estona com a temps perdut.

Tom va colgar-se entre els llenols aquella nit, projectant una
venjana contra Alfred Temple; perqu, avergonyida i penedida, Becky
li havia fet una narraci completa, sense oblidar la seva prpia
traidoria. Per fins i tot el daler de venjana hagu de cedir aviat
a pensaments ms gustosos, i a la fi va adormir-se amb les darreres
paraules de Becky, somniosament penjades de la seva orella:

-Tom! Cm heu pogut sser tan noble!




CAPTOL XXII

S'acostaven les vacances. El mestre d'escola, sever en tota ocasi,
esdevingu ms sever i ms exigent que mai, perqu volia que
l'escola es llus el dia dels exmens. El seu regle i la seva frula
ja estaven poques vegades en vaga: almenys entre els alumnes menors.
Noms els nois ms grans, i les senyoretes de divuit i de vint,
s'escapaven del fuet. Els fueteigs del senyor Dobbins eren d'all
ms vigorosos, altrament; perqu, encara que son cap, sota la
perruca, era perfectament calb i resplendent, acabava d'arribar a la
mitja edat, i no hi havia indici de feblesa en son sistema muscular.
A mesura que el gran dia s'atansava, tota la tirania que hi havia
dins ell comparegu a la superfcie: semblava trobar un plaer
venjatiu a castigar les menors negligncies. La conseqncia era que
els nois ms petits despenien llurs dies en la terror i el
sofriment, i llurs nits en maquinar revenges. No deixaven de banda
oportunitat de fer entremaliadures al mestre. Per ell els passava
al davant cada vegada. La retribuci que seguia a cada xit venjatiu
era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del
camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls
acud un pla que prometia una victria enlluernadora. Hi
juramentaren el noi del pinta-rtols: li digueren el projecte i li
demanaren son ajut. I ell tenia les seves raons per regalar-se'n,
perqu el mestre estava a dispesa a casa del seu pare i havia donat
al miny amples motius d'odiar-lo. La muller del mestre faria una
eixida al camp, d'aqu a pocs dies, i el pla no trobaria cap
destorb. El mestre solia preparar-se per a es grans ocasions
traguejant de valent, i el noi del pinta-rtols digu que quan el
mestre tites, el dia abans dels exmens, hagus arribat a l'estat
escaient, ell endegaria la cosa mentre el senyor Dobbins
dormisquegs a la seva cadira: desprs el despertaria en el temps
oport, per apretar a crrer cap a l'escola.

Quan els temps hagueren arribat a llur plenitud, la interessant
avinentesa es produ. A les vuit del vespre l'escola era
brillantment illuminada i agenada amb garlandes i fistons de
fullatge i de flors. El mestre seia entronitzat en sa gran cadira,
damunt una tarima, amb la pissarra al darrera. Semblava bastant
endolcit. Tres files de bancs a cada banda i sis bancs al seu davant
eren ocupats pels dignataris del poblet i els parents dels alumnes.
A la seva esquerra, ms enll de les files de ciutadans, hi havia
una esbarjosa tarima temporal on seien els alumnes que havien de
pendre part en els exercicis del vespre: files de menuts, rentats i
abillats fins a un grau intolerable de malestar; files de
minyonassos desmanegats; nevades files de noies i senyoretes
vestides de llin i de mussolina, i egrgiament conscients de llurs
braos nus, dels antics joiells de llurs vies, de llurs cintetes
rosades i blaves, i les flors de llur cabell. Tota la resta de la
casa era plena d'alumnes que no prenien part a l'acte.

Els exercicis comenaren. Un noi molt petit s'aixec, i va dir tot
esparverat: -Amb prou feines podreu esperar que un nen de la meva
edat parls en pblic damunt la plataforma, etc.;- acompanyant-se
amb els gestos penosament exactes i espasmdics que una mquina
podria haver usat, suposant que la mquina hagus estat una mica
desballestada. Per ell se'n va sortir sense entrebancs, encara que
cruelment espaordit, i reb un bell tomb d'aplaudiments, quan fu la
seva reverncia manufacturada, i es retir.

Una noieta de cara tota vergonyosa barbotej: -Mary tenia una
ovelleta, etc.- Fu una cortesia que trencava el cor, reb la seva
recompensa d'aplaudiments, i s'assegu tota enrojolada i feli.

Tom Sawyer avan amb confiana arrogant: an enfilant-se per
l'inestroncable i indestructible parlament. -Deu-me la llibertat o
deu-me la mort- amb bella fria i frentica gesticulaci, i
s'interromp a la meitat. Una ttrica basarda s'apoder d'ell, ses
cames tremolaren, i estigu a punt d'ofegar-se. Comptava, certament,
amb la simpatia palesa de l'auditori, per tamb amb el silenci de
l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre
arruf el nas, i aix complet el desastre. Tom lluit una estona, i
desprs es retir, enterament derrotat. Hi hagu un feble propsit
d'aplaudiment, per mor totduna. Seguiren un parell de masegats
poemes i altres perles declamatries. Desprs hi hagu exercicis de
lectura i un torneig de confegiment. La magra classe de llat recit
amb honor. Arrib la flor del vespre: les _composicions_ originals
de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avan fins al caire de la
plataforma, escur la gorja, enlair son manuscrit (lligat amb una
cinta exquisida), i es pos a llegir, fixant-se per peces menudes en
l'expressi i la puntuaci. Els temes foren els mateixos ja escatits
en semblants avinenteses, abans que per elles per llurs mares, llurs
vies, i segurament per tota llur ascendncia de lnia femenina fins
a les Creuades. _L'Amistat_ n'era un; _Memries d'altres dies, La
Religi en la Histria, Pas de somnis, Els aventatges de la
cultura, Formes de Govern poltic comparades i contrastades,
Melangia, Amor filial, Dalers del cor_, etc., etc.

Tret preponderant d'aquestes composicions era una malenconia atesa i
afalagada; n'era un altre el doll opulent i malversador de _bell
llenguatge_; n'era un altre una tendncia a encabir a les orelles
paraules i frases especialment preades, fins que esdevenien gastades
del tot; i una peculiaritat que les caracteritzava i les malmetia
assenyaladament era l'inveterat i intolerable serm, que remenava la
cua estropellada a la fi de totes i cada una d'elles. Fos quin fos
el tema, hom havia fet un esfor espremedor del cervell per
recargolar-lo d'una o altra manera que un esperit moral i religis
pogus contemplar amb edificaci. La palesa insinceritat d'aquests
sermons no bastava per a assolir que la moda en fos bandejada de les
escoles, i no basta avui en dia: potser mai no bastar mentre el mn
sigui mn. No hi ha escola en el nostre pas on les joves
damiselles no es sentin obligades a cloure llurs composicions amb
un serm; i reparareu que el serm de la noia ms frvola i menys
religiosa de l'escola s sempre el ms llarg i el ms implacablement
piads. Per prou d'aquesta can: la veritat casolana s indigesta.
Tornem als _examens_. La primera composici llegida fou una que duia
per ttol _s, doncs, aix la Vida?_ Potser el lector podr
suportar-ne un extracte.

En les ordinries vies de l'existncia, amb qunes delectables
emocions no mira l'nima jovenvola cap endavant, envers
l'anticipada escena d'alguna festa! La imaginaci treballa dibuixant
imatges rosades de gaubana. En la seva fantasia, la voluptuosa
adoradora de la moda es veu entre la multitud festvola, contemplada
de tots els contempladors. La seva graciosa figura, agenada amb un
vestit de neu, giravolta entre els laberints de la joiosa dansa; sos
ulls sn els ms resplendents, ses passes les ms lleugeres en la
gaia assemblea. Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de
pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el mn
elisi, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Cm sembla mgica
tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena
l'encisa ms que la darrera. Per al cap d'una estona descobreix que
sota aquestes belles exterioritats tot s vanitat: l'adulaci que
havia embadalit la seva nima, ara grinyola asprament a la seva
oda; i amb la salut malmesa i el cor amargat, gira l'espatlla, amb
la convicci que els plaers de la terra no poden satisfer els anhels
de l'esperit!

I aix successivament, i aix sempre. De tant en tant hi havia una
bonior de plaer durant la lectura, acompanyada de murmurades
exclamacions de Qu bonic!, Qu eloqent!, Quna veritat!,
etc.; i, desprs que la cosa hagu acabat amb un serm especialment
aflictiu, l'aplaudiment fou entusiasta.

Desprs s'aixec una noia prima i melangiosa, la fa de la qual
tenia la interessant pallidesa que causen les pndoles i la
indigesti, i lleg un _Poema_. Amb dues estrofes n'hi haur prou:

L'ADU D'UNA DONZELLA DEL MISSURI A L'ALABAMA

Adu, mon Alabama! O mon amor pregon!
Per per una estona et tinc d'abandonar.
Tristes idees, tristes, sento en el cor niar;
memries arborades s'acoblen en mon front.
Que jo per tes boscries an, totes florides;
vora el Tallapoosa vaig crrer, llegir vaig;
he ot del Talassee les ones enfurides,
i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.

I de mon cor oprs no m'haig d'avergonyir
ni de girar la cara, i els ulls, regalimant.
No s pas de terra estranya que els passos meus se'n van.
No s als estranys que dono avui el meu sospir.
Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu
en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet.
Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva _tte_,
per tal com, Alabama, s'apartaran de tu!

N'hi havia pocs que sabessin qu significava _tte_, per el poema
va plaure, tanmateix.

Desprs aparegu una senyoreta bruna, d'ulls negres i de cabell
negre, que romangu muda per un moment sensacional, assum una
expressi trgica, i comen de llegir, en to acompassat:

UNA VISI

Ombrvola i tempestuosa era la nit. Al volt de la peanya de Du, en
les altures, no tremolejava ni un sol estel, sin que, les pregones
detonacions del tro feixuc, constantment vibraven a l'oda, mentre
el llampec terrorfic s'abandonava a una orgia furiosa a travs de
les cambres ennuvolades del cel, semblant menyspreuar el poder
exercit sobre ses terrors per l'illustre Franklin! Fins i tot els
vents estrepitosos eixiren unnimement de llurs mstics habitatges,
i bufaren iradament per aquells entorns com per posar de relleu amb
llur ajut la desolaci d'aquella escena. En aquella avinentesa, tan
ombrvola, tan paorosa, la meva nima sospirava per l'auxili hum;
per, en lloc d'aix,

ma volguda amiga i ma consellera,
ma aconhortadora i ma dola guia,
mon goig en la pena (i en la meva joia,
ma segona joia), vora meu venia.

Ella avan com un d'aquests ssers resplendents pintats a les vies
solelloses de l'Edn de la imaginaci per les nimes joves i
romntiques: reina de bellesa, agenada noms per la seva prpia
bellesa transcendent. Tan blana era la seva passa, que no arribava a
fer cap so; i si no hagus estat pel mgic estremiment que produa
el seu benigne contacte, hauria passat desapercebuda i mai
recercada, com altres belleses plenes de modstia. Una estranya
tristesa reposava en sos trets, com a llgrimes glaades damunt
l'abillament del desembre, i ella assenyalava els elements que
lluitaven, per enfora, i em comandava de contemplar els dos ssers
que mostrava.

Aquest pesombre ocupava unes deu pgines de manuscrit, i acabava amb
un serm tan destructor de tota esperana per als no-presbiterians,
que guany el primer premi. Aquesta composici fou judicada el ms
bell esfor del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a
l'autora, fu un discurs abrandat, en el qual digu que era de molt
la cosa ms eloqent que mai hagus sentit, i que el mateix Daniel
Webster hauria pogut enorgullir-se'n.

Cal advertir, tot passant, que el nombre de composicions a les quals
la paraula _bell_ era constantment afalagada, i l'experincia humana
alludida en qualitat de _pgina de la vida_, passava de l'usual
tant per cent.

En acabat, el mestre, endolcit gaireb fins al caire de la bondat,
retir la seva cadira, gir l'esquena a l'auditori, i comen a
dibuixar un mapa d'Amrica a la pissarra perqu hi fes exercici la
classe de Geografia. Per la seva m vacillant va sortir-se'n
malauradament, i una sofocada rialleta brunz en l'auditori. Ell
sabia per qu, i es pos a esmenar-ho. Esborr lnies i les torn a
fer; per no fu sin trcer-les ms que mai, i la rialleta es fu
ms pronunciada. Fix tota la seva atenci en la seva tasca,
aleshores, com si estigus determinat a no deixar-se abatre per
l'alegria. Sent que tots els ulls es clavaven en ell: s'imagin que
reeixia; i, amb tot, la rialleta continu, i dhuc creixia,
palesament. I no li mancava ra. Dalt de l'aula hi havia una golfa,
perforada amb un espiell damunt son cap. A travs de l'espiell an
baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El
gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perqu no miols.
Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el
cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible. La
rialleta an pujant i pujant de to: el gat es trobava a sis polsades
de la testa del mestre obsessionat. Tot baixant, una mica ms avall,
arrabass la seva perruca amb urpes desesperades, s'hi aferr, i fou
estirat cap a la golfa, en un instant, amb el trofeu encara en son
poder! I cm irradi la llum, eixint de la testa calba del mestre!
Perqu el noi del pinta-rtols l'havia _daurada!_

Aix interromp la reuni. Els minyons estaven venjats. Les vacances
havien arribat.




NOTA.-Les preteses composicions citades ms amunt. sn tretes sense
alteraci d'un volum titulat _Prosa i poesia_, per una Dama
Occidental, per sn fetes exactament i precisament segons el model
escola-de-noies, i, per tant, resulten molt ms felices que no pas
simples imitacions.




CAPTOL XXIII

Tom s'un a la nova orde d'Infants de la Temperana, atret pel
carcter ostents de llurs insgnies. Promet abstenir-se de fumar,
de mastegar tabac, i de tota profanitat, mentre en fos membre.
Aleshores descobr una cosa nova, s a dir, que el prometre de no
fer una cosa s la ms segura via que hi hagi al mn perqu un hom
desitgi de fer-la. Tom es sent ben d'hora torturat pel desig de
beure i de renegar. El desig esdevingu tan intens, que solament
l'esperana d'exhibir-se amb el seu cinyell vermell l'atur de
retirar-se de l'orde. El quatre de juliol s'acostava, per aviat
deix de recrrer-hi amb el pensament (deix de pensar-hi abans que
hagus usat per quaranta vuit hores les seves cadenes), i fix les
seves esperances en el vell jutge de pau Frazer, que es trobava
aparentment en son llit de mort i tindria uns grans funerals
pblics, ja que fou tan enlairat funcionari. Per espai de tres dies
Tom es mostr preocupat en gran manera de l'estat del jutge i vid
de notcies seves. En certs moments ses esperances prosperaren:
prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les
insgnies i practicar-se al mirall. Per el jutge tenia una manera
de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decid per la
milloria, i desprs per la convalescncia. Tom n'estava fastiguejat,
i experimentava la sensaci de sofrir-ne perjudici. Remet la seva
dimissi immediatament; i aquella nit el jutge sofr una recaiguda i
fin. Tom resolgu que mai ms no es tornaria a refiar d'un home
aix. Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperana
maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja.

Tom era altra vegada un noi lliure, tanmateix; i aix era alguna
cosa. Podria beure i jurar, ara; per trob, amb sorpresa seva, que
no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugu el
desig, i l'encant de la cosa.

Tom s'estrany, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances
comenaven de pesar-li una mica feixugament.

Intent un diari, per no pass res per espai de tres dies: aix s
que ho deix crrer.

La primera de totes les companyies de _minstrels_ (1) negres arrib
al poblet, i fu sensaci. Tom i Joe Harper organitzaren una partida
de cmics, i foren felios dos dies.

Fins i tot el Gloris Quatre fou, en cert sentit, una fallida,
perqu plogu de valent: no hi hagu, doncs, comitiva, i l'home ms
gran del mn (segons Tom suposava), el senyor Benton, un autntic
senador dels Estats Units, result una aclaparadora decepci, perqu
no tenia vint-i-cinc peus d'altura, ni els mils.

Vingu un circ. Els minyons jugaren a circ els tres dies segents,
en tendes fetes d'estores (essent l'entrada de tres agulles per als
minyons i dues per a les noies); i en acabat hom abandon les
performances del circ.

Vingueren un frenleg i un hipnotizador; i se'n tornaren, i deixaren
el poblet ms ensopit i ms trist que mai.

Hi hagu algunes forades de nois i noies; per eren tan escasses i
delitoses, que noms aconseguien que els buids dolorosos d'entremig
dolguessin ms.

Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a
romandre amb sos pares durant les vacances: aix s que la vida no
mostrava per enlloc un caire brillant.

El paors secret de l'assassinat era una malaltia crnica. Era un
veritable cncer per la seva permanncia i pel mal que feia.

Desprs vingu el xarampi.

Durant dues llargues setmanes Tom jagu presoner, mort al mn i a
sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan
pogu, a la fi, llevar-se, i aven dbilment poble avall, una
trasmudana melangiosa s'havia produt en tota cosa i en tota
criatura. Hi havia hagut una _revifalla_ (2), i tothom s'havia
tornat religis, no solament els adultes, sin fins i tot els
minyons, i les noies. Tom don una volta esperant, contra tota
esperana, de trobar una benaurada cara pecadora; per a tot arreu
l'amargava la decepci. Trob Joe Harper estudiant un Nou Testament,
i retir tristament la fa d'aquest espectacle mortificador. Cerc
Ben Rogers, i el trob visitant els pobres amb una canastrella amb
fascicles de propaganda. Perca Jim Hollis, el qual crid la seva
atenci envers la benedicci preadssima de son darrer xarampi, que
era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva
depressi. I quan, desesperat, corregu finalment a refugiar-se en
el s de Huckleberry Finn, i hi fou rebut amb una cita de les
Escriptures, es fic a casa i al llit, dant-se compte que noms ell
en tota la ciutat estava perdut per a sempre, per a sempre ms.

I aquella nit hi hagu una tempesta terrorfica, amb xfec, paors
enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobr son cap
amb els llenols i esper amb una horrible espectaci el seu dest,
perqu no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava
per a ell. Cregu que havia carregat la clemncia dels poders
celestials amb un feix que ultrapassava el seu marge de tolerncia,
i que aquelles n'eren les resultes. Li hauria semblat un excs de
pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons;
per no trobava res d'incongruent en esmerar una tamborinada com
aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell.

Al cap de poc la tempesta s'exhaur, i fin sense haver complert el
seu objecte. El primer impuls del miny fou de mostrar-se agrat i
reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perqu potser no hi
hauria ms tempestes.

Al dia segent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres
setmanes que aquesta vegada pass de cara al cel, li semblaren un
segle. Quan, al capdavall, pogu eixir, amb prou feines agraa
l'haver-se salvat, tot recordant quant soliu restava, mancat de
companyons i abandonat. Baix tot distret el carrer, i trob Jim
Hollis fent de jutge en un jovenvol tribunal que sentenciava a un
gat, per assass, en presncia de la seva vctima, un ocell. Trob
Joe Harper i Huck Finn que pujaven per un carrer tot menjant-se un
mel robat. Pobres minyons! Ells, igual que Tom, havien sofert una
recaiguda!




(1) Msics i cmics, populars als Estats Units, que estrafan
melodies, faccies i figures de negres, generalment pintats de
negre.

(2) Espcie de missions.




CAPTOL XXIV

A la fi, l'ensopida atmsfera fou remoguda, i ben vigorosament. La
causa per assassinat comparegu al tribunal.

Tot seguit esdevingu el tema de totes les converses del poblet. Tom
no pogu alliberar-se'n. Cada referncia a l'assassinat li
esgarrifava el cor, perqu la seva conscincia contorbada i les
seves temences gaireb el persuadien que aquelles observacions eren
dites al seu devora com a provatures. No sabia cm era que ell
hagus pogut infondre sospites de saber cap cosa de l'assassinat,
per tanmateix no podia romandre tranquil en mig d'aquell parloteig.
Sentia calfreds contnuament. S'endugu Huck a una banda solitria
per tenir-li una conversa. Li seria d'algun alleujament el descloure
la boca una estoneta, el partir-se la crrega de l'infortuni amb un
altre malaurat. A ms, necessitava assegurar-se que Huck havia roms
discret:

-Huck: n'heu parlat a ning, d'all?

-De qu?

-Ja ho sabeu, de qu.

-Oh! Natural que no.

-Ni una paraula?

-Ni una paraula tota sola: aix Du me valgui. Per qu ho demaneu?

-Oh! En tenia por.

-Ves, Tom Sawyer: poc viurem dos dies si la cosa fos esbrinada.
Massa ho sabeu aix.

Tom es sent ms reconfortat. Desprs d'una pausa:

-Huck, ning podria fer-vos parlar: oi que no?

-Fer-me parlar? Ves, si em passs pel cap que aquell dimoni de
mests m'ofegus, aleshores podreu fer-me parlar. No hi ha altra
manera.

-B, tot marxa, doncs. Em penso que no hi ha perill, mentre no ens
llevem el cadenat de la boca. Per, jurem-ho altra vegada,
tanmateix. s ms segur.

-Ja hi firmo.

Aix, doncs, juraren de bell nou, amb paoroses solemnitats.

-De qu garlen, Huck? He sentit que en deien qui-sap-les coses.

-Garlar? B, tot s Muff Potter per aqu i Muff Potter per all. Em
fa suar, sense reps: aix s que de vegades he d'amagar-me.

-s la mateixa histria dels que em volten. Em penso que est
perdut. No us fa pena per ell, de vegades?

-Gaireb sempre, gaireb sempre. s un home tot mesquinot, per que
mai ha fet res per fer mal a ning. No el veureu sin pescar una
mica per haver diners i embriagar-se, i fa el tabalot en gran
manera; per, Senyor, aix tots ho fem: si ms no, la major part,
dhuc predicadors i gent per l'estil. Per t coses de bona jeia:
una vegada em don mig peix, quan no en tenia prou per a dos; i una
pila de vegades em va fer costat quan les coses m'anaven de mal
borrs.

-Oh! I a mi va adobar-me estels, Huck, i va posar-me hams a la
canya. M'agradaria que l'en pogussim treure, d'all.

-Ui! Poc en traurem, Tom! I a ms, no li fora cap b:
l'engarjolarien altra vegada.

-S, s clar, que ho farien. Per m'enquimera de sentir-los quan el
malmenen com si fos un mal esperit, no havent fet res: vet aqu.

-A m tamb, Tom, mala negada! Els sento dir que s el faciners que
t ms posat de sanguinari en tota la contrada, i que s'estranyen
que no l'haguessin penjat abans.

-S, aix parlen de dia i de nit. Jo els he sentit dir que si el
deixessin anar el linxarien.

-I ho farien, talment.

Els minyons conversaren bella estona, per aix els don poc
reconfort. En venir l'hora baixa es trobaren rondant pel venatge de
la presoneta isolada, potser amb una indefinida esperana que
s'esdevindria quelcom que remogus llurs dificultats. Per res no
esdevingu: semblava que no hi hagus ngels ni fades que
s'interessessin per aquell captiu sense ventura.

Els minyons feren all que havien fet ben sovint altres vegades:
anaren a la reixa de la cella, i donaren a Potter tabac i _mistos_.
Estava a la planta baixa i no hi havia guardes.

La seva gratitud per llurs presents, cada vegada els havia punyit la
conscincia: aquesta vegada els puny ms endins que mai. Es
sentiren covards i tradors fins al darrer grau quan Potter digu:

-Heu estat fora, fora bons amb m, vailets: fora ms que ning
ms del poble. I no me n'oblido, no. Tot sovint em dic a mi mateix,
dic: -Jo solia adobar tots els estels i les coses dels minyons, i
mostrar-los on eren les bones bandes de pescar, i els era tan amic
com podia, i ara tots han oblidat el vell Muff en el seu trencacoll;
per Tom no, i Huck no: ells no l'han oblidat- dic, -i jo no els
oblido a ells! B, minyons: he fet una mala, mala cosa. Estava pet
i amb el cervell trasbalsat, aleshores: aquesta s la nica manera
que jo tinc de capir-ho; i ara el meu cos haur de brandar per
aquesta cosa, i s just. Just; i s la millor cosa que pot passar,
tamb, em penso; o ho espero, tanmateix. B, no en parlem, no us
embriagueu mai, i aix no vindreu mai per aquests topants. Poseu-vos
una mica ms cap a ponent. Aix, aix s: s un reconfort de primera
el veure cares amigues quan un hom ha anat a raure en aquesta femta
de trencacolls; i no en vnen d'altres sin les vostres. Bones cares
amigues, bones cares amigues! Enfileu-vos l'un damunt l'altre, i
deixeume-les tocar. Aix, deu-me la m: les vostres mans passaran
entremig de les barres, per les meves sn massa grosses. Mans
petites i febles... per han ajudat qui-sap-lo a Muff Potter, i
l'ajudarien ms si poguessin.

Tom fu via cap a casa tot desolat, i els seus somnis d'aquella nit
xarbotaren d'horrors. L'endem i l'endem passat rond vora el
Tribunal, mogut per un impuls gaireb irresistible a entrar-hi, per
forant-se per romandre a fora. A Huck li passava el mateix cas.
S'evitaven estudiadament l'un a l'altre. Tots dos vagarejaven a
distncia, de tant en tant; per la mateixa sinistra fascinaci els
feia tornar al cap de poca estona. Tom pegava llambregades quan els
badocs eixien calmosament de la cambra del Tribunal; per
invariablement senta noves aflictives: les xarxes s'estrenyien, ms
i ms implacables, al volt del pobre Potter. A la fi del segon dia,
el parloteig del poble comentava com romania el testimoni de Joe
l'Indi ferm i inexpugnable, i no hi havia el menor dubte sobre qun
fora el veredicte del Jurat.

Tom romangu a fora fins a una hora ben tardana, i se n'an al llit
atravessant la finestra. Son estat era d'una paorosa exaltaci.
Passaren hores abans que acluqus els ulls. Tot el poble s'acorru
cap a la cambra del Tribunal al mat segent, perqu aquell havia
d'sser el gran dia. Ambds sexes estaven gaireb igualment
representats en l'auditori atapet. Desprs d'una llarga espera, el
Jurat entr d'un rengle. Poc temps desprs, Potter, pllid i
esmaperdut, temorenc i desemparat, fou introdut, fermat amb
cadenes, i l'assegueren all on tots els esguards tafaners poguessin
veure'l. Situaci no menys assenyalada era la de Joe l'Indi, estlid
com sempre. Hi hagu una altra pausa, i desprs el jutge arrib, i
el xerif proclam l'obertura del Tribunal. Seguiren els murmuris de
costum entre els curials, i l'arreplegament de papers. Aquests
detalls, i les dilacions que els acompanyaven, elaboraven una
atmsfera preparatria tan impressionant com fascinadora.

En acabat, hom crid un testimoni, el qual declar que havia trobat
Muff Potter rentant-se en el rierol, a primera hora, el dia que
l'assassinat fou descobert, i que immediatament es fu escpol.
Desprs d'algunes preguntes, el curial de l'acusaci digu:

-Adreceu-vos al testimoni.

El presoner aixec sos ulls per un moment, per torn a acalar-los
quan son curial digu:

-No tinc preguntes a fer.

El segent testimoni establ la troballa del ganivet vora el
cadver. El curial de l'acusaci digu:

-Adreceu-vos al testimoni.

-No tinc preguntes a fer- replic l'advocat de Potter.

Un tercer testimoni jur que havia vist tot sovint el ganivet en
possessi de Potter.

-Adreceu-vos al testimoni.

El curial de Potter declin d'interrogar-lo.

Les cares de l'auditori comenaren de traslluir el tedi. Volia el
curial tirar per la borda la vida de son client, sense cap esfor?

Cada detall de les perjudicadores circumstncies esdevingudes al
cementiri, en aquell mat que tots els presents recordaven tan b,
fou declarat per testimonis fefaents; per cap d'ells no fou
contraexaminat pel curial de Potter. La perplexitat i descontent de
l'auditori es manifest en murmuris i determin un reny del
Tribunal. El curial de l'acusaci digu aleshores:

-Mitjanant el jurament d'uns ciutadans, la simple paraula dels
quals est damunt tota sospita, hem anat nuant aquest crim paors,
sense deixar possibilitat de dubte quant al dissortat presoner que
hi ha a la barra. Ens dem per satisfets.

Al pobre Potter se li escap un gemec, i es pos la cara entre les
mans, i gronx son cos blanament d'ac d'all, mentre regnava un
pens silenci dins la cambra. Molts d'homes es sentiren commoguts, i
la compassi de moltes dones es pales en llgrimes. El curial de la
defensa s'aixec i digu:

-Vostre Honor: En les nostres observacions fetes a l'inici d'aquesta
causa, prefigurrem el nostre propsit de demostrar que el nostre
client realitz aquesta feta paorosa trobant-se sota la influncia
d'un orb, irresponsable deliri produt per la beguda. Hem canviat de
parer; la nostra defensa ser una altra.

I, adreant-se al dependent: -Fu venir Toms Sawyer.

Un pasme intrigat es desvetll en tota cara de l'auditori, sense
exceptuar la de Potter. Totes les mirades es clavaren amb
meravellada atenci en Tom quan ell s'aixec i prengu son lloc a la
plataforma. El miny semblava prou esverat, perqu tenia qui-sap-la
por. El jurament fou administrat.

-Toms Sawyer: on reu, el 17 de juny, als volts de la mitja nit?

Tom don una llambregada a la cara ferrenya de Joe l'Indi, i no
pogu moure la llengua. Semblava que l'auditori es contingus l'al,
per les paraules refusaven de venir. Al cap d'una breu estona,
tanmateix, el miny recobr una mica de la seva fora, i aconsegu
de posar-ne abastament en la seva veu perqu una part de l'auditori
sents:

-Al cementiri!

-En veu una mica ms alta, si us plau. No tingueu por. Ereu...

-Al cementiri.

Un somriure de menyspreu pass rpidament per la cara de Joe l'Indi.

-Ereu gens a la vora de la tomba de Horse Williams?

-S, senyor.

-Parleu una mica ms alt. A quna distncia n'reu?

-Tan a la vora com n'estic de vs.

-Estveu amagat o no?

-Estava amagat.

-On?

-Darrera els oms que hi ha al caire de la tomba.

Joe l'Indi fu un moviment gaireb imperceptible.

-Hi havia alg, amb vs?

-S, senyor. Vaig anar-hi amb...

-Espereu, espereu un moment. No importa que digueu el nom del vostre
company. Ja el farem comparixer a l'hora que pertoqui. Portveu
alguna cosa?

Tom vacillava i semblava tot confs.

-Parleu, fill meu: deixeu de banda tota desconfiana. La veritat
sempre s respectable. Qu portveu?

-Noms que un... un... gat mort.

Hi hagu una onada d'alegria, que el Tribunal reprim.

-Mostrarem l'esquelet d'aquell gat. Ara, fill meu, digueu-nos tot el
que esdevingu: digueu-ho a la vostra manera, digueu-ho ben b tot,
i no tingueu por.

Tom comen, vacillant a la primeria; per, a mesura que el tema
l'anava encalentint, ses paraules brollaven amb creixent facilitat.
Als pocs moments va aturar-se tot renou, fora de la seva veu. Tothom
el mirava de fit a fit; l'auditori, bocabadat i amb l'al contingut,
estava susps de les seves paraules, oblidant-se del temps que
passava, arrabassat per la ttrica fascinaci de la histria. La
tensi imposada a l'emoci continguda arrib a son apogeu quan el
miny digue: -I, mentre el doctor brandava la post i Muff Potter
queia, Joe l'Indi salt amb el ganivet i...

Crac! Rpid com el llamp, el mests salt des de una finestra,
havent-se fet pas entre els que li estaven en front, i desaparegu!




CAPTOL XXV

Tom fou altra vegada un heroi resplendent, l'amanyagat dels vells,
l'enveja dels joves. Son nom arrib fins i tot a sser estampat per
a sempre ms, perqu el peridic del poble el glorific. Hi hagu
qui va creure que arribaria fins i tot a president, si s'escapava de
la forca.

Com sol passar, la gent voluble i sense seny va perdre els estreps a
favor de Muff Potter, i li fu tantes de festes com abans li havia
fet ultratges. Per aquesta mena de conducta fa honor al mn: aix,
doncs, no est b de posar-hi titlles.

Els dies de Tom eren plens de gaubana i d'esclat, per les seves
nits eren tongades d'horror. Joe l'Indi li infestava tots els
somnis, i sempre amb la sentncia de mort als ulls. Amb prou feines
cap temptaci podia convncer el miny d'eixir al ras desprs que la
nit havia caigut. El pobre Huck es trobava en el mateix estat de
misria i terror, perqu Tom havia contat tota la histria al curial
la nit abans del gran dia de la causa, i Huck tenia una por cruel
que la seva participaci en el negoci pogus traspuar encara,
baldament la fugida de Joe l'Indi li hagus estalviat el neguit de
declarar davant el Tribunal. El pobre miny havia assolit que el
curial li promets de servar el secret; per qu en trauria? Ja que
la turmentada conscincia de Tom havia pogut menar-lo a la casa del
curial, de nit, i arrencar una temuda histria de llavis segellats
amb el jurament ms llbrec i formidable, la confiana de Huck en la
raa humana estava arran d'esvair-se. De dia, la gratitud de Muff
Potter feia a Tom content d'haver parlat; per de nit desitjava de
no haver descls els llavis. Unes vegades Tom temia que Joe l'Indi
no fos mai capturat; les altres temia que en fos. Estava segur que
mai no tornaria a alenar a plaer fins que aquell home fos mort i ell
n'hagus vist el cadver.

Hom havia ofert recompenses, hom havia explorat la contrada; per
Joe l'Indi era introbable. Una de aquelles meravelles omniscients i
espaordidores, un detectiu, vingu de Sant Llus, sotj pels
voltants, mogu el cap, prengu el posat de savi, i aconsegu
aquella mena d'xit astorador que els membres d'aquest ofici
generalment aconsegueixen. s a dir, _va trobar una pista_. Per s
impossible de penjar _una pista_ per assassinat: aix s que,
desprs que aquest detectiu hagu fet el seu fet i tornat a casa,
Tom va sentir-se tan mal segur com estava abans.

Els dies canoners anaven passant, i cada un deixava al seu darrera
el pes de l'aprehensi una mica alleujat.




CAPTOL XXVI

Hi ha una poca, en tota vida de miny ben construda, en la qual li
ve un desig rabis d'anar a qualsevol indret i desenterrar un tresor
amagat. A Tom li vingu el desig, un dia, de cop i volta. Sort a la
recerca de Joe Harper, per no reeix. Desprs an al darrera de Ben
Rogers: havia anat a pescar. Tot seguit va topar amb Huck Finn el
M-roja. Huck seria escaient. Tom se l'endugu a un indret reservat,
i entaul la matria confidencialment. Huck hi vingu de grat. Huck
hi venia sempre de grat, a dar un cop de m a qualsevol empresa que
ofers entreteniment i no requers capital, perqu tenia una
enutjosa sobreabundncia d'aquella mena de temps que _no_ s or.

-On cavarem?- digu Huck.

-Oh! Gaireb onsevulla.

-Cm s'entn? Hi ha coses amagades per tot arreu?

-No, s clar que no. N'hi ha en indrets especialssims, Huck: de
vegades a les illes; de vegades en caixes podrides sota un cap de
branca d'un vell arbre mort, all on l'ombra cau a la mitja nit;
per principalment sota terra, a les cases on surt por.

-Qu ho amaga?

-Ves, lladres: s clar. Qu us pensveu? Superintendents d'escola
dominical?

-No ho s. Si el tresor fos meu, jo no l'amagaria: vinga despendre'l
i divertir-me.

-Jo tamb; per els lladres ho fan aix: sempre l'amaguen i el
deixen en aquell indret.

-I, desprs, que hi tornen?

-No: s'ho pensen, que hi tornaran; per generalment obliden les
marques, o b moren. Sigui com sigui, el tresor resta all una pila
de temps, i es rovella, i a la fi alg troba un paper vell i
esgroguet que explica cm cal trobar les marques: un paper que per
desxifrar-lo s'hi passa gaireb una setmana, perqu gaireb tot sn
senyals i jeroglfics.

-Jero... qu?

-Jeroglfics: imatges i coses, sabeu?, que sembla que no vulguin dir
res.

-Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom?

-No.

-B, doncs cm trobareu les marques?

-Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o b
una illa, o b sota un arbre mort que t una branca allargassada.
B, farem provatures a l'illa de Jackson, i podrem tornar-hi algun
cam; i desprs hi ha la casa vella on surt por, amunt del rierol de
Still-House, i hi ha una pila d'arbres amb branques mortes: una mala
fi!

-I tots en tenen, a sota?

-I ara! No!

-Doncs cm sabreu qun s el que hem d'escorcollar?

-Anirem escorcollant-los tots.

-O Tom! Ens pendr tot l'istiu!

-B, i qu hi fa? Suposeu-vos que trobem un pot de llauna amb cent
dlars a dins, tots rovellats i eixerits, o b una caixa podrida
tota plena de diamants: qu us sembla?

A Huck li resplendiren els ulls.

-Aix s de primera, i no demano altra cosa. Deu-me noms els cent
dlars, i deixo de banda els diamants.

-Molt b ; per em jugaria qualsevol cosa que no els deixareu
crrer, els diamants. Algun d'ells, tot sol, val una vintena de
dlars. Amb prou feines n'hi ha cap que no valgui sis malles o b un
dlar.

-Cm! De bo de bo?

-Ja ho crec! Qualsevol us ho dir. Huck, de segur que mai n'heu
vist.

-No pas que jo recordi.

-Oh! Els reis en tenen a carretades.

-B, jo no en conec, de reis, Tom.

-Ja m'ho penso; per, si us calgus anar a Europa, en veureu ms
que no en caben en un rai, saltant d'ac d'all.

-Que salten?

-Saltar? Romansos! No!

-B, doncs, per qu ho dieu, que saltaven?

-Manoi! Noms volia dir que els veureu: no pas saltant, s clar!
Per qu havien de voler saltar? Per volia dir que els podreu
veure... escampats per totes bandes, sabeu?, d'una manera general:
com feia aquell vell geperut de Ricard.

-Ricard? Cm ms se diu?

-No es deia de cap ms manera. Els reis no tenen ms que un motiu.

-S?

-Tanmateix.

-B, si els plau, Tom, en bona hora sigui; per jo no vull ser-ne,
de rei, i tenir noms que un motiu, com un negre. Per digueu: on
cavareu, de primer?

-B, no ho s. Qu us sembla, de sorollar aquell arbre de la branca
morta que hi ha al tur, a l'altra banda, del rierol de Spill House?

-Fet.

Aix, doncs, prengueren un magall atrotinat i una pala, i eixiren
cap a fer un viatge de tres milles. Arribaren encesos i panteixant,
i s'ajagueren a l'ombra d'un om ve a reposar i a fumar.

-Em plau, aix- digu Tom.

-A m tamb.

-Escolteu, Huck: si trobssim un tresor aqu, qu en fareu, de la
vostra part?

-Ves, vinga pastells i un vas de soda cada dia, i aniria a cada circ
que vingus. Faig juguesca que tindria una vida regalada.

-B, no fareu cap estalvi?

-Estalvi? Per qu?

-Ves, per tenir alguna cosa per anar tirant.

-Oh! No em fra de cap servei: mon pare tornaria al poble, qualsevol
dia, i li clavaria la grapa si jo no cuitava; i us dic que en faria
neteja ben de pressa. I vs, qu en farieu, de la vostra, Tom?

-Em compraria un timbal nou, i una espasa ben feridora, i una
corbata roja, i un gos cadell ben valent, i em casaria.

-Us casareu?

-Aix.

-Tom! Vs... Vaja, que no teniu el seny complet.

-Espereu: ja veureu.

-B, s la ms gran beneiteria que pogussiu fer. Mireu, mon pare i
ma mare! Vinga barallar-se! Ves, tot el dia s'estaven barallant.
Me'n recordo d'all ms b.

-Aix no vol dir res. La noia que jo em casar no es barallar amb
m.

-Tom, em penso que totes sn _iguales_. Totes sn bones per
pentinar-lo, a un hom. Val ms que us hi penseu una mica. Cm se
diu, la mossa?

-No s una mossa: s una nena.

-Tant se val, em penso. Alguns diuen mossa, altres diuen nena:
tothom t ra, ben segur. Sigui com sigui, cm se diu, Tom?

-Us ho dir una altra vegada: no pas ara.

-Molt b: amb aix en tinc prou. Per, si us caseu, jo estar ms
sol i vern que mai.

-No, no n'estareu: vindreu a viure amb mi. Ara deixem-ho crrer
aix, i comencem de cavar.

Treballaren i suaren per espai de mitja hora: fou endebades.
Maldaren una altra mitja hora: endebades tamb. Huck va dir:

-I sempre ho enterren tan endins?

-De vegades: no sempre. Generalment no. Em penso que no hem trobat
la banda justa.

Aix, doncs, escolliren un nou indret i tornaren a comenar. El
treball s'arrosseg una mica, per tanmateix avanava. Enfonzaren en
silenci les eines una estona. A fa fi Huck es decant damunt la seva
pala, freg amb la mnega el rosari de gotes del seu front, i digu:

-On cavareu, desprs, quan haguem acabat aqu?

-Em penso que tal vegada sorollarem l'arbre vell de ms enll, a
Cardiff Hill, darrera la casa de la viuda.

-Em sembla que aquell ser bo. Per no ens en traur, la viuda, Tom?
s a les seves terres.

-Ella, treure'ns! No estaria malament; que ho provs una vegada a la
vida! Aquests tresors amagats pertanyen a qui els troba. Tant se val
de qui sigui, la terra.

Aix era satisfactori. La feina continu. Al cap de una estoneta
Huck digu:

-Malvinatge! Altra vegada devem estar en mala banda. Qu us en
sembla?

-s ben estrany, Huck. No ho entenc. De vegades les bruixes s'hi
fiquen. Arribo a pensar que aix s el que ens embolica, ara.

-Canons! Les bruixes no tenen poder, de dia.

-S, s veritat. No se m'havia acudit, aix. Oh! Ja s qu ho fa!
Som un parell de ximples del diastre! Cal esbrinar on cau l'ombra de
la branca a la mitja nit, i all s on s'ha de cavar!

-Aleshores, mala negada! hem perdut rucament tot aquest treball per
no-res! Ara, malvinatge! no tenim ms remei que tornar de nit. s un
cam d'all ms llarg. Podreu eixir?

-Ja ho crec, que s! I ho hem de fer aquesta nit, tanmateix; perqu,
si alg veu aquests forats, coneixer tot seguit per qu sn, i ho
vindr a cercar.

-B, ja donar un tomb, aquesta nit, i miolar.

-Molt b. Amaguem les eines sota les mates.

Els minyons foren all aquella nit, prop de l'hora assenyalada.
Segueren en l'ombra, esperant. Es trobaven en un indret soliu i en
una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits
zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les
llbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la
distncia; una liba responia amb la seva nota sepulcral. Els
minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire. Al cap
de poc judicaren que ja havien sonat les dotze: marcaren on queia
l'ombra i comenaren de cavar. Llurs esperances comenaven de
deixondir-se. Llur inters es fu ms intens, i llur treball va
crixer al seu comps. El forat s'enfondia, s'enfondia; per, cada
vegada que llurs cors saltaven en oir que el magall topava amb
quelcom, no feien sin sofrir una nova decepci. Noms era que una
pedra o un tros de fusta. A la fi Tom digu:

-s intil, Huck: l'hem errada altre cop.

-B, per s que no podem errar-la: hem marcat l'ombra amb un
senyal.

-Ja ho s; per s que hi ha una altra cosa.

-Quna s?

-Que no frem sin calcular-lo, el temps: segurament era massa tard
o massa d'hora.

Huck deix caure la pala.

-Vet-ho aqu- digu: -aquest s el mal de cap! Hem de deixar-ho
crrer, aix d'aqu: mai no sabrem l'hora exacta. I, a ms a ms,
aquesta mena de cosa fa massa basarda: haver d'estar-se aqu, en
aquesta hora de la nit, amb bruixes i fantasmes voleiant pels
contorns d'aquesta manera! Jo diria que hi ha alguna cosa al darrera
meu d'en que hem comenat, i tinc por de girar-me, perqu potser
n'hi ha d'altres al davant que no esperen sin una avinentesa.
D'en que s aqu que miro d'escrrer-me tan llat com puc.

-B, a mi em passa tres sous del mateix, Huck. Gaireb sempre
enterren un mort quan colguen un tresor sota un arbre; i ell el
vigila.

-Du me val!

-S, que ho fan. Sempre ho he sentit a dir.

-Tom, no em plau de fer gaire plagasitats, all on hi ha gent morta.
Un hom per fora ha de passar-hi trifulgues: en bona ref!

-Tampoc a mi em plau, de remenar-los gaire. Suposeu-vos que aquest
aixequs la closca i digus alguna cosa!

-No ho digueu, Tom! Aix esgarrifa!

-Oi! Huck, no tinc un bri de tranquillitat.

-Escolteu, Tom: deixem estar aquest indret, i mirem de reeixir en
qualsevol altre.

-Molt b: em sembla que val ms.

-Qun ser?

Tom pens una mica, i desprs digu:

-La casa on surt por. Vet-ho aqu.

-Mala nina! No m'agraden, Tom, les cases on surt por. Ves, sn unes
bandes soliues, de ms mal tirat que no pas la gent morta. La gent
morta podria enraonar, potser; per no vnen lliscant-vos al
voltant, dins una mortalla, quan no us en adoneu, i sotjant damunt
l'espatlla tot d'un plegat, i esmolant les dents com ho fa una
fantasma. No podria comportar-la una cosa aix, Tom: ning s'hi
veuria amb cor.

-S, Huck; per les fantasmes no volten si no s de nit: no ens
destorbaran pas de cavar, mentre sigui de dia.

-B, s veritat; per massa sabeu que la gent no s'acosta a la casa
on surt por, de dia ni de nit.

-Oi: aix s, sobretot, perqu no els plau d'anar on un home ha
estat assassinat, a com lla. Per mai ning ha vist res d'especial,
en aquesta casa, si no s de nit; i total algun llumenet blau
passant per les finestres, i no pas fantasmes com cal.

-B,all on veieu un d'aquests llumenets blaus que voleia, Tom, us
podeu jugar qualsevol cosa que hi ha una fantasma d'all ms a prop.
s cosa de ra; perqu ja sabeu que ning no se'n val, fora de les
fantasmes.

-S, s aix; per tanmateix no volten pas de dia: aix s que no
tindria cap ni centener, que ens espantssim.

-Molt b: sorollarem la casa on surt por, si vs ho dieu: per em
sembla que s arriscar-se.

Mentrestant havien comenat a davallar pel tur. All, en mig de la
vall que era sota d'ells, illuminada per la lluna, estava la casa
on surt por, totalment isolada, amb el clos desaparegut feia
qui-sap-lo temps, amb rengles d'herbes que sufocaven el seu llindar,
la xemeneia esfondrada, els marcs de les finestres buits, un rec de
la teulada foradat. Els minyons la contemplaren una estona, amb
mitja esperana de veure un llumenet blau voleiant darrera una
finestra. Desprs, parlant en veu baixa, com esqueia al temps i a
les circumstncies, s'allunyaren d'all ms cap a la dreta, per
donar a la casa on surtia por un ample esbarjo, i prengueren el cam
de casa a travs dels boscos que agenaven al darrera de Cardiff
Hill.




CAPTOL XXVII

L'endem, pels volts de migdia, els minyons arribaren a l'arbre
mort, i anaven a cercar llurs eines. Tom es migrava per anar a la
casa on sortia por; i Huck tamb bastant, per de cop i volta digu:

-Escolteu, Tom: sabeu qun dia s?

Tom reconegu mentalment els dies de la setmana, i desprs al
cuitosament els ulls, amb una mirada espaordida.

-Manoi! No hi havia pensat, Huck!

-B, jo tampoc; per de sobte se m'ha acudit que era divendres.

-Diastre! Mai no es t prou esment, Huck. Haurem pogut ficar-nos en
un trencacoll paors, sorollant aquesta casa en divendres.

-_Pogut_!... Digueu que _ens hi haurem ficat_. Hi ha alguns dies
sortosos, potser; per el divendres no n's pas.

-Fins els ms ximples ho saben. No em penso que vs fssiu el primer
que ho esbrins, Huck.

-B, mai no he dit que ho fos, em sembla. I encara hi ha ms cosa,
que aix del divendres. He tingut un mal somni de la reira, aquesta
nit passada: he somniat rates.

-S? Senyal segur de trontoll. Que es barallaven?

-No.

-B, aix s una bona cosa, Huck. Quan no es barallen, noms s
senyal que el trontoll roda a la vora: sabeu? No podem fer altra
cosa que l'ull viu i no deixar-nos arreplegar. B, deixem aquest
ram, per avui, i juguem. Sabeu jugar a Robin Hood, Huck?

-No. Qu s Robin Hood?

-Ves, va sser un dels homes ms grans que mai hi hagi hagut a
Anglaterra, i el millor. Era un lladre.

-Renoi! Em plauria de ser-ne. A qu robava?

-Noms que a xerifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram aix.
Per mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia
les coses amb ells: tant tu, tant jo.

-B, devia sser una bella persona.

-Ja us jugo qualsevol cosa que s, Huck. Oh! Era l'home ms noble
que mai s'hagi conegut. D'homes aix no n'hi ha, avui en dia: jo ho
s b prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una m
fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar
una pea de deu cntims cada vegada, a una milla i mitja.

-Qu s, un arc de _teix?_

-No ho s. s una mena d'arc, naturalment. I, si encertava la moneda
noms que de caire, es tirava a terra, i cridava i renegava. Per
juguem a Robin Hood: s un joc enfaristolat.

-Fet.

Aix, doncs, jugaren a Robin Hood tota la tarda, dant ara i ads una
ullada cobejosa a la casa on sortia por, i deixant anar alguna dita
sobre les esperances i possibilitats del dia segent en aquell
indret.

Quan el sol comenava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur cam
cap a casa, a travs de les llargues ombres dels arbres, i aviat
desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill.

El dissabte, poc desprs de migdia, els minyons eren a l'arbre mort,
altra vegada. Fumaren i parlotejaren a l'ombra, i desprs cavaren
una mica en llur darrer forat, no pas amb gran esperana, sin
solament perqu Tom digu que hi havia molts de casos que la gent
havia deixat crrer un tresor desprs de haver foradat fins a una
distncia de sis polzades de on era, i desprs havia vingut alg
altre i l'havia descobert d'una palada, noms.

La cosa no va reeixir, tanmateix, aquesta vegada. Aix s que els
nois es posaren les eines a l'espatlla i se n'anaren, comprenent que
no havien pas beneitejat amb la fortuna, sin que havien complert
tots els reglaments del negoci de descolgar tresors.

Quan arribaren a la casa on sortia por, hi havia quelcom de tan
sobrenatural i ferest en el silenci de mort que regnava sota el sol
estavellador, i quelcom de tan depriment en la solitud i desolaci
de l'indret, que tingueren temena, per un moment, d'arriscar-s'hi.
Lliscaren cap a la porta i donaren un tremols cop d'ull. Veieren
una cambra amb herbotes, sense paviment, escrostonada; una llar
desfeta, finestres buides, una escala runosa; i per ac, per all i
per tot arreu penjaven parracs d'abandonades teranyines. Aviat
entraren blanament, amb els polsos accelerats, enraonant en
murmuris, parades les orelles per a atrapar la fressa ms lleu, i
amb els muscles tensos i endegats per a la retirada immediata.

Al cap de poca estona la familiaritat modific llur temena, i
aquesta ced el lloc a un examen crtic i ple d'inters: sobretot
admiraven llur coratge, i se n'estranyaven tamb. Desprs volgueren
dar una mirada escales amunt. Aix equivalia, si fa no fa, a tallar
la retirada; per l'un provocava l'altre, i, naturalment, el
resultat noms pogu sser un: tiraren les eines a un rec i
muntaren. A dalt hi havia els mateixos senyals de decadncia. En un
cant trobaren una cambreta que prometia misteri; per la promesa va
sser un frau: no hi havia res a dins. Llur coratge era ja ben refet
i ben tangible. Estaven a punt de davallar i posar-se a la tasca,
quan:

-_Sst!_- digu Tom.

-Qu passa?- murmur Huck esblaimant-se de por.

-_Sst!_ Calleu! No heu sentit?

-S! Oh! llamp! Apretem a crrer!

-Quietud! No us bellugueu! Vnen de dret cap al portal.

Els minyons s'estengueren damunt el paviment, amb els ulls ficats en
l'espiell de l'embigat, i esperaren amb una anguniosssima temena.

-S'han aturat... No... vnen... Ja sn aqu. No zumzegeu cap ms
paraula, Huck. En nom de Du, voldria ser-ne fora, d'aquest pas!

Dos homes entraren. Cada miny va dir-se, per dins:

-Aquest s el vell espanyol, sord i mut, que ha estat al poble una o
dues vegades darrerament: l'altre home mai no l'havem vist.

L'altre home era un subjecte esparracat, escabellat, sense cap tret
a la cara que fos gaire plaent. L'espanyol anava embolcallat en un
_serape_; duia boscoses patilles blanques; cabells blancs, qui-sap
lo llargs, eixien sota el seu capell, i portava ulleres verdes. Quan
entraren, l'altre estava parlant en veu baixa. S'assegueren en
terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i
l'orador continu les seves observacions. El seu estil esdevingu
menys reservat, i les seves paraules de so ms precs a mesura que
les an dient.

-No- fu: -m'ho he tornat a pensar, i no em plau. s perills.

-Perills!- rondin l'espanyol sord i mut, amb gran sorpresa dels
minyons. -Nyicris!

Aquella veu va fer que els minyons panteixessin i s'estremissin. Era
la de Joe l'Indi! Hi hagu silenci per algun temps. Desprs Joe
digu:

-Hi ha cosa ms perillosa, que la feina d'all dalt? i no ha
passat res.

-s diferent. s tan amunt del riu, i no hi ha cap altra casa a la
vora! Mai no ser conegut, que ho haguem provat, tanmateix, mentre
no hi reeixim.

-B, quna cosa ms perillosa, que el venir aqu de dia? Qualsevol
que ens veis sospitaria de nosaltres.

-Ja ho s; per no hi havia cap altre indret tan a l'abast, desprs
d'aquella feina tan folla. Vull deixar crrer aquesta cabana. Ja ho
volia ahir, per era endebades de mirar d'eixir-ne, amb aquells nois
del diable jugant aqu damunt, al tur, veient de ple a ple aquest
indret.

Aquells nois del dimoni s'estremiren de bell nou sota la
inspiraci d'aquesta nova, i pensaren si n'havia estat, de sorts,
que s'haguessin recordat que era divendres i s'haguessin determinat
a esperar un dia. En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a
esperar un any. Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren
un dinaret. Desprs d'un llarg i pensvol silenci, digu Joe l'Indi:

-Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos all fins
a saber noves meves. Jo en passar el risc, de deixar-me caure al
poble una vegada ms. Farem aquesta feina perillosa desprs que
hagi espiat una mica els encontorns, i penseu que les coses no
semblen pas de mal averany. I desprs cap a Texas! Pisparem el
diner!

Aix era enraonar. Al cap de poca estona tots dos comenaren a fer
badalls, i Joe l'Indi va dir:

-M'estic morint de son! Us toca a vs de vetllar. Es cargol en
terra, entre les herbotes, i aviat es pos a roncar. Son company el
bellug una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que
vetllava comen de pesar figues; sa testa queia ms i ms avall.
Comenaren de roncar tots dos.

Els minyons exhalaren una llarga alenada agrada. Tom murmur:

-Aquesta s la nostra: veniu!

Huck digu:

-No puc: si es despertessin em moriria.

Tom empenyia; Huck reculava. A la fi, Tom s'aixec a pleret i de
puntetes, i avan tot sol. Per la seva primera passa fu un
cruixit tan horrible en el paviment atrotinat, que caigu enrera
gaireb mort de por. No va fer una segona provatura. Els minyons
romanien all tot comptant els moments canonejadors, fins que els
sembl que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells
blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a
la fi es ponia el sol.

Aleshores un dels roncaires call. Joe l'Indi va redrear-se, mir a
son volt, somrigu horriblement al seu company, la testa del qual
anava caient damunt els genolls, el remogu amb el peu, i digu:

-Ep! Esteu en vetlla: oi?

-Oh! b... No ha passat res...

-Malvinatge! He dormit gaire, jo?

-Oh! D'aquella manera, d'aquella manera. Gaireb s hora que ens
n'anem, company. Qu en farem, d'aquella afanadeta que hem deixat a
l'ombra?

-No ho s: deixar-ho aqu com sempre hem tingut per costum, em
penso. No en farem res, d'endur-nos-ho, fins que ens n'anem cap al
Sud. Sis cents cinquanta dlars d'argent no es traginen aix com
aix.

-B, molt b: tan se val que tornem dem.

-Per val ms que tornem de nit, com solem fer: s millor.

-S, per mireu: pot passar una bella estona abans que trobi la bona
avinentesa d'aquesta feina, pot haver-hi accidents; i la cosa no
est en gaire bon lloc: tant se val que l'enterrem ben enterrada...
i ben endins.

-Bona idea- digu el company, que creu la cambra, s'agenoll, al
una de les pedres de la llar, de la part del darrera, i tragu un
sac que dringava gustosament. En llev vint o trenta dlars per a
ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe
estava agenollat al rec, ara, cavant amb el seu ganivet de caa.

Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes
llurs misries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment. Quna
ganga! Aquell esclat anava ms enll de tota imaginaci. Sis cents
dlars era diner abastament per a enriquir mitja dotzena de minyons!
Aix era cercar tresors sota els millors auspicis: no hi hauria cap
enutjosa incertesa d'on caldria cavar. Es tocaven amb els colzes a
cada instant; colzades eloqents i fcilment capides, perqu volien
dir, senzillament: -Oh! No n'esteu satisfet, ara, que siguem aqu!

El ganivet de Joe top amb alguna cosa.

-Ei!- digu.

-Qu hi ha?- fu son company.

-Una fusta mig podrida... No, s una caixa, em penso. Vejam,
ajudeu-me una mica, i veurem qu hi fa, aqu dins. No cal: ja he fet
forat.

I fic la m i la'n va treure.

-Diantre! s diner!

Els dos homes examinaren el grapat de monedes: eren d'or. Els
minyons de dalt estaven tan excitats i tan delectats com ells
mateixos.

El company de Joe digu:

-Hem d'enllestir-ho, aix. Hi ha un vell magall rovellat entre les
herbes del rec, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment.

Corregu i port el magall i la pala dels minyons. Joe l'Indi agaf
el magall, l'examin crticament, mogu el cap, murmur alguna cosa
per a s mateix, i desprs comen de servir-se'n.

Aviat fou descolgada la caixa. No era molt gran. Era fermada amb
ferros, i havia estat molt forta abans que les lentes anyades
l'haguessin malmesa. Els homes contemplaren una estona el tresor amb
benaurat silenci.

-Company, hi ha milers de dlars, aqu- digu Joe l'Indi.

-Sempre s'havia dit que la colla de Murrel havia voltat per aquests
indrets a l'istiu- observ l'estranger.

-Ja ho s- digu Joe l'Indi; -i aix sembla ser-ne, jo diria.

-Ara no us caldr de fer aquella feina.

El mests arruf el nas. Digu:

-No em coneixeu. O almenys no sabeu tot el que hi ha, en aquest
afer. No s solament robar: s la revenja!- I una llum perversa
flamej en sos ulls. -Hi necessitar el vostre ajut. Quan la cosa
estigui llesta, cap a Texas. Torneu-vos-en a casa, vora la vostra
Nance i els vostres cadells, i estigueu a punt fins a sentir noves
meves.

-B est, si voleu. Qu en farem d'aix?... Tornar a colgar-ho?...

-S.- (Folla delectana al pis de dalt!) -No! Pel gran cacic, no!-
(Pregona desolaci al pis de dalt!) -Gaireb me n'havia oblidat.
Aquest magall tenia terra fresca!- (Els minyons emmalaltiren de
terror en un moment.) -Qu hi vnen a fer, aqu, un magall i una
pala? Qu hi vnen a fer, amb terra fresca? Qui els ha portats... i
per qu se n'han anat? Heu sentit alg? Heu vist alg? Cm s'entn!
Colgar-ho altra vegada, i que ells vinguessin i lluquessin el sl
remogut? Res d'aix, res d'aix. M'ho emportar a mon cau.

-S, s clar! Podrem haver-hi pensat abans. Voleu dir el Nmero 1?

-No: el Nmero 2, sota la creu. L'altra banda no s bona: es massa
corrent.

-Molt b. Gaireb s prou de nit perqu sortim.

Joe l'Indi s'aixec i an de finestra a finestra, sotjant
cautelosament enfora. Al cap de poc digu:

-Qu haur pogut portar aquestes eines aqu? Us penseu que puguin
ser a dalt?

Els nois restaren amb l'al embussat. Joe l'Indi es pos la m al
ganivet, s'atur un moment, indecs, i desprs es gir cap a
l'escala. Els nois pensaren en el recambr, per no tenien forces.
Els passos sonaren cruixidors damunt els graons. La tensi
intolerable del moment desvetll l'arrelat coratge dels minyons; i
estaven a punt de saltar cap al recambr, quan hi hagu un
terrabastall de fustes malmeses, i Joe l'Indi desembarc en terra
entre les deixalles de l'escala esfondrada. S'aixec amb un esfor,
tot renegant, i el seu company digu:

-A qu ve, ara, tot aix? si hi ha alg i son all dalt, que s'hi
estiguin: qu se'ns en dna? Si volen saltar a baix, ara, i fer-se
malb, qu s'hi oposa? D'aqu a quinze minuts ser fosc, i aleshores
que ens segueixin, si volen: jo m'hi avinc. A mon ju, el que hagi
entaforat aqu aquestes coses ens ha dat una llambregada, i ens ha
pres per fantasmes o dimonis, o alguna cosa per l'estil. M'hi
jugaria qualsevol cosa, que encara corre.

Joe rondin una estona, i desprs convingu amb el seu amic que la
llum que quedava havia d'sser estalviada per ajustar les coses per
al comiat. Poc desprs lliscaren enfora de la casa en l'hora baixa
que s'enfosquia, i avanaren envers el riu amb la seva caixa
preciosa.

Tom i Huck s'aixecaren, febles, per alleujats en gran manera, i
miraren com aquells se n'anaven, a travs de les clivelles que hi
havia entre el fustam de la casa. Seguir-los? No pas ells: prou
contents estigueren d'arribar de bell nou a terra sense trencar-se
el coll, i pendre el tirany del poble que passava damunt el tur. No
parlaren gaire: massa encaparrats estaven en odiar-se a s mateixos,
en odiar la mala sort que els havia fet deixar en aquell indret el
magall i la pala. Si no hagus estat per aix, Joe l'Indi mai no
hauria tingut sospites. Hauria amagat l'argent amb l'or, perqu
s'esperessin all fins que la seva revenja hagus estat complerta, i
aleshores hauria tingut la dissort de trobar que la moneda s'esqueia
no ser-hi. Negra, negra mala ventura la d'haver entrat all amb
eines! Resolgueren sotjar amb ull atent aquell espanyol quan torns
al poble, espiant les avinenteses de sa feina venjativa, i seguir-lo
fins al Nmero 2, onsevulla que es trobs. En acabat, una idea
terrorfica pass per la ment de Tom:

-Revenja! I si ans per nosaltres, Huck!

-Oh! no ho digueu- va fer Huck, arran de caure en basca.

Tornaren a parlar-ne, i en entrar al poblet convingueren en la
creena que ell possiblement s'havia referit a alg altre, i almenys
que, en tot cas, no podia referir-se sin a Tom, perqu noms Tom
havia testificat.

Consol petit, ben petit, fou per a Tom de trobar-se tot sol en
perill! El tenir-hi companyia hauria estat una sensible millora, va
pensar.




CAPTOL XXVIII

L'aventura del dia turment poderosament els somnis de Tom, aquella
nit. Quatre vegades fic la m en aquell ric tresor, i quatre
vegades se li convert en no-res entre els dits, en desapoderar-se
d'ell el son, en recordar-li el desvetllament l'aspra realitat de
son infortuni. Tot jaient, a la matinada, recordava els passos de la
seva gran aventura, i repar que semblaven curiosament velats i
llunyans, una mica com si haguessin succet en un altre mn, o
fossin de qui-sap-lo temps. Desprs se li acud que la mateixa gran
aventura podia sser un somni! Hi havia un argument molt fort a
favor d'aquesta idea, i era que la quantitat de moneda que havia
vist era molt massa gran per a sser real. Mai no havia vist sin
cinquanta dlars amuntegats al davant seu, i, com tots els minyons
de la seva edat i estament, imaginava que totes les referncies a
cents i a mils eren simples maneres fantstiques de parlar, i que
semblants quantitats no existien en el mn. Mai no havia suposat per
un moment que una quantitat tan gran com cent dlars fos trobada, en
veritable moneda, en possessi de ning. Si les seves nocions de
tresors amagats haguessin estat analitzades, haurien resultat
consistir en un grapat de peces de deu cntims, i uns quants
picotins de peces vagues, esplndides, incopsables.

Per els incidents de la seva aventura esdevingueren sensiblement
ms aguts i ms clars, en anar refregant-los amb el seu mag, de
manera que al cap de poca estona cregu que es decantava a la
impressi que, al capdavall, podien no haver estat un somni. Aquesta
incertesa havia d'sser esvada. Es desdejun amb una esgarrapada, i
an a trobar Huck.

Huck seia damunt la borda d'una barca plana, amb els peus que li
penjaven distretament dins de l'aigua i amb posat de gran melangia.
Tom va decidir-se a deixar que Huck abords el tema. Si no ho feia,
aleshores, palesament, l'aventura no hauria estat altra cosa que un
somni.

-Hola, Huck.

-Hola, tu.

Silenci per un minut.

-Tom, si hagussim deixat les eines endiastrades a l'arbre mort,
haurem arreplegat el diner. Oh! No s cosa feresta!

-No s un somni, doncs; no s un somni! Tanmateix em plauria que ho
fos. Mal m'escanyi, si no s veritat, Huck!

-Qu s, aix que no s un somni?

-Oh! Aix d'ahir. Mig m'havia pensat que ho era.

-Somni! Si l'escala no s'hagus enfonsat, haureu vist si n'era
gaire, de somni. Tota la nit hi he estat somniant, en aquest malet
espanyol d'ulls tapats que venia a haver-se-les amb mi cada vegada!
Mal llamp l'arbori!

-No, que no l'arbori! Cal trobar-lo i trobar la pista del diner.

-Tom, ja no l'haurem mai. Un hom no t sin una avinentesa
d'arreplegar un munt com aquell, i l'hem perduda. Em sentiria
bastant aclotellat, si l'hagus de veure a Joe, a com lla.

-B, jo tamb; per m'agradaria de veure'l, tanmateix, i seguir-li
la pista fins al seu Nmero 2.

-Nmero 2, s, aquest s. Hi he estat pensant, en aix; per no en
puc treure l'aigua clara. Qu us penseu que s?

-Poc ho s: s massa pregon. Escolteu, Huck: potser s la xifra
d'una casa.

-Angela!... No, Tom, no s aix. I, si ho s, no s en aquest
escrupol de poble: no n'hi ha, de xifres, aqu.

-S, teniu ra. Deixeu-me pensar un minut. Ah!... s la xifra d'una
cambra... en una taverna: sabeu?

-Oh! Aquest, s el truc! Noms hi ha que dues tavernes: podem
esbrinar-ho tot seguit.

-Espereu-vos aqu, Huck, fins que jo torni.

Tom se n'an tot d'una. No li interessava, la companyia de Huck a
les bandes pbliques. Estigu fora dos quarts. Trob que a la millor
taverna, el Nmero 2 havia estat ocupat de qui-sap-lo temps per un
jove advocat, i ho estava encara. En la casa ms senzilla, el fill
del taverner digu que el Nmero 2 estava tancat a totes hores, i
que mai veia que ning hi entrs o n'eixs si no era de nit; no
sabia que hi hagus cap motiu especial per a aquest estat de coses;
sentia una mica de tafaneria, per bastant feble; s'havia explicat
la major part del misteri amb la idea que a la cambra hi sortia
por, i havia reparat que hi havia llum la nit abans.

-Aix s el que he esbrinat, Huck. Em penso que aquest s el Nmero
2 que empaitem.

-Em penso que l's, Tom. I, ara, qu farem?

-Deixeu-me pensar.

Tom pens d'all ms estona. Desprs va dir:

-Ja us ho dir. La porta del darrera d'aquell Nmero 2 s la porta
que dna al caminet sense eixida que hi ha entre la taverna i el
clos atrotinat del dipsit de rajoles. Vs agafareu totes les claus
de portes que pogueu trobar, i jo afanar totes les de la tieta, i
la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a
sotjar l'Indi, perqu digu que es deixaria caure al poble i
espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se. Si el
veieu, el seguireu; i si no va a aquell Nmero 2, s que l'indret no
s aquell.

-En nom de Du! Poc en tinc cap taleia, d'anar-li al darrera!

-Oh! Ser de nit, ben segur. Ni tan solament us podr veure; i, si
us veis, potser no pensaria res de mal.

-B, si s ben fosc em sembla que la hi seguir, la pista. No
vull... no vull... Ho provar.

-Em jugo qualsevol cosa que el seguireu, si hi ha fosca, Huck! Ves,
podria descobrir que no hi havia manera de revenjar-se, i anar-se'n
de dret cap al diner.

-Oi, Tom, oi. El seguir, s, malvinatge!

-Aix s parlar! No us acovardiu, Huck, que jo no m'acovardir.




CAPTOL XXIX

Aquella nit Tom i Huck foren amatents a llur aventura. Rondaren pel
venatge de la taverna fins desprs de les nou: l'un sotjava el
carrer a distncia, i l'altra la porta de la taverna. Ning entr
ni sort pel carrer; ning que s'assembls a l'espanyol entr o
sort per la porta de la taverna. La nit prometia d'sser clara:
aix s que Tom se n'an cap a casa, amb el ben ents que, si
sobrevenia algun grau considerable de fosquedat, Huck vindria i
_miolaria_, i ell aleshores lliscaria enfora i provaria les claus.
Per la nit romangu clara, i Huck acab la seva vetlla i es fic al
llit dins una bta de sucre, buida, vora la mitja nit.

El dimarts els minyons tingueren la mateixa pega. El dimecres igual.
Per la nit del dijous era ms prometedora. Tom llisc enfora, en
bona avinentesa, amb la vella llanterna de llaut de la seva tia, i
una tovallola gran per a embolcallar-la. Amag la llanterna en la
bta de sucre, buida, de Huck, i comen la vetlla. Una hora abans
de la mitja nit la taverna va tancar, i sos llums (els nics
d'aquells voltants) foren apagats. No s'havia vist cap espanyol.
Ning havia entrat o sortit pel carrer. Tot era de bon averany.
Regnava una fosca d'all ms negra. El perfecte silenci era noms
interromput per l'eventual rondineig de trons llunyans.

Tom agaf la llanterna, l'encengu dins la bta, l'embolic ben
embolicada amb la tovallola, i els dos aventurers avanaren
quietament, en la tenebror, cap a la taverna. Huck rest de
sentinella i Tom fu un reconeixement pel carrer. Desprs hi hagu
una estona d'afanyosa espera, que pes damunt l'esperit de Huck com
una muntanya. Comen de desitjar que pogus veure una pampalluga de
la llinterna. L'astoraria, per aix almenys li faria saber que Tom
encara era viu.

Semblava que haguessin passat hores d'en que Tom havia partit.
Segurament havia caigut en basca i potser era mort i potser li havia
esclatat el cor, d'excitaci i esglai. En la seva angnia, Huck va
adonar-se que s'anava acostant ms i ms al carrer, tement tota
mena de coses esgarrifoses i esperant que esdevingus momentniament
alguna catstrofe que li retirs l'al. No en tenia gaire a perdre,
d'al, perqu semblava que no en pogus pendre sin amb didalons, i
el seu cor aviat es trencaria, batent d'aquella manera. De cop i
volta hi hagu un rpid esquin de llum, i Tom comparegu corrents
al seu devora:

-Correu!- digu. -Correu, per salvar la vida!

No hauria calgut que ho repets: amb una vegada n'hi havia prou:
Huck ja feia trenta o quaranta milles per hora abans que la
repetici fos pronunciada. Els minyons no s'aturaren fins que
hagueren arribat al cobert d'un escorxador abandonat, al capdavall
del poblet. Tan aviat com Tom hagu recobrat l'al, va dir:

-Huck, ha estat esglaiador! He provat dues claus, tan blanament com
podia; per feien un tan malet garranyac, que amb prou feines podia
contenir l'al, d'esparverat que estava. I tampoc no daven el tomb
dintre el pany. B, sense adonar-me del que feia, agafo el pom, i la
porta que s'obre! No estava tancada! Salto a dins, lleno la
tovallola, i... _gran espectre de Csar!_

-Qu? Qu heu vist, Tom?

-Huck! Gaireb he trepitjat la m de Joe l'Indi!

-S?

-Jeia all ben adormit en terra, amb el vell emplastre a l'ull i els
braos estesos.

-Llamp! I qu heu fet? S'ha despertat?

-No, no s'ha remenat gens. Estava pet, ben segur. He arrabassat la
tovallola i m'he engegat.

-Mai no hi hauria pensat, en la tovallola: m'hi jugo el coll!

-B, doncs, jo s. La meva tia no em marejaria poc ni gaire, si la
perds!

-Digueu, Tom: heu vist aquella caixa?

-Huck, no vaig esperar-me a mirar els encontorns. No he vist la
caixa ni he vist la creu: no he vist sin una ampolla i un pot de
llauna en terra, a prop de Joe l'Indi! S; i he vist dos barrils, i
una pila pila d'ampolles a la cambra. No veieu, ara, quna s la
cosa d'aquesta cambra on surt por?

-Quina cosa?

-Ves, que la por que hi surt s el _whisky_! Gaireb totes les
tavernes de Temperana tenen una cambra on surt por: compreneu,
Huck?

-B, jo diria que potser s, que s veritat. Qu hauria pensat una
cosa aix? Per, escolteu, Tom: ara s una hora de primera per a
afanar aquella caixa, si Joe l'Indi est pet.

-Qu l's? Feu-ne la prova!

Huck va esgarrifar-se.

-B, no... trobo que no l's.

-I jo tamb ho trobo, Huck. Una sola ampolla vora de Joe l'Indi no
s prou. Si n'hi hagus hagut tres, hauria estat prou embriagat, i
jo ho hauria fet.

Hi hagu una llarga pausa de reflexi, i desprs Tom digu:

-Mireu, Huck: no ho provem ms, aix, fins que sapiguem que Joe
l'Indi no hi sigui. s massa espalmador. Ara, que, si vetllem cada
nit, podem estar ressegurs de veure'l sortir una vegada o altra, i
aleshores rapissarem la caixa ms de pressa que el llamp.

-B, m'hi avinc: vigilar mentre nit sigui nit, i cada nit
tanmateix, si vs feu l'altra part de la feina.

-Prou! Ho far. Tot el que haureu de fer s pujar corrents una illa
de cases per Hooper Street, i miolar; i, si dormo, tireu-me una mica
de sorra a la finestra, i aix em far bellugar.

-Tracte fet, i amb aquella alegria!

-Ara, Huck, s'ha acabat la tamborinada, i me'n vaig a casa. D'aqu a
un parell d'hores comenar a ser de dia. Tornareu all i vetllareu
aquesta estona: oi?

-He dit que ho faria, Tom, i ho far. No deixar de petge la
taverna, cada nit, encara que passi un any. Dormir tot el dia i
vetllar tota la nit.

-Molt b. I escolteu: on anireu a dormir?

-A la pallissa de Ben Rogers. M'hi deixa ser, i tamb m'hi deixa ser
el negre que t son pare, l'oncle Jake. Carrego aigua per a l'oncle
Jake sempre que li conv; i, cada vegada que l'hi demano, em dona un
boc de qualsevol cosa per menjar, si pot estalviar-ho. s un negre
d'all ms bon home, Tom. Em veu de bon ull, perqu mai faig accions
com si fos al damunt d'ell. De vegades m'ajec a terra i menjo amb
ell. Per no ho digueu, aix: un hom ha de fer coses, quan t una
gana que n hi veu, que no faria en tornar a sser una osa
redreada.

-B: si no us necessito de dia, Huck, us deixar dormir: no us
inquietar pas. I cada vegada que vegeu, de nit, que passa quelcom,
quatre gambades i a miolar tot seguit.




CAPTOL XXX

La primera cosa que o Tom, al mat del divendres, fou una nova
alegradora: la famlia del jutge Thatcher havia tornat al poble la
nit abans. Joe l'Indi i el tresor passaren a una importncia
secundria, per un moment, i Becky assum el lloc cabdal en
l'inters del miny. Va veure-la, i passaren una bella estona
exhauridora jugant a _fet_ i a _riscats_ amb una colla de sos
companys d'escola. El dia fou completat i coronat d'una manera
especialment satisfactria: Becky va importunar la seva mare perqu
assenyals el dia segent per a la forada per tant de temps promesa
i per tant de temps diferida, i ella va consentir. La joia de la
nena fou sense fites, i la de Tom no es mostr ms moderada. Les
invitacions foren trameses abans de la posta de sol, i immediatament
la minyonia del poblet es llan a una febre de preparatius i de
plaent expectaci. Tom estava tan exaltat que aix li permet de
romandre despert fins a una hora d'all ms tardana, i tenia qui sap
l'esperana de sentir el miol de Huck i d'haver el tresor, per
astorar Becky i els invitats de la forada, l'endem; per fou
decebut: no hi hagu senyal, aquella nit.

Al capdavall vingu el mat, i per all a les deu o les onze una
muni bellugadissa i joguinosa era acoblada a la casa del jutge
Thatcher, i tot estava a punt per l'eixida. No era el costum de la
gent vella d'empantanegar les forades amb la seva presncia: hom
considerava prou segurs els infants sota les ales d'unes quantes
damiselles de divuit anys i uns quants senyorets de vint-i-tres o
pels volts. El vell vaporet fou noliejat per a aquella avinentesa:
al cap de poc, alegre multitud omplia el carrer major, carregat
tothom amb canastrelles de queviures. Sid estava malalt, i hagu de
perdre aquell divertiment; Mary romangu a casa per entretenir-lo.
La darrera cosa que la senyora Thatcher digu a Becky, fou:

-No tornareu fins tard. Potser valdria ms que passssiu la nit amb
alguna de les noies que viuen vora l'embarcador, filleta!

-Aleshores romandr amb Susy Harper, mam.

-Molt b. I tingueu compte i sigueu bona minyona, i no sigueu un
corc per a ning.

Tot seguit, mentre alaven l'ncora, Tom digu a Becky:

-Escolteu: jo us dir quina cosa farem. En lloc d'anar a casa de Joe
Harper, ens enfilarem pel tur i anirem a raure a casa de la vdua
Douglas. Tindr gelats! En t cada dia, una mala fi. I estar d'all
ms contenta que hi anem.

-Oh! Seria bonic, aix!

Desprs Becky reflexion un moment, i digu:

-Per, qu dir, la mam?

-Cm voleu que ho spiga?

La noia regir la idea en son mag, i digu, de mala gana:

-Suposo que no ve d'aqu... per...

-Per brocs! La vostra mare no ho sabr: alx, doncs, qun s el
mal? Tot el que ella vol s que estigueu ben aconduda; i em jugo
qualsevol cosa que hauria dit que hi anssiu si hi hagus pensat.
N'estic ben segur!

L'esplndida hospitalitat de la vdua Douglas era un ham temptador.
Ell i les persuasions de Tom romangueren ben aviat victoriosos. Va
decidir-se, doncs, de no dir res a ning del programa de la nit.

Al cap d'una estoneta se li acud a Tom que potser Huck
compareixeria aquella nit i faria el senyal. Aquest pensament llev
una pila d'engrescament a les seves expectacions. Amb tot, no
comportava de deixar crrer el divertiment de casa la vdua Douglas.
I per qu havia de deixar-lo crrer? -raonava ell.- El senyal no
havia vingut la nit abans; per qu, doncs, havia d'sser probable
que vingus aquella nit? El divertiment segur del vespre pesava ms
que no el tresor incert; i, com a veritable noi, es determin a
cedir a la inclinaci ms forta i a no permetre's de pensar cap ms
vegada en la caixa de diners, en tot el dia.

Tres milles ms avall del poble, el vaporet s'atur a la boca d'una
balma selvtica, i fou amarrat. La colla pullul per la ribera; i
aviat per les esteses del bosc i les altures del penyalar
ressonaren, a la vora i lluny, crits i rialles. Totes les diverses
maneres de arborar-se i fadigar-se foren escomeses, i de tant en
tant els rodamons tornaven de totes bandes envers el campament,
armats de solvent apetit; i aleshores la destrucci dels requisits
comen. Desprs de la festa hi hagu una renovadora tongada de
descans i parloteig a l'ombra de les alzines ufanoses. No trig alg
a dir, escridassant-s'hi:

-Qui est a punt per anar a la cova?

Tothom n'estava: manyocs de candeles foren exhibits, i tot seguit hi
hagu una general escampada muntanyola amunt. La boca de la cova era
bastant amunt del flanc de la muntanyola, i consistia en un forat
que tenia la forma de la lletra A. La seva massissa porta de roure
estava sense barrar. A dins hi havia una cambreta geliua com una
nevera, i emmurada per la naturalesa amb slida pedra de cal,
eixamorada d'una suor freda. Era romntic i misteris, d'estar-se
all dins, en la fosca profunda, i mirar a la part de fora, cap a la
verda vall, que resplendia al sol. Per la valor impressionant de la
situaci s'esva rpidament, i el joguineig comen de bell nou. Tot
seguit que una candela fou encesa, hi hagu una embranzida general
envers el seu possedor. Segu una lluita i una defensa ardida, a
desgrat de la qual la candela aviat fou tirada a terra o apagada; i
aleshores hi hagu una joiosa cridria de rialles i una nova
percaa. Per tota cosa t la seva fi: aviat la process an baixant
arrenglerada pel davallament espadat de la principal avinguda, i el
rengle de llums parpellejants revelava trbolament els murs de roca
altvols, que assolien, en ajuntar-se, seixanta peus d'alria.
Aquesta avinguda principal no era ampla sin de vuit a deu peus. Tot
sovint, mentre hom davallava els graons, altres clivelles altvoles,
i encara ms estretes, en branquejaven a cada banda, perqu la cova
de McDougal no era sin un vast laberint de passadissos retorts que
menaven l'un dins de l'altre, i altra vegada a fora, i no portaven
enlloc. Hom deia que hom podia errar dies consecutius a travs de la
seva xarxa intrincada d'esquerdes i timbes, i no trobar mai la fi de
la cova; i que podia davallar i davallar i colgar-se sempre en la
terra, i passar el mateix: laberint sota laberint, cap d'ells no
tenia fi. Ning no coneixia la cova. Aix era una cosa impossible.
La major part dels joves en coneixien una banda, i no hi havia el
costum d'arriscar-se gaire enll d'aquesta banda coneguda. Tom
Sawyer en sabia tant, de la cova, com qualsevol altre.

La process an seguint l'avinguda principal per uns tres quarts de
milla, i en acabat grups i parelles comenaren d'esquitllar-se per
les avingudes dels costats, corrent pels ttrics passadissos, i
atrapant-se per sorpresa en els indrets on els camins tornaven a
unir-se. Les colles podien evitar-se l'una a l'altra per espai de
mitja hora, sense traspassar el sl _conegut_.

Al cap de poc l'un grup comparegu darrera l'altre (cadasc pel seu
cant) a la boca de la cova, tothom panteixant, rialler, i
empastifat de cap a peus de gotes de su, i amb encastaments
d'argila, i absolutament delectat amb l'xit de la diada. Desprs
els astor de veure que no havien sentit fugir el temps, i que la
nit estava per caure. La ressonant campana havia anat sonant mitja
hora. Tanmateix, per, aquesta mena de desenlla de les aventures
del dia era romntic, i, per tant, satisfactori. Quan el vaporet,
amb sos nlits singulars, va pendre embranzida en el riu, a ning va
donar-se-n'hi cinc cntims, del temps malgastat, sin al capit del
vaixell.

Huck estava ja vetllant quan les llums del vaporet passaren totes
vvides per l'embarcador. No sent cap fressa en el vaixell, perqu
la minyonia estava tan retuda i quieta com sol estar-ne la gent
gaireb mortalment fadigada. Es deman quin vaixell seria i per qu
no s'aturava a l'embarcador: i desprs el deix escapar del mag i
pos esment al seu negoci. La nit anava tornant-se nuvolosa i
ombrvola. Sonaren les deu, i el renou dels vehicles par, les llums
escampades comenaren de fer la becaina, tots els vianants dispersos
desaparegueren, el poblet s'abandon al son, i deix el petit
vigilant tot sol amb el silenci i les fantasmes. Sonaren les onze, i
hom apag els llums de la taverna. Ja era fosc a tot arreu: Huck
esper per un temps que va semblar-li de canonera llargada; per no
succe res. La seva fe anava afeblint-se. Era de cap servei, all?
Era, talment, de cap servei? Per qu no ho deixaria crrer i no se'n
tornaria al ja?

Les seves orelles copsaren un soroll. Immediatament fou tot ell
atenci. La porta que dava al carrer havia estat blanament tancada.
Salt al rec del dipsit de rajoles. A l'instant segent dos homes
li passaren frec a frec, i semblava que un d'ells portava quelcom
sota el bra. Devia ser aquella caixa! Aix, doncs, anaven a mudar
el tresor de lloc. Per qu havia de cridar a Tom, ara? Seria una
cosa absurda: els homes se n'anirien amb la caixa, i mai ms no
serien descoberts. No, ell continuaria vetllant i seguint-los: es
refiaria de la fosca per lliurar-se d'sser descobert. Tot dient-se
aix cor endins, Huck eix enfora, i an lliscant darrera els homes,
com un gat, amb els peus nus, permetent-los d'estar tan lluny, al
seu davant, com calia, sense que ja es fessin invisibles.

Muntaren pel carrer del riu, vorejant tres illes de cases; desprs
es giraren cap a l'esquerra, muntant per un carrer travesser; van
seguir-lo de dret, fins que arribaren al tirany que portava a
Cardiff Hill, i prengueren el tirany. Passaren vora la casa del vell
galls, a mig cam de la pujada del tur, sense vacillar, i encara
anaren enfilant-se ms amunt.

-Molt b- pens Huck: -l'enterraran a la vella pedrera.- Per no
s'hi aturaren, a la pedrera: seguiren pujant, cim amunt;
s'enfonsaren dins el caminal estret, entre les grans mates de rold;
i tot seguit restaren amagats en la tenebror. Huck s'acuit a pujar,
i fu ms curta la distncia, ara, perqu en cap manera el podien
veure. An trotant una estona; desprs aquiet una mica el pas,
tement que avanava massa de pressa; segu caminant una estona.
Desprs s'atur del tot: par atenci. No es sentia cap fressa, cap
fressa, sin que li semblava de sentir el batre de son cor. El plany
d'una liba vingu damunt el tur: so de mal averany. Per res de
passes. Valga'ns Du! Era tot perdut? Estava a punt d'apretar a
crrer amb peus alats, quan un home escur el canys encara no a
quatre passes de distncia! El cor de Huck es precipit a la seva
gorja, per ell se'l torn a empassar; i desprs romangu all
sacsejant-se com si una dotzena de febres l'haguessin emprs pel
llur compte a la vegada, i tan feble, que pens que cauria a terra,
ben segur. Sabia on era: sabia que es trobava a cinc passes de
l'entradeta de les terres de la vdua Douglas. -Molt b- pens: -que
ho enterrin aqu: no ser difcil de trobar-los-ho.

Aleshores va sentir una veu baixa, una veu molt baixa: la de Joe
l'Indi.

-Remaleda! Potser t companyia: hi ha llums encesos, tot i sent
hora tardana.

-No puc veure'n cap.

Aquesta era la veu de l'estranger; l'estranger de la casa on sortia
por. Una mortal esgarrifana traspass el cor de Huck: veu's aqu,
doncs, la tasca de la revenja! Son pensament era de fugir. Desprs
va fer memria que la vdua Douglas havia estat bona envers ell ms
d'una vegada, i potser aquells homes estaven per assassinar-la.
Desitj d'sser prou gosat per a arriscar-se a advertir-la; per
conegu que no gosava: podien avanar i atrapar-lo. Pens tot aix i
molt ms en el moment que transcorregu entre l'observaci de
l'estrany i la de Joe l'Indi:

-Perqu les mates no us ho deixen veure. Mireu, per aquest cant. Ho
veieu, ara: veritat?

-S. B, hi ha gent all dins, em sembla. Val ms deixar-ho estar.

-Deixar-ho estar, ara que jo abandono tot seguit aquesta terra per a
sempre! Deixar-ho estar, i potser mai no ha de presentar-se'm una
altra avinentesa! Us dic, com ja us havia dit abans, que tant se
me'n dna, de l'afanada: ja us ho podeu fer vostre; per el seu
marit va malmenar-me amb la seva aspror: una pila de vegades, va
ser-me'n, d'aspre; i, sobretot, va ser el Jutge de pau que va
sentenciar-me per rodamn. I aix no s res! No s ni la milionsima
part de la cosa. Em va fer fuetejar! Em va fer fuetejar en front de
la pres, amb un fuet de cavall, com si fos un negre!... amb tot el
poble que mirava! Fuetejat!... compreneu? Va pendre'm aventatge i va
morir. Per jo en pendr d'ella!

-Oh! No la mateu! No la matssiu pas!

-Matar-la? Qu en diu res, de matar-la? El mataria a ell, si fos
aqu; per no pas a ella. Quan voldreu revenjar-vos d'una dona, poc
la matareu (fra una ximpleria!): li fendireu el nas, li retallareu
les orelles com se fa a una porca!

-En nom de Du! Aix s...

-Empasseu-vos el vostre parer! Aix us lliurar de pendre mal. La
fermar al llit. Si sagna fins a morir, que s culpa meva? Si es
mor, ja us dic jo que no plorar. Amic meu, vs em dareu ajut en
aquesta cosa, perqu es tracta de mi: per aix su en aquest indret.
No ho podria fer, tot sol. Si us feu enrera us matar! Ho enteneu?
I, si em cal matar-vos, la matar a ella; i aleshores em penso que
ning arribar a saber gaire cosa de qui s que ha fet aquest
negoci.

-B: si no hi ha ms remei que fer-ho, avant. Com ms aviat millor:
estic d'all ms traspostat.

-Fer-ho ara? I amb gent all dins?... Ei! Comeno a sospitar de vs,
per comenar: sabeu? No: ens esperarem fins que els llums seran
apagats: no portem pressa.

Huck comprengu que vindria una pausa, una cosa encara ms esglaiosa
que tot el parloteig assass que vulgueu: aix s que va contenir-se
l'al i recul cautelosament. Plantava el peu amb esment i fermesa,
desprs de gronxar-se sobre una cama, d'una manera precria i
gaireb caient: primer de l'una banda i desprs de l'altra. Fu una
altra passa enrera amb la mateixa elaboraci i els mateixos perills;
desprs una altra i una altra; i pet sota sos peus una vilorda.
Perd l'al i par esment. No es va sentir cap so: la quietud era
perfecta. La seva gratitud fou immensa. Aleshores don el tomb per
sos corriols, entre les parets de mates de rold, va girar-se amb
tanta de cura com si fos un vaixell, i desprs an fent via
rpidament, per amb tota cautela. En sortir a la pedrera es va
sentir segur: aix s que aixec els talons cuitosos i fug. A vall,
avall, corregu fins a arribar a la casa del galls. Don un cop de
puny a la porta, i al cap de poc les testes del vell i sos dos fills
cepats eixiren a les finestres, d'una revolada.

-Qu s, aquest aldarull? Qu truca? Qu voleu?

-Deixeu-me entrar! De pressa! Tot us ho contar!

-Ep! Qu sou?

-Huckleberry Finn... De presa! Deixeu-me entrar!

-Huckleberry Finn, tanmateix! No s un nom per a obrir massa portes,
jo diria! Per deixeu-lo entrar, minyons, i vejam qu cosa s aquest
tribull.

-No ho digueu mai, que jo us ho hagi dit, si us plau- foren les
primeres paraules de Huck en fer la seva entrada. -No ho feu, si us
plau. Em matarien: s la certa. Per la vdua m'ha fet fineses, de
vegades, i ho vull dir, ho vull dir si em prometeu que no direu mai
que he estat jo.

-Per sant Jordi, que alguna cosa t a dir, o no obraria pas
d'aquesta manera!- exclam el vell. -Treu-ho al defora, i ning ho
contar, miny!

Tres minuts desprs, el vell i sos fills, ben armats, eren damunt el
tur i a punt de ficar-se pel tirany dels roldons, de puntetes, amb
les armes a les mans. Huck no va acompanyar-los ms enll. S'amag
darrera un gran penyal, i vinga escoltar. Hi hagu un silenci
ronsejador, neguits; i desprs, de cop i volta, una explosi
d'armes de foc i un crit. Huck no s'esper a saber detalls. Apret a
crrer, i es precipit tur avall, tan de pressa com les cames van
poder-lo dur.




CAPTOL XXXI

Quan la primera sospita d'alba es mostr en el mat del diumenge,
Huck puj a les palpentes el tur, i tust dolament a la porta del
galls. Els habitants dormien, per era un son dalt d'un punx, a
conseqncia de l'excitant episodi de la nit. Un crit vingu d'una
finestra:

-Qu hi ha?

La veu poruga de Huck respongu, tota baixa:

-Deixeu-me entrar, si us plau! No s sin Huck Finn!

-s un nom que pot obrir aquesta porta de nit o de dia, miny; i ben
vingut sigueu!

Aquestes paraules eren ben estranyes per a la oda del miny
rodamn, i les ms plaents que mai hagus sentit. No pogu recordar
que la paraula darrera hagus estat mai aplicada amb referncia a
ell.

La porta fou rpidament oberta, i entr. Hom don seient a Huck, i
el vell i sos dos fills cepats es vestiren acuitadament.

-Ara, miny, espero que tragineu salut i gana, perqu el desdejuni
estar a punt tan aviat com el sol hagi eixit; i que trencar el
bull fins a xiular: ja podeu comenar d'abellir-vos. Jo i els nois
espervem que tornareu i parareu aqu, la darrera nit.

-Tenia qu sap l'esverament,- digu Huck -i vaig apretar a crrer.
Vaig engegar-me quan s'engegaren les pistoles, i no em vaig aturar
fins a haver fet tres milles. He vingut ara perqu volia esbrinar-ne
el qu, sabeu?; i he vingut abans que trenqui el dia perqu no vull
topar aquests diables, baldament fossin morts.

-B, pobre company: feu posat d'haver tingut una nit ben aspra; per
aqu hi ha un llit per a vs, tot seguit que us hagueu desdejunat.
No, no sn morts, miny: massa que ens reca. Compreneu?, sabem ben
b on havem d'aferrar-los, per la vostra descripci: aix s que
ens esquitllrem de puntetes fins que n'arribrem a quinze peus (era
negre com un celler, aquell caminal de rold!), i aleshores m'adono
que estava a punt d'esternudar. Quna mena de sort tan rona! Vaig
mirar de fermar-ho, per tot endebades: havia de sortir, i va
sortir! Jo anava endavant, amb la pistola alada; i, quan l'esternut
va fer que els dos bergants comencessin de fressejar per eixir del
cam, vaig cridar: -Foc, minyons!- I vaig disparar a l'indret on se
sentia la fressa. Aix mateix feren els nois. Per en un segon van
sser fora els bergants, i nosaltres al darrera, boscos avall. Em
penso que no els tocrem. Dispararen un tret cadasc en comenar a
fugir; per llurs bales xiulaven a la vora nostra i no ens feren cap
mal. Tan aviat com perdrem el so de llurs peus, vam deixar la caa
i devallrem, i avisrem els comissaris de policia. Van reunir una
fora i eixiren a guardar la vora del riu, i, tan aviat com sigui
clar, el xerif i una ronda aniran a fer una batuda pels boscos. Els
meus nois no trigaran a ser-hi. El meu desig fra que tingussim una
mena de descripci de aquests brtols; aix seria un gran ajut, Per
no pogureu veure en la fosca, qun posat tenien, em penso: oi,
miny!

-Oh! s! Vaig veure'ls a baix, al poblet, i els vaig seguir.

-Esplndid! Descriviu-los, descriviu-los, miny!

-L'un s l'espanyol sord i mut que ha donat el tomb per aqu una o
dues vegades, i l'altre s un de posat ro, esparracat...

-Ja n'hi ha prou, miny: sabem qu sn els homes! Vam topar-los al
bosc, darrera la casa de la vdua, un dia, i ells van escapolir-se.
Endavant, minyons, i digueu-ho al xerif: ja us menjareu el desdejuni
dem passat!

Els fills del galls eixiren tot seguit. Quan deixaven la cambra,
Huck peg un bot i digu:

-Oh! No ho digueu a ning, si us plau, que hagi estat jo qui us hagi
espiat la cosa, si us plau!

-Molt b si vs ho dieu, Huck; per haureu de tenir l'anomenada que
mereix el vostre fet.

-Oh! No, no! No ho digueu, si us plau!

Quan els joves se n'hagueren anat, el vell galls va fer:

-No ho diran, i jo tampoc; per per qu no voleu que se spiga?

Huck no volgu explicar altra cosa sin que ja sabia massa sobre un
d'aquests homes, i que no voldria que l'home sabs que ell sabia res
contra d'ell, ni per tot el mn: el mataria per haver-ho sabut, sens
dubte.

El vell promet secret una vegada ms, i digu:

-Cm s que segureu els dos subjectes, miny? Tenien cares de
sospitosos?

Huck call, mentre teixia una resposta tan cauta com li esqueia.
Desprs fu:

-B, veureu: jo s d'una mena malota (almenys tothom ho diu, i jo no
veig res a dir contra d'aix), i de vegades no puc dormir gaire tot
pensant-hi i fent per manera de comenar un nou tarann de vida.
Aix fou el que em pass la darrera nit: no podia dormir: aix s
que vaig pujar carrer amunt, pels volts de la mitja nit, a donar un
tomb; i, quan vaig haver arribat a aquell vell dipsit estropellat
de rajoles que hi ha vora la taverna de Temperana, vaig recolzar-me
a la paret per tenir una altra rumiada. B: aleshores mateix aquests
dos companys passaren esquitllant-se arran mateix de mi, amb alguna
cosa sota el bra, i vaig creure que devien haver-la robada. L'un
estava fumant, i l'altre necessitava foc; i per aix s'aturaren al
meu davant mateix, i els cigars els illuminaren les cares, i vaig
veure que el gran era l'espanyol sord i mut, per les seves patilles
blanques i l'emplastre de l'ull, i l'altre era un diable matusser,
d'aire esparracat...

-Pogureu veure els parracs, a la llum dels cigars?

Aix va fer vacillar Huck per un moment. Desprs digu:

-B, no ho s pas; per, sigui com sigui, em sembla haver-los vist.

-Aleshores anaren fent via, i vs...

-Vaig seguir-los... Aix s. Volia veure cm acabava tot all... Com
que s'esquitllaven d'aquella manera! Vaig espiar-los fins a
l'entradeta de la vdua, i vaig romandre a la porta, i vaig sentir
que l'esparracat parlava de la vdua, i l'espanyol jurava que li
foradaria el posat, com vaig dir-vos a vs i als vostres dos fills.

-Cm s'entn! El sord i mut va dir tot aix?

Huck havia coms una altra errada paorosa. Feia tot el que podia per
evitar que el vell assols la ms petita clarcia de qu podia sser
l'espanyol; i tanmateix la seva llengua semblava determinada a
ficar-lo en trencacolls, a desgrat de tot el que ell pogus
intentar. Fu diferents esforos d'escapolir-se d'all on havia
ficat peus; per l'esguard del vell era al seu damunt, i digu
disbarat darrera disbarat. Al cap de poc el galls va dir:

-Fill meu, de mi no en tingueu por; per tot el mn no voldria fer
mal a un cabell vostre. No; vull emparar-vos, vull emparar-vos.
Aquest espanyol no s sord i mut: aix ho heu deixat anar sense
adonar-vos-en, i ara no podeu retirar-ho. Coneixeu alguna cosa,
sobre aquest espanyol, que us voleu reservar. Refieu-vos de mi.
Digueu-me el qu s, i refieu-vos de mi: no us trair.

Huck mir els ulls honradssims del vell per un moment. Desprs es
decant, i murmur a la seva oda:

-No s un espanyol: s... Joe l'Indi!

El galls gaireb salt de la seva cadira. Tot seguit digu:

-Ara la cosa s ben natural. Quan parlveu de retallar orelles i de
fendir nassos, em pensava que ho agenveu, perqu els homes blancs
no prenen aquestes menes de revenja; per... un indi!... Aix s
d'un altre paner.

Durant el desdejuni la conversa continu, i en ella digu el vell
que la darrera cosa que havia fet amb els seus fills, abans de
colgar-se al llit, era agafar una llanterna i examinar l'entradeta i
el seu venatge per si hi havia senyals de sang. No en trobaren cap,
per capturaren un gros embalum de...

-De QU?

Si aquelles paraules haguessin estat un llampec no haurien saltat
amb una sobtesa ms atarantada dels llavis esblaimats de Huck. Sos
ulls eren oberts de bat a bat i son al susps, tot esperant la
resposta. El galls fu un moviment; mir, en resposta, de fit a
fit... tres segons... cinc segons... Desprs... desprs respongu:

-D'eines de lladregueria. B, qu us passa?

Huck es deix caure enrera, panteixant suaument, per amb pregona,
inexpressable satisfacci. El galls el mir greument, curiosament,
i tot seguit digu:

-S, eines de lladregueria. Sembla que aix us lleva un gran pes de
sobre. Per per qu heu tingut aquell ensust? Qu us crieu que
trobarem?

Huck es sentia en lloc estret: l'esguard inquisitiu era al seu
damunt: hauria dat qualsevol cosa per tenir el material d'una
plausible resposta. No se li acud res; l'esguard inquisitiu
penetrava ms i ms endins. Se li ocorregu una contestaci sense
sentit: no hi havia temps de suspesar-la: aix s que, a l'atzar,
pronunci, feblement:

-Llibres d'escola dominical, potser.

El pobre Huck estava massa anguniat, per a somriure; per el vell
rigu fortament, joiosament; sacsej els detalls de la seva anatomia
de cap a peus, i acab dient que una rialla com aquella era diner a
la butxaca d'un hom, perqu escurava els comptes del metge com una
mala cosa. Desprs afeg:

-Pobre company! Esteu esblaimat i atut: teniu posat de malaltejar.
No s estrany que estigueu una mica esmaperdut i fora de test. Per
ja en sortireu: el descans i la son em penso que us remuntaran
d'all ms b.

Huck estava enfurit de pensar que havia estat tan bajoc i havia
trat una exaltaci tan sospitosa. Perqu ell ja havia deixat crrer
la idea que el paquet portat de la taverna fos un tresor, tot seguit
que va sentir la conversa arran de l'entradeta de la vdua. Noms ho
havia pensat, que no era el tresor: tanmateix no ho sabia, que no ho
fos: aix s que la referncia a un embalum capturat era massa
perqu es pogues contenir. Per tot plegat estava content que aquest
episodi hagus esdevingut, perqu ara sabia, fora de tot dubte, que
aquell embalum no era _l'embalum_: aix s que el seu mag es
trobava en reps i sobiranament confortable. De fet, tot semblava
ben encaminat, ara: el tresor romandria encara al nmero 2, els
homes serien capturats i empresonats aquell dia, i ell i Tom podrien
apoderar-se de l'or, aquella nit, sense cap mal de cap o temena
d'interrupci.

Tot just acabat el desdejuni, son un tust a la porta. Huck salt en
cerca d'un amagatall, perqu no tenia el propsit que se'l
relacions, ni d'una manera llunyana, amb el darrer esdeveniment. El
galls fu entrar diverses persones dels dos sexes, entre ells la
vdua Douglas, i repar que grups de ciutadans s'enfilaven pel tur,
per badar davant l'entradeta. Aix, doncs, les noves s'havien
escampat.

El galls hagu de contar la histria de la nit als visitants. La
gratitud de la vdua per la seva preservaci fou tota expressiva.

-No me'n digueu una paraula, senyora. s un altre, ben segur, qui
mereix la vostra atenci, ms que jo i els meus fills; per no em
permet que digui son nom. Mai no haurem acudit all si no hagus
estat per ell.

Naturalment, aix excit una curiositat tan vasta que gaireb
empetit la matria principal; per el galls li permet que
rosegus les entranyes de sos visitants, i per ells la comunic a
tota la ciutat, perqu refus de pendre comiat de son secret. Quan
totes les altres coses foren sabudes, la vdua digu:

-Tot llegint al llit, vaig adormir-me, i vaig anar dormint mentre hi
havia tot aquell renou. Per qu no vingureu a despertar-me?

-Vam creure que no valia la pena. Aquells subjectes no era probable
que tornessin; no els restava cap eina per a treballar; i de qu
hauria servit despertar-vos i dar-vos un espant de mort? Mos tres
negres vetllaren la vostra casa tota la resta de la nit. Ara han
tornat, tot just.

Vingueren ms visites, i la histria hagu d'sser dita i redita per
espai de dues hores ms.

No hi havia escola dominical durant les vacances de l'escola
quotidiana, per tothom va fer d'hora a l'esglsia. L'esdeveniment
sensacional fou ben escorcollat. Vingueren noves que no s'havia
trobat encara cap rastre dels bergants. Quan el serm fou acabat, la
muller del jutge Thatcher es decant al costat de la senyora Harper,
en anar passads avall amb la multitud, i digu:

-Que dormir tot el dia, la meva Becky? Ja m'ho pensava, que es
cansaria de mala manera.

-La vostra Becky?

-S- fu ella amb un esguard astorat. -No ha passat aquesta nit a
casa vostra?

-I ara! No!

La senyora Thatcher s'esblaim i caigu damunt un banc, mentre la
tia Polly, enraonant vivament amb una amiga, passava per all. La
tia Polly digu:

-Bon dia, senyora Thatcher. Bon dia, senyora Harper. Em penso que
Tom ha estat a casa vostra, aquesta nit; en una de vostres cases. I
ara t por de venir a l'esglsia. He de veure el qu n'hi ha.

La senyora Thatcher mogu el cap feblement, i encara es torn ms
esblaimada.

-No ha vingut a casa- digu la senyora Harper comenant d'esdevenir
intranquila.

Una palesa angnia aparegu a la cara de la tia Polly.

-Joe Harper: heu vist el meu Tom, aquest mat?

-No senyora.

-Quna s, la darrera vegada que l'heu vist?

Joe fu per manera de recordar-se'n, per no estava ben segur de la
cosa. La gent s'aturava d'eixir de l'esglsia. Van crrer els
murmuris, i una inquieta preocupaci s'ensenyor de tots els posats.
Els infants i els mestres joves foren anguniosament interrogats.
Tots digueren que no havien reparat si Tom i Becky eren al vaporet
en el viatge de retorn. Era fosc. Ning no havia pensat a esbrinar
si alg mancava. Un jove, a la fi, digu barroerament la seva
temena que encara fossin a la cova! La senyora Thatcher caigu en
basca. La tia Polly es pos a plorar i recargol les mans.

L'alarma corregu de boca en boca, de grup a grup, de carrer a
carrer; i al cap de cinc minuts les campanes sonaven
desesperadament, i tot el poble era en peu. L'episodi de Cardiff
Hill caigu immediatament en la insignificncia. Els lladres foren
oblidats, hom ensell cavalls, hom aparell bots, hom orden que el
vaporet sorts, i, abans que l'esglai hagus envellit de mitja hora,
dos cents homes s'escampaven, per la carretera i el riu, cap a la
cova.

Durant tota la tarda canonera, el poble sembl buid i mort. Moltes
dones visitaren la tia Polly i la senyora Thatcher, i provaren de
reconfortar-les. Ploraren amb elles, tamb, i aix encara fou millor
que les paraules.

Durant tota la nit tediosa, el poble esper noves; per en albejar,
finalment, el mat, tots els mots que vingueren foren: -Porteu-nos
ms candeles, i porteu queviures.- La senyora Thatcher estava
gaireb folla, i la tia Polly tamb. El jutge Thatcher enviava
missatges d'esperana i encoratjament, de la cova estant, per no
comunicaven pas veritable goig.

El vell galls torn a casa cap a trenc de dia, esquitxat de su de
candela, empastifat d'argila i gaireb mort. Trob que Huck era
encara al llit que li havia estat destinat, i que la febre el feia
delirar. Els metges eren tots a la cova: aix s que comparegu la
vdua Douglas i s'encarreg del pacient. Digu que faria tot el que
podria, perqu, al capdavall, que fos bo, dolent o indiferent, era
de Nostre Senyor, i cap cosa de Nostre Senyor no havia d'sser
abandonada. El galls digu que Huck tenia bones qualitats, en el
fons, i la vdua digu:

-Podeu refiar-vos-en. Aquesta s la marca de Nostre Senyor. Ell no
l'abandona. Mai no l'abandonar. I aquesta marca la duu tota
criatura que ve de les seves mans.

Pels volts del migdia, colles d'homes aclaparats arribaren al
poblet, cada una pel seu cant; per la gent ms forta seguia
cercant. Totes les noves no feien sin dir que haven estat
escorcollades llunyanies de la caverna mai visitades abans; que tot
rec i clivella seria completament examinat; que, onsevulla que hom
ans a raure, en aquell laberint de passadissos, hom veia llums que
voleiaven d'ac d'all en la distncia, i que cridria i trets de
pistola enviaven a la oda llurs baumades reverberacions per avall
de les naus ombrvoles. En un indret, lluny de la banda usualment
atravessada pels excursionistes, hom havia trobat les paraules BECKY
i TOM damunt la paret de roca, escrites amb fum de candela, i ben a
la vora un tros de cinta tacat de su. La senyora Thatcher reconegu
la cinta i plor damunt ella. Digu que era l'ltima relquia que
tindria de la seva filla, i que cap altra memria d'ella no seria
tan preciosa, perqu aquesta fou la darrera que deix son cos vivent
abans que vingus la mort esglaiadora. Alguns digueren que de tant
en tant, dins la cova, llua una remota llumeneta, i aleshores
esclatava una cridria entusiasmada, i una vintena d'homes anaven,
arramats, pel ressonant passads avall; i aix sempre acabava amb
una atudora decepci: no eren all, els infants: no era sin el
llum d'un que cercava.

Tres paorosos dies amb llurs nits anaren arrossegant llurs hores
tedioses, i el poblet caigu en una estupor sense esperana: ning
tenia cor per a res. El casual descobriment, tot just realitzat, que
el propietari de la Taverna de Temperana servava begudes
alcohliques en el seu local, amb prou feines agit el pols de
l'opini, tot i essent la cosa formidable.

En un interval de lucidesa, Huck inici feblement el tema de les
tavernes; i, finalment, deman, amb una vaga temena que hagus
esdevingut la pitjor desgrcia, si hom havia descobert res a la
Taverna de Temperana d'en que ell havia caigut malalt.

-S- digu la vdua.

Huck peg un bot en el seu llit, amb els ulls esverats.

-Qu! Quna cosa?

-Licors! I la casa ha estat tancada. Ajaieu-vos, miny. I qun
espant m'heu donat!

-Noms digueu-me una cosa, noms una, si us plau! Ha estat Tom
Sawyer, qui ho ha trobat?

La vdua trenc el plor.

-Quietud, quietud, miny; quietud! Ja us he dit, abans, que no heu
de parlar. Esteu molt, molt malalt!

Hom no havia trobat altra cosa que licor: hi hauria hagut qui-sap-lo
safaretx si hagus estat l'or. Aix, doncs, el tresor era perdut per
a sempre, per a sempre. Per per qu devia plorar, ella? Era curis,
que plors!

Aquests pensaments s'obriren pas, obscurament, a travs del mag de
Huck; i, sota el cansament que li causaren, caigu en el son. La
vdua va dir-se:

-T, ja dorm, pobre infeli! Trobar-ho Tom Sawyer! Tant de b que
alg pogus trobar-lo a ell! Ah! No en resten gaires, ara, que
encara tinguin prou esperana, o prou fora, per a continuar
cercant!




CAPTOL XXXII

Tornem ara a la part de Becky i Tom en la forada. Anaren recorrent
els ombrvols passadissos amb la resta de l'expedici, visitant les
familiars meravelles de la cova; meravelles a les quals hom havia
donat, com a motius, noms exageradament precisos, com _la Sala de
Rebre, La Catedral, El Palau d'Alad_, i aix per l'estil. Al cap de
poc comen la taleia de jugar a fet, i Tom i Becky s'hi esmeraren
amb zel, fins que l'esfor an esdevenint enujs. Desprs
davallaren, errvols, per una sinuosa avinguda, tenint les candeles
en l'aire i llegint l'entremesclada teranyina de noms, dates,
adreces postals i divises, mitjanant les quals les parets de roca
semblaven pintades amb frescos... de fum de candela. Seguint
endavant, amb la conversa, poc repararen que es trobaven ja en un
indret de la cova on no hi havia frescos a les parets. Pintaren
llurs noms, amb fum, damunt una pedra rafeguda, i avanaren ms. Al
cap de poc arribaren a un indret on un rierol, tot escorrent-se
damunt un escull i carregat d'un sediment de cal, amb el transcurs
d'edats ronsejadores havia anat formant un Nigara, amb rulls i
randes de pedra resplendent i perdurable. Tom estreny el cos contra
ell per illuminar-lo i dar-ne la gaubana a Becky. I trob que
amagava una mena d'espadada escala natural, closa entre parets molt
estretes; i tot seguit l'ambici de descobrir va apoderar-se d'ell.
Becky respongu a la seva iniciativa, i feren un senyal de fum per a
llur futur guiatge, i partiren cap a la recerca. Serpejaren per un
cam i un altre cam, d'all ms avall de les secretes fondries de
la cova; feren una altra marca, i prengueren una via lateral, a
esbrinar novetats per dir-les als que havien roms a dalt. En un
indret trobaren una esbarjosa caverna, del sostre de la qual
penjaven una muni d'estalactites resplendents, de la llargada i
dimetre d'un bra hum.

La corregueren tota, astorant-se i admirant, i en acabat la deixaren
per pendre un dels nombrosos passadissos que hi anaven a raure.
Aquest cam els port en poc temps a una font encisera, que tenia
incrustada a la conca un gebre de cristalls fulgurants. Es trobava
en mig d'una caverna, els murs de la qual eren sostinguts per un
bell nombre de columnes fantstiques que havien estat formades per
la uni de grans estalactites i estalagmites, resultat del gotejar
mai estroncat en les centries. Sota el sostre, extensos aplecs de
ratapinyades s'hi havien atapet, a milers en cada esbart. Els llums
molestaven les bestioles, i davallaren a colles, a cents, xisclant i
precipitant-se furiosament a les candeles. Tom sabia llur estil, i
el perill d'aquesta mena de conducta; agaf la m de Becky i la
precipit dins el primer corredor que va oferir-se-li. I que no fou
pas massa d'hora, perqu una rata pennada apag el llum de Becky amb
la seva ala mentre ella sortia de la caverna. Les ratapinyades
percaaren els minyons fins a bella distncia; per els fugitius es
capbussaven en cada nou passads que se'ls oferia, i a la fi es
lliberaren de aquells ssers perillosos. Tom va trobar un llac
subterrani, al cap de poc, que estenia la seva fosca superfcie
qui-sap-lo lluny, fins que la seva forma desapareixia en les
tenebres. Volia explorar-ne els marges, per conclogu que seria
millor de seure i reposar una estona, abans. Aleshores, per primera
vegada, la quietud profunda de l'indret pos una m apegalosa damunt
els esperits dels nois. Becky digu:

-B, no m'hi havia fixat, per em sembla que fa molt de temps que no
he sentit ning dels altres.

-Penseu, Becky, que estem molt ms avall que no pas ells; i no s a
quina distncia en sentit nord o sud, o est, o el que sigui. No
podrem pas sentir-los, d'aqu estant.

Becky comen de tornar-se aprehensiva.

-Em plauria saber quant de temps hem estat aqu baix, Tom. Val ms
que reculem.

-S, em sembla que s millor; potser val ms.

-Podreu trobar el cam, Tom? Tot aix s un embolic ben retort.

-Em penso que podria trobar-lo, per hi ha les ratapinyades. Si ens
apaguessin totes dues candeles ens trobarem en un paors
trencacoll. Val ms que provem un altre cam, per no haver de passar
per aquella banda.

-B, per espero que no ens perdrem. Fra tan terrible!- I l'infant
s'estrem noms de pensar en aquelles esgarrifoses possibilitats.

Comenaren de passar un corredor, i l'atravessaren en silenci per
molt de temps, mirant a cada nou forat, per veure si trobaven
quelcom de familiar en el seu aspecte; per tots els eren estranys.
Cada vegada que Tom feia un escorcoll, Becky sotjava la seva cara en
espera d'un senyal encoratjador, i ell deia alegrement:

-Oh! Molt be! No s aquest, per hi arribarem una mica ms enll!

Per es sentia menys i menys esperanat a cada fallida, i aviat
comen de trencar per avingudes divergents, al ms foll atzar, amb
l'esperana desesperada de trobar la que calia. Encara deia que all
anava molt b; per hi havia tanta de paor feixuga en el seu cor,
que les paraules havien perdut llur dring, i sonaven com si hagus
dit:

-Tot est perdut!

Becky es repenjava al seu costat, en una angoixa d'espaordiment, i
feia tots els possibles per contenir-se les llgrimes; per elles
brollaren. A la fi digu:

-O Tom! Tant se val, les ratapinyades! Tornem per aquell cam!
Sembla que cada vegada anem pitjor i ms enfora.

Tom s'atur.

-Escolteu!- digu.

Pregon silenci: silenci tan entranyable, que fins i tot llurs alens
es destacaven en la quietud. Tom crid. El crit an resonant pels
corredors buits, i fin en llunyania, en un so desmaiat que semblava
un petit acompassament de rialla burleta.

-Oh! No ho torneu a fer, Tom! s massa ferest!- digu Becky.

-s ferest, per val ms que ho faci, Becky: _poden_ sentir-nos.- I
torn a cridar.

El _poden_ era un horror encara ms glaador que la fantasmal
rialleta, de tant que confessava una esperana esvada. Els minyons
romangueren silenciosos, parant esment; per sense cap resultat. Tom
recul pel cam per on havia vingut i acceler sos passos. Al cap de
ben poc, una certa indecisi en la seva manera revel a Becky un
altre fet terrible: no podia retrobar el cam de vinguda.

-O Tom! No hi heu fet cap marca!

-Becky, he estat un ximple, un ximple! No se m'ha acudit que calia
fer el cam de retorn! No, no puc trobar el cam: tot est
embolicat.

-Tom, estem perduts! estem perduts! Mai, mai no podrem sortir
d'aquest lloc basards! Oh! Per qu vam deixar els altres!

Es deix caure en terra, i esclat en un plor tan frentic, que a
Tom l'astor la idea que Becky pogus morir o perdre el seny.
S'assegu al seu darrera, i pos els braos al voltant d'ella: ella
colg la cara en el seu pit, es repenj d'ell, esplai totes ses
terrors, ses intils recances; i els llunyans ecos ho retornaven
tot, convertit en rialles mofetes. Tom va demanar-li que revifs la
seva esperana: ella digu que no podia. Tom comen de vituperar-se
i dir-se penjaments per haver-la conduda a aquesta llastimosa
situaci. Aix li don millor resultat: Becky digu que feia
esforos per esperar de bell nou; que s'aixecaria i el seguiria
onsevulla que la mens, amb la sola condici que no torns a parlar
d'aquella manera. Perqu la conducta d'ell, fu, no havia estat ms
vituperable que la seva.

Aix, doncs, continuaren caminant esmaperduts, simplement a l'atzar:
tot el que podien fer era avanar, continuar avanant. Per una breu
estona l'esperana va gloriar-se de reviure: no pas amb cap ra per
a fonamentar-ho, sin perqu est en la seva natura de reviure quan
la deu no n'ha estat estroncada pels anys i la familiaritat amb les
fallides.

No va passar gaire estona que Tom no prengus la candela i la bufs.
Aquest estalvi volia dir molt: no calien les paraules. Becky ho
comprengu, i la seva esperana fin de bell nou: sabia que Tom
tenia una candela sencera i tres o quatre caps sobrers a la butxaca,
per li calia estalviar.

No trig la fadiga a fer valer els seus drets. Els nois procuraren
de no parar-hi esment, perqu era horrible de pensar en seure quan
el temps havia esdevingut tan precis: avanar, en alguna direcci,
en qualsevol direcci, era almenys un progrs i podia comportar un
fruit; per seure era imitar la mort i abreujar el seu encal.

A la fi les frgils cametes de Becky refusaren de portar-la ms
enll. S'assegu. Tom repos amb ella, i parlaren de llurs estatges,
i dels amics que tenien, i dels llits confortables, i sobre tot de
la llum! Becky plorava, i Tom feia per manera que se li acuds algun
altre estil de reconfortar-la; per tots sos encoratjaments s'havien
esfilagarsat amb l's, i sonaven com a sarcasmes. La fadiga de Becky
era tan feixuga, que va anar-se endormiscant, fins a trencar el son.
Tom n'estigu content. Tot seient, li mirava la cara estirada, i
veia cm se li tornava suau i natural sota la influncia de somnis
plaents; i al cap de poc hi albej un somriure, i s'hi atur. La
cara, tranquila, reverberava quelcom de pacfic i guaridor, vingut
al propi esperit, i sos pensaments vagarejaven cap a temps passats i
memries somnioses. Mentre estava ben endins de la seva
consirositat, Becky, es despert amb una airosa rialleta, per que
es gla mortalment en els seus llavis i acab en un gemec.

-Oh! Cm he pogut dormir! Voldria que mai, mai, m'hagus despertat!
No, no: me'n desdic, Tom! No feu aquest posat! No ho tornar a dir.

-Estic content que hagueu dormit, Becky: esteu ms reposada, ara, i
trobarem el cam de sortida.

-Podem provar-ho, Tom; per he vist una contrada tan bella, en el
meu somni! Em penso que ens n'hi anirem.

-Potser no; potser no. Coratge, Becky, i continuem les provatures.

S'aixecaren i seguiren caminant a l'atzar dant-se les mans, orbs
d'esperana. Feren per manera de computar quant de temps havien
estat dins la cova; per no sabien sin que semblava que haguessin
passat dies i setmanes. I, amb tot, era pals que aix no podia
sser, perqu llurs candeles no eren encara exhaurides.

Molt de temps desprs d'aix (no haurien pogut dir quant) Tom digu
que els calia caminar sense fressa i parar l'oda per sentir els
degotissos: necessitaven trobar una font. En trobaren una al cap de
poca estona, i Tom digu que era hora de tornar a reposar. Tots dos
estaven cruelment fadigats, per Becky digu que creia que podria
anar una mica ms enll. La sorprengu d'oir que Tom era d'un altre
parer: no podia capir-ho. S'assegueren, i Tom plant la candela a la
paret, en front d'ells, amb una mica d'argila. Llur mag aviat
s'aquefer: no digueren un mot per qui-sap-lo temps. Desprs Becky
romp el silenci:

-Tom, tinc molta de gana.

Tom es tragu quelcom de la butxaca.

-Us recordeu d'aix?- va dir.

Becky gaireb va somriure.

-s nostra coca de noces, Tom.

-S. Voldria que fos gran com un barril, perqu no tenim altra cosa.

-Vaig deixar-la de banda a la forada, Tom, perqu pogussim
somniejar damunt ella, com la gent gran fa amb la coca de llurs
noces; per... ser nostre...

Deix trencada la frase en aquell indret. Tom part la coca i Becky
menj amb bon delit, mentre Tom rosegava la seva meitat. Hi havia
abundor d'aigua per a cloure-hi el fest. Al cap de poc, Becky
sugger que podien caminar de bell nou. Tom romangu en silenci un
moment. Desprs va fer:

-Becky: si us dic una cosa, podreu comportar-la?

La fa de Becky s'esblaim, per digu que podria.

-B, doncs, Becky: cal que romanguem aqu, amb aigua per a beure.
Aquest trosset de candela s l'ltim que ens resta.

Becky no pogu contenir les llgrimes i els planys. Tom fu el que
pogu per reconfortar-la, per amb efecte ben migrat. A la fi Becky
digu:

-Tom!

-Qu, Becky?

-S'adonaran de nostra manca, i vindran a cercar-nos!

-Ben cert! Ben cert que ho faran!

-Potser estan cercant-nos, ara, Tom.

-B, em penso que s. Espero que s.

-Quan repararan la nostra absncia, Tom?

-Quan tornin al vapor, em penso.

-Tom, pot sser fosc, aleshores: se n'adonaran, que no hi siguem?

-No ho s. Per tanmateix la vostra mare se n'adonar tan aviat com
hagin arribat al poble.

Una mirada d'espant a la cara de Becky retorn a Tom els seus
sentits, i vei que havia coms una errada. Becky no havia d'anar a
casa aquella nit! Els infants esdevingueren silenciosos i pensvols.
Al cap d'un moment, un nou esclat de consternaci en Becky mostr a
Tom que la cosa que ell tenia al mag havia colpit aix mateix el
d'ella: del mat del diumenge podia haver-ne transcorregut la meitat
abans que la senyora Thatcher descobrs que Becky no havia estat a
la casa de la senyora Harper.

Els infants clavaren els ulls en llur boc de candela, i vigilaren
cm anava fonent-se a pleret, implacablement; veieren la mitja
polzada de ble que romania, al capdavall, tota sola; veieren la
dbil flama alant-se i caient, la prima columna de fum,
enfiladissa, aturant-se-li al cim un instant, i desprs...
l'absoluta horror de les tenebres!

Quant de temps hagus trigat Becky a retornar a una lenta
conscincia de trobar-se plorant en braos de Tom, ni l'un ni
l'altre haurien sabut dir-ho. Tot el que sabien era que, desprs
d'una tongada de temps que semblava qui-sap-lo llarga, tots dos es
despertaren d'una mortal estupor somnolenta i tornaren a fer-se
crrec de llurs misries. Tom digu que devia sser diumenge,
aleshores, i potser dilluns. Procur de fer que Becky parls, per
sos dols eren massa corprenedors: totes les seves esperances eren
esvades. Tom digu que llur absncia devia haver estat reparada
feia temps, i que sens dubte la recerca anava endavant. Cridaria, i
potser vindria alg. Ho intent; per, en la fosca, els ecos sonaven
tan paorosament, que no va tornar-hi.

Les hores anaven escolant-se, i la fam turment altra vegada els
captius. Una part de la mitja coca de Tom romania: se la partiren i
la menjaren. Per sembl que tinguessin ms fam que no pas abans: el
pobre boc de menja no fu sin esmolar el desig.

Al cap de poc, Tom digu:

-Sst! No sentiu aix?

Tots dos contingueren llur al i pararen l'orella: se sentia un so
com de crit lluny, desmaiat. Tom va fer-hi resposta immediatament,
i, dant a Becky la m, comen d'anar a les palpentes pel corredor
en aquell sentit. Aviat escolt de bell nou: altra vegada sentiren
el so, i aparentment una mica ms a prop.

-Sn ells!- digu Tom. -Ja vnen! Avanceu, Becky! Estem salvats,
ara!

La joia dels presoners fou gaireb atudora. Llur acuitament era,
per, relatiu; perqu els pous abundaven i havien de guardar-se'n.
No trigaren a topar-ne un, i s'hagueren de parar. Podia sser de
tres peus de profunditat; podia sser de tres cents: no hi havia
manera de passar-lo, a com lla. Tom s'ajagu damunt son pit i
arrib tan avall com pogu. Res de fons: havien de romandre all i
esperar fins que els cercadors arribessin. Escoltaren: evidentment
els crits de la llunyania anaven fent-se ms distants. Al cap d'un
moment o dos s'havien esvat totalment. O dissort descoratjadora!
Tom crid fins a enronquir-se, per no li valgu. Parl
esperanadament a Becky, per va passar un segle d'afanyosa espera
sense que torns a oir-se cap so.

Els infants, a les palpentes, retornaren a la font. El temps, rems,
s'arrossegava. Dormiren altre cop, i es desvetllaren, plens de fam i
amargor. Tom creia que devia sser dimarts, aleshores.

En aquell moment una idea el colp. Hi havia alguns passadissos
laterals a llur abast: seria millor d'explorar-ne algun que no pas
comportar la crrega del temps feixuc dins l'ociositat. Es tragu un
cordill d'estel de la butxaca, el nu a un sortint de roca i ell i
Becky comenaren de caminar, Tom al davant, descabdellant el fil a
mesura que avanaven a les palpentes. A la fi de vint graons el
corredor acabava en un lloc on calia saltar. Tom s'agenoll i palp
cap avall, i desprs tan enll, al voltant del rec, com pogu
abastar convenientment amb la m. Fu un esfor per estendre's una
mica ms a la dreta; i, en aquell moment, encara no a vint yardes de
distncia, una m humana, tenint una candela, aparegu darrera una
roca! Tom fu un crit esclatant, i tot seguit la m fou seguida pel
cos al qual pertanyia: el de Joe l'Indi! Tom en fou paralitzat: no
podia moure's.

Experiment una pregona satisfacci, a l'instant segent, en veure
que _l'espanyol_ apretava a crrer i es perdia de vista. Tom
s'estrany que Joe no hagus reconegut la seva veu i no hagus
comparegut i l'hagus mort, per haver declarat al Tribunal. Per els
ecos degueren disfressar-li la veu: sens dubte aix era, va raonar
ell. L'esglai de Tom havia afeblit tots els seus muscles. Es digu a
s mateix que, si hagus tingut prou fora per a tornar a la font,
hauria roms all, i no hi havia cosa que l'hagus temptat a crrer
el perill de trobar de bell nou Joe l'Indi. Tingu compte de no dir
a Becky el que havia vist. Digu que noms havia cridat per si
reeixia.

Per la fam i la malaurana, al cap de molt de temps, es feren ms
fortes que les temences. Una altra espera tediosa a la font i un
altre sn, de fora durada, hi feren mudana. Els infants es
despertaren, desvetllats per una fam desesperada. Tom cregu que ja
devia sser dimecres o dijous, o potser divendres o dissabte, i que
havia estat abandonada la recerca. Es propos d'explorar un altre
passads: se sentia amb voluntat de confrontar Joe l'Indi i totes
les terrors. Per Becky s'havia decandit: s'havia capbussat en una
extenuada apatia, i no podia sser reviscolada. Digu que esperaria
on es trobava, i moriria: poc havia de trigar gaire estona. Digu a
Tom que parts amb el cordill d'estel, i explors, si volia, per li
pregava que torns de tant en tant i li parls; i li fu prometre
que, quan vingus l'hora terrible, romandria al seu devora i li
agafaria la m fins que tot fos acabat.

Tom la bes, sentint que un nus li escanyava la gorja, i va fer
veure que confiava de trobar els cercadors o una eixida de la cova.
Desprs, amb el cordill d'estel a la m, an davallant a les
palpentes, a grapes i damunt els genolls, per un dels passadissos,
devastat per la fam i emmalaltit per les pronstigues de les
imminents acaballes.




CAPTOL XXXIII

Vingu la tarda del dimarts, i an esvaint-se, fins arribar a l'hora
baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants
perduts no havien estat trobats. Pregries pbliques havien estat
ofertes per a ells, i moltes de pregries privades, on el suplicant
posava tot el cor; per tanmateix no venien bones noves de la cova.
La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a
llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no
serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i
gaireb tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de
sentir-li cridar la seva filla; i alava el cap, i escoltava, de
vegades un minut sencer, i desprs tornava a ajeure's aclaparada,
amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia,
i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gaireb del tot. El poblet
comen son reps en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut.

Per all a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic
desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frentica,
a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!-
Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acobl i
anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle
decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres
s'ataperen a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es
precipitaren magnficament pel carrer major, braolant visques
darrera visques!

El poble s'illumin. Ning no fu retorn a son llit. Era la nit ms
assenyalada que el llogarret hagus vist en tota sa vida. Durant la
primera mitja hora, una process d'habitants desfil per la casa del
jutge Thatcher, agaf els nois salvats i els bes, esqueix la m de
la senyora Thatcher, fu per manera de parlar i no pogu, i sort
plorant a dolls.

La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora
Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, per, tot seguit que el
missatger trams amb les grans noves cap al coval hagus pogut
assabentar-ne son marit.

Tom jeia damunt un sof, amb un vid auditori al seu voltant, i
digu la histria de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns
afegitons sensacionals per agenar-la; i acab amb la descripci de
cm deix Becky i continu una eixida d'esploraci; cm segu dues
avingudes, tan enll com li permet el seu cordill d'estar; cm en
segu una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de
entornar-se'n quan lluc una taqueta llunyana que semblava claror de
dia, i deix el cordill, i an a les palpentes envers ella, i
empeny cap i espatlles enfora d'un trau i vei l'ample Mississip
que el vorejava. I, noms que hagus estat de nit, no hauria vist
aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el
passads! Digu cm es fu enrera en cerca de Becky i li comunic la
bona nova, i ella li digu que no la impacients amb aquelles
poca-soltes, perqu estava atuda, i sabia que estava per morir, i
li venia de grat. Descrigu cm havia maldat amb ella i l'havia
convenuda, i cm Becky gaireb mor de joia en haver anat a les
palpentes fins a l'indret on vei, talment, la blava taqueta de la
llum del dia, i cm ell, d'una embranzida, eix del forat, i desprs
l'ajud a ella a fer-ho; cm segueren all i cridaren d'alegria; cm
uns homes passaren en una barca, i Tom els crid i els digu llur
situaci i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la
primeria, la brfega histria, perqu, digueren, us trobeu cinc
milles ms avall d'on s la cova, i desprs els pujaren a la barca,
remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a
dues o tres hores desprs de caure la nit, i en acabat els portaren
al poble.

Abans que albegs, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que
eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil
d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabent
de les grans noves. De tres dies i nits de trfec i de fam dintre la
cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i
Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i
semblaven esdevenir ms atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixec
una mica el dijous, an al poble el divendres, i gaireb estigu del
tot refet el dissabte; per Becky no es desencambr fins el
diumenge, i en acabat sembl que hagus sofert una malaltia
exhauridora.

Tom s'assabent de la malaltia de Huck i an a veure'l el divendres;
per no pogu sser adms a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el
diumenge. En acabat fou adms diriament; per li advertiren que no
digus un mot de l'aventura i no tragus cap tema de conversa
excitant. La vdua Douglas en romania a la vora per veure si obea.
A casa seva Tom s'enter de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de cm
el cadver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per
atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava
fugir.

Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eix a visitar
Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir
una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que
l'interessaria, a son ju. La casa del jutge Thatcher es trobava en
el cam que seguia Tom, i s'hi atur a veure Becky. El jutge i
alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i alg li deman
irnicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digu que s;
que li semblava que ho trobaria tot pla.

El jutge digu:

-B, n'hi ha d'altres com vs, Tom: no en tinc el menor dubte; per
ja ens n'hem captingut, d'aix. Ning tornar a perdre's en aquella
cova.

-Per qu?

-Perqu, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i
tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus.

Tom es torn blanc com el paper.

-Qu passa, miny? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua!

L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom.

-Ah! Ja us heu retornat. Qu teneu, Tom?

-O jutge! s que Joe l'Indi s a la cova!




CAPTOL XXXIV

Al cap de cinc minuts les noves s'havien escampat, i una dotzena de
barcades d'homes feien llur via a la cova de McDougal, i el vaporet,
ben atapet de passatgers, no trig a seguir-los. Tom Sawyer era a
la barca on anava el jutge Thatcher. Quan la porta de la cova fou
oberta, un pattica vista es mostr en la penombra opaca de
l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de
l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin roms
clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del mn lliure
del defora. Tom en fou commogut, perqu sabia per experincia cm
havia sofert aquell malanat. Sa compassi es desvetll, per
tanmateix experiment una ufanosa sensaci d'alleujament i de
seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat
abastament, quna considerable crrega de por havia pesat damunt seu
d'en del dia que va alar la veu contra aquest sanguinari
bandejat.

El coltell de caar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla
mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia
estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Intil treball,
tanmateix, perqu la roca viva formava una llinda al defora, i sobre
aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'nic
mal se l'havia fet el ganivet mateix. Per, baldament no hi hagus
hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat aix mateix
intil, perqu, si la post hagus estat foragitada del tot, Joe
l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho
sabia. Aix, doncs, noms havia estellat aquell indret per fer una
cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerar en
quelcom les seves torturades facultats. Ordinriament hom podia
trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del
vestbul, on els excursionistes els havien deixat; per ara no se'n
veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats.
S'havia enginyat, tamb, per atrapar unes quantes rates pennades, i
se les havia menjades aix mateix, no deixant-ne sin els unglots.
El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una
estalagmita havia anat alant-se de terra, segle darrera segle,
bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El
captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot
una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la
preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa
regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i-
quatre hores. El degots ja hi era quan les Pirmides foren noves,
quan Troia caigu, quan foren posats els fonaments de Roma, quan
Jess fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor cre l'Imperi
angls, quan Colomb navegava, quan el carnatge de Lexington era una
nova. Ara hi cau, i seguir caient quan totes les coses que diem
hagin roms en la tarda de la histria, i l'hora baixa de la
tradici, i seran engolides dins la nit espessa de l'oblit. Tenen,
totes les coses, un fi i una missi? Caigu pacientment, la gota
d'aigua, per espai de cinc mil anys, per trobar-se a l'abast
d'aquella necessitat de l'efmer insecte hum, i t un altre
important objecte a complir en deu mil anys venidors? Tant se val.
Han passat una pila d'anys d'en que el desvalgut mests baum la
pedra per recollir-hi les inapreciables gotes d'aigua; per, fins i
tot avui, l'excursionista mira ms estona aquella pedra pattica i
aquella aigua de lent degotar que no pas les mateixes meravelles de
la caverna: ni el mateix _Palau d'Alad_ no pot rivalitzar-hi.

Joe l'Indi fou enterrat vora la gola de la cova, i la gent hi an a
ramades en barques i carros, del poblet estant i de tots els masos i
caserius d'una rodalia de set milles; hi portaren llurs infants, i
tota mena de queviures; i confessaren que gaireb s'havien divertit
tant en l'enterrament com haurien fet en veure'l enforcat.

Aquest enterrament atur la ulterior creixena d'una cosa: la
splica adreada al governador per tal que Joe fos perdonat. La
petici havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de
reunions ploroses i eloqents, i un comit de dones totes
sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i
gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase
clement i trepitgs el seu deure. Hom creia que Joe l'Indi havia
matat cinc habitants del poblet; per qu hi feia? Llucifer mateix
que hagus estat, hauria pogut acoblar una pila de curts de gambals,
decidits a escritotejar llurs noms al peu d'una splica de perd i a
deixar caure damunt ella una llgrima de ses canals d'aigua, sempre
perjudicades i traspuadores.

El mat desprs de l'enterrament, Tom se'n dugu Huck a una banda
reservada, per tenir-hi una important conversa. Huck, aleshores,
sabia ja pel galls i la vdua Douglas tota l'aventura de Tom; per
Tom digu que es pensava que hi havia una cosa que no li havien fet
saber, i que d'aquesta cosa volia parlar.

A Huck se li entrist la cara, i fu:

-Ja s qu s: heu anat al Nmero 2 i no hi heu trobat sin whisky.
Ning em va dir que hagussiu estat vs, per vaig compendre que el
deveu sser, de seguida que vaig sentir parlar d'aquesta qesti
del whisky; i vaig capir que no haveu arreplegat el diner perqu
d'una manera o altra us haureu acostat on jo no era i m'ho haureu
fet saber, encara que hagussiu tingut la boca closa per a tothom.
El cor sempre m'havia dit que no en tirarem cap tros a l'olla.

-B, Huck: jo no vaig dir-ne res, d'aquell taverner. Ja sabeu que la
seva taverna anava com una seda el dissabte, que s quan vaig anar a
la forada. No us recordeu que haveu de vigilar-la aquella nit?

-Oh! s! s que sembla que hagi passat un any! Fou la mateixa nit
que vaig seguir Joe l'Indi fins al tros de la vdua.

-Vau seguir-lo?

-S. Per... muixoni!... Em penso que Joe l'Indi ha deixat amics al
seu darrera, i no vull que m'amarguin la vida i em juguin males
passades. Si no hagus estat per mi, seria a Texas, ara, d'all ms
b.

Aleshores Huck digu tota la seva aventura, en confidncia, a Tom,
el qual fins a aquell moment noms havia sentit la part que en sabia
el galls.

-B- digu Huck al cap de poca estona, tornant a la qesti
principal -el que va pescar el whisky del Nmero 2 va pescar els
diners, tamb, penso jo. Sigui com sigui, s cosa perduda per a
nosaltres, Tom.

-Huck, els diners no han estat mai al Nmero 2!

-Cm!- Huck escorcoll vivament la cara del seu company! -Heu
tornat a trobar la pista d'aquests diners, Tom?

-Huck, sn a la cova!

Els ulls de Huckleberry flamejaren.

-Torneu-ho a dir, Tom!

-Els diners sn a la cova!

-Tom, digueu la veritat, ara: va de faccia o de bo de bo?

-De bo de bo, Huck: tan de bo de bo com mai hagi dit cap cosa en la
vida. Voldreu anar-hi amb mi i ajudar-me a treure'ls?

-Ja ho crec, que voldr! Voldr, si s en un indret on puguem
arribar amb llum i sense temena de perdre'ns.

-Huck, podem fer-ho sense gens ni mica d'enquimerament.

-De primera! I per qu penseu que els diners sn a...?

-Huck, espereu a saber-ho fins que siguem all. Si no els trobem,
m'avinc a donar-vos el meu timbal i totes les coses que mai hagi
arreplegat. Ho far, mala negada!

-Molt b. D'aix, se'n diu engegar-se! I quan ser?

-Ara mateix, si voleu. Esteu fort abastament?

-s molt endins de la cova? Fa tres o quatre dies que moc els
puntals, ara; per no puc caminar ms d'una milla, Tom: o, si ms
no, aquest s el meu parer.

-Hi ha unes cinc milles, fins all, pel cam que tothom pendria,
fora de mi; per hi ha una drecera d'all ms curta que ning la
sap, fora de mi. Huck, us hi portar en un bot. Jo remar fins all,
i tornar a remar fins aqu, jo tot sol. No haureu de donar ni un
cop de rem.

-Almenys eixim ben endegats.

-Molt b. Necessitem pa i vianda, i les pipes, i un saquet o dos, i
dos o tres cordills d'estel, i algunes d'aquestes coses de nova mena
que en diuen _mistos_. Ja us dic jo que qu sap les vegades vaig
desitjar de tenir~ne uns quants, en sser all dins.

Una mica desprs de migdia, els nois emmanllevaren un bot d'un
habitant del poblet que estava absent, i van posar-se tot seguit en
cam. Quan foren unes quantes milles ms avall del forat de la cova,
Tom digu:

-Veieu? Tot aquest roquissar s del mateix caient, del forat de la
cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de
bosc: sn les mateixes mates. Per no veieu aquell indret
esblanquet all baix, on hi ha una rossola? B, doncs, aix s una
de les meves marques. Ara anirem a terra.

Desembarcaren.

-Ara, Huck, aqu on estem, podreu tocar aquell forat per on vaig
sortir, amb una canya de pescar. Vejam si sabreu trobar-lo.

Huck cerc a tot el volt i no trob res. Tom avan altvolament
envers un grup de roldons espessos i digu:

-Veu's-lo aqu! Mireu-lo, Huck; s el forat ms avinent de la
contrada. I, sobre aix, muixoni! Fa temps que vull sser lladre,
per reconec que em calia trobar una cosa aix, i el romanso era on
l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; noms
hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers. Perqu, naturalment, ha
d'sser una partida: altrament seria fora d'estil. La Partida de Tom
Sawyer! Sona esplndidament: veritat, Huck?

-S, talment, Tom. I a qu robarem?

-Oh! A tothom, si fa no fa. Als vianants: aquest s principalment el
costum.

-I hom els mata?

-No, no sempre. Se'ls encabeix a la cova fins que paguen un rescat.

-Qu s, un rescat?

-Diners. Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i,
desprs que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els
mateu. Aquest s el costum general. Per les dones no les mateu. Les
dones les tanqueu, per sense matar-les. Sempre sn belles i riques,
i qui-sap-lo espaordides. Els preneu els rellotges i altres coses
que duen, per sempre llevant-vos el capell i parlant amb cortesia.
No hi ha ning tan corts com els lladres: a tots, els llibres ho
trobareu. B, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o
dues setmanes que sn a la cova, paren de plorar, i desprs no
podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en
traieu, tomben en rod i tornen. Aix es veu a tots els llibres.

-B, s de primera, Tom. Em penso que s millor que no l'sser
pirata.

-S, s millor per alguns cantons, perqu hom est ms a prop de
casa, i del circ, i totes aquestes coses.

Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom
el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren
llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avanant. Uns quants
passos els portaren a la font, i Tom sent una esgarrifana en tot
el seu cos. Mostr a Huck el fragment de ble encastat damunt un
pilot d'argila, contra la paret, i descrigu cm ell i Becky havien
espiat la flama que oscillava i moria.

Els minyons comenaren de baixar el to fins al murmuri, perqu la
quietud i la tenebror del lloc els oprimien l'esperit. Anaren fent
via, i al cap de poc encetaren i seguiren l'altre passads de Tom,
fins que arribaren al lloc on calia saltar. Les candeles revelaren
el fet que no era realment un precipici, sin una espadada
muntanyola d'argila, d'uns vint o trenta peus d'altura. Tom va
zumzejar:

-Ara us mostrar quelcom, Huck.

Aixec la candela en l'aire i digu:

-Mireu cap al rec, tan lluny com pugueu. No veieu la cosa?... all,
damunt la grossa roca de ms enll, feta amb fum de candela?

-Tom, s una creu.

-Doncs b: on s, el Nmero 2? _Sota la creu_: oi? All sota s on
vaig veure que Joe l'Indi ficava la seva candela, Huck!

Huck mir una estona de fit a fit el mstic senyal, i digu amb veu
sacsejada:

-Tom, sortim d'aqu!

-Cm s'entn! I deixar crrer el tresor!

-S, deixeu-lo: la fantasma de Joe l'Indi corre per aqu, sens
dubte.

-No, Huck: no hi corre: rodar per l'indret on va morir, lluny, a
l'entrada de la cova, a cinc milles d'aqu.

-No, Tom: no hi ser, all: voltar pels encontorns de sos diners.
Conec el costum de les fantasmes, i vs tamb.

Tom comen de tmer que Huck tenia ra: s'aplegaren recels en la
seva ment. Per al cap de poc se li acud una idea:

-Ei, Huck: estem perdent el seny: la fantasma de Joe l'Indi no
voltar pas per una banda on hi ha la creu!

El punt estava ben tocat: fu el seu efecte.

-Tom, no hi havia pensat, en aix, per s veritat: s una sort, per
a nosaltres, aquesta creu. Penso que hem de trescar cap all i
percaar la caixa.

Tom pass al davant, obrint matussers graons a la muntanyola
d'argila en la seva davallada. Huck el segu. Quatre avingudes
sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons
n'examinaren tres sense resultat. Trobaren un petit catau en la ms
prxima a la base de la roca, amb un ja de flassades ests en
terra, i tamb un vell elstic, i un budell on hi havia hagut un
embotit de porc, i els ossos ben rosegats de dues o tres libes;
per no hi havia la caixa dels diners. Els minyons escorcollaren i
tornaren a escorcollar l'indret, per endebades. Tom va fer:

-Digu _sota la creu_. B aquest passads s el ms atansat a
complir aix d'escaure's sota la creu. No pot pas sser sota la roca
mateixa, perqu est slidament plantada en terra.

Cercaren a tot arreu una vegada ms, i desprs s'assegueren
descoratjats. Huck no podia suggerir cap cosa. Al cap de poca
estona, Tom digu:

-Mireu, Huck: aqu hi ha petjades i una mica de su de candela vora
un costat de la roca, per no als altres costats. A qu ve, aix? Em
jugo qualsevol cosa que els diners sn sota la roca. Cavar
l'argila.

-Bon acudit, Tom- digu Huck amb animaci.

El _veritable Barlow_ de Tom eix tot seguit, i encara no havia
cavat quatre polzades que top fusta.

-Ei, Huck: no sentiu aix?

Huck comen aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts
i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que
condua sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingu la candela tan
lluny, sota la roca, com pogu; per digu que no podia veure la fi
de l'espluga. Es propos d'explorar-ho. Es decant i davall:
l'estret cam baixava gradualment. Segu les tortes de son cam, de
primer cap a la dreta, desprs cap a l'esquerra, amb Huck als seus
talons. Tom va donar una volta, per una corba de poca durada i
exclam:

-En nom de Du, Huck! Mireu aqu!

Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable
caverneta, amb un barrilet de plvora buit, un parell d'escopetes en
llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell
de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos.

-A la fi s nostre!- digu Huck llaurant amb la m entre les
monedes, d'una entelada llussor. -Ja som rics, manoi!

-Huck, sempre havia pensat que l'haurem. s massa bonic per a
creure-ho, per l'hem hagut, verament! Escolteu: no badoquegem per
aqu; esquitllem-nos cap a fora, Deixeu-me veure si puc alar la
caixa.

Pesava unes cinquanta lliures, Tom podia alar-la matusserament,
per no pas traginar-la com convenia.

-Ja m'ho pensava- digu: -la traginaven com una cosa feixuga, aquell
dia, de la casa on surt por: vaig reparar-ho. Crec encertat el meu
acudit de venir amb els saquets.

Aviat hi foren, els diners, en el saquet; i els minyons pujaren cap
al penyal de la creu.

-Ara anem a cercar les escopetes i les altres coses- digu Huck.

-No, Huck; deixem-ho all. Justament sn les coses que ens caldran
quan ens posem a robar. Hem de servar-les all constantment, i hi
tindrem les nostres orgies, all dins, tamb. s un indret
avinentssm, per a les orgies.

-Qu sn orgies?

-No ho s pas; per els lladres sempre en fan, i s clar que
nosaltres tamb n'haurem de fer. Endavant, Huck: hem estat aqu dins
qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta.
Menjarem i fumarem en arrivar al bot.

Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de rold, miraren
estratgicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a
menjar i a fumar dins el bot.

Quan el sol davallava cap a l'horitz, mogueren els rems i
comenaren la ruta. Tom examinava la ribera durant el llarg
capvespre, parlotejant vivament amb Huck, i desembarcaren poc
desprs d'haver-se escampat la fosca.

-Ara, Huck,- digu Tom -amagarem els diners a la golfa del cobert de
fusta de la vdua, i jo hi pujar al mat i en traurem el compte i
en farem les parts; i desprs cercarem un indret, per dins el bosc,
on estigui segur. Esteu-vos aqu ben quiet, i vigileu la mercaderia,
mentre jo, d'una correguda, pispo el carret de Benny Taylor. No
trigar ni un minut.

Desaparegu; i tot seguit retorn amb el carret, hi pos els dos
saquets, va cobrir-ho amb alguns drapots, i s'engeg, amb el
carregament al seu darrera. Els minyons, un cop arribaren a la casa
del galls, s'aturaren a reposar. Quan estaven a punt de
tornar-hi, el galls va sortir i va fer-los:

-Ep! Qui hi ha?

-Huck i Tom Sawyer.

-Molt b! Veniu amb mi, nois: tothom us est esperant. Apa,
acuiteu-vos: endavant, tot dret. Ja l'estirar jo, el carret. Oh! i
no s tan lleuger com podria ser! Hi heu posat rajoles o metall
venturer?

-Metall venturer- digu Tom.

-Ja m'ho pensava: els nois d'aquest poble malden ms i fan ms el
ximple per atrapar seixanta cntims de ferro vell per vendre'l a la
fundici, del que farien per guanyar el doble de moneda en una feina
regular. Per aquesta s la naturalesa humana. Cuiteu, cuiteu!

Els minyons desitjaven saber a qu venia la pressa.

-Tant se val: ja ho veureu quan siguem amb la vdua Douglas.

Huck digu, amb alguna aprehensi, perqu temps ha que estava
acostumat a sser objecte de falses acusacions:

-Senyor Jones, no hem fet res de mal.

El galls es pos a riure.

-B, no ho s pas, Huck, fill meu: no en s res, d'aix. Que no su
bons amics, vs i la vdua?

-S. B, ella, tanmateix, me n'ha estat, de bona amiga.

-Molt b, doncs. Per qu us heu d'esverar?

Aquesta pregunta no trob sencera resposta, dins el lent esperit de
Huck, abans de trobar-se emps, juntament amb Tom, dins la sala de
la senyora Douglas. El senyor Jones deix el carret vora la porta i
els segu.

L'indret era sumptuosament illuminat, i tota la gent obiradora del
poble s'hi esqueia. Hi eren els Thatchers, els Harpers, els Rogers,
la tia Polly, Sid, Mary, el ministre, el director del peridic, i
molts altres; i tots amb la millor roba. La vdua reb els minyons
tan coralment com ning fos capa de rebre dues criatures d'aquell
posat. Estaven coberts d'argila i de su de candela. La tia Polly
esdevingu carmesina d'humiliaci, i arruf les celles i mogu el
cap envers Tom. Ning, per, va sofrir tant com els dos minyons. El
senyor Jones digu:

-Tom no era a casa, encara: aix s que ho deixava crrer; per a
ell i a Huck els he ensopegat a la meva porta, i els he portat a
cuita corrents.

-Molt ben fet- digu la vdua. -Veniu amb mi, minyons.

Desprs se'ls emport a una alcova i digu:

-Ara renteu-vos i vestiu-vos. Aqu hi ha vestits per a dos,
complets. Camises, mitges: tot hi s. Sn de Huck (no, no em
regracieu, Huck): el senyor Jones ha comprat l'un vestit i jo
l'altre. Per us vindran b a tots dos. Poseu-vos-els. Ens
esperarem: quan fareu prou goig baixareu.

I sort.




CAPTOL XXXV

Huck digu:

-Tom, si trobssim una corda vindria b d'escapar-nos: la finestra
no s gaire alta.

-Brocs! Per qu us voleu escapar?

-B, no hi estic avesat, a aquesta mena de gentada: no puc
comportar-ho. No hi baixar pas, all, Tom.

-Oh! No em vingueu amb romansos! s una cosa de no-res. A mi no
m'importa gens ni mica. Ja en tindr esment, de vs.

Sid aparegu.

-Tom- digu: -la tieta us ha estat esperant tota la tarda. Mary us
havia deixat el vestit dels diumenges a punt, i tothom
s'impacientava per vs. Escolteu: no s greix i argila, aix que
teniu a la roba?

-Ep, senyor Siddy! Capteniu-vos de vs mateix! A qu ve, tota
aquesta festassa?

-s una recepci de la vdua, de les que ella sol dar. Aquesta
vegada s per al galls i els seus fills, que aquella nit la van
treure del mal pas. I escolteu: puc dir-vos una cosa, si voleu
saber-ho?

-B, qu?

-Veureu: el vell Jones es proposa donar una sorpresa a la gent que
avui s'ha aplegat aqu. Jo tanmateix he pogut sentir cm en parlava
amb la tieta, en secret: per em penso que ara, de secret, ja no
n's gaire. Tothom ho sap, i la vdua es veu que tamb, pel molt que
dna entenent que no ho sap. Oh! El senyor Jones necessitava que
Huck fos aqu: no podia amollar el seu gran secret sense Huck:
sabeu?

-Secret de quina cosa, Sid?

-El seguiment dels lladres, fins al tros de la vdua, que va fer
Huck. Em penso que el senyor Jones es prometia dar-se una bella
estona amb la seva sorpresa, per em jugo qualsevol cosa que se li
tornar aiguapoll.

Sid cloquej una rialleta amb molt de contentament i satisfacci.

-Sid: su vs, qui ho ha dit?

-Oh! Tant se val, qui hagi estat: alg ho ha dit, i amb aix n'hi ha
prou.

-Sid, no hi ha sin una persona, en aquest poble, prou rona per a
fer aix: i su vos. Si us hagussiu trobat com va trobar-se Huck,
us haureu esquitllat tur avall, i no n'haureu dit un mot a ning,
dels lladres. No podeu fer sin coses rones, i no podeu comportar
de veure lloat a ning per fer-ne de bones. Vet-ho aqu: no
regracieu, com diu la vdua.- I Tom malmen a cop de punys les
orelles de Sid, i l'empeny cap a la porta amb un cert nombre de
puntades de peu. -Ara aneu i digueu-ho a la tieta, si gosssiu, i
dem ja veurem quna sumanta!

Alguns minuts desprs els invitats de la vdua eren a la taula, tot
sopant, i una dotzena de minyons estaven davant les tauletes
laterals de la mateixa cambra, segons l'estil d'aquella terra i
d'aquell temps. A l'hora oportuna el senyor Jones fu son petit
parlament, en el qual regraciava la vdua per l'honor que els feia,
a ell i a sos fills; per digu que hi havia una altra persona, la
modstia de la qual...

I va seguir, i va anar-se estenent. Revel son secret sobre la
participaci de Huck en la aventura, amb la ms bella fais
dramtica que sabia; per la sorpresa que motiv era, en gran part,
estrafeta, i no pas tan clamorosa i efusiva com hauria estat sota
ms venturoses circumstncies. Tanmateix la vdua va fer una
ostentaci d'espalmament d'all ms bonica; i amunteg tants de
compliments i tanta de gratitud damunt Huckleberry, que ell gaireb
oblid la incomoditat quasi intolerable de son nou vestit per la
incomoditat totalment intolerable d'sser ofert com una rodella a
l'esguard i a les lloances de tothom.

La vdua digu que es proposava donar a Huck la seva casa per llar,
i fer-lo instruir; i que quan tingus el diner estalviat el faria
entrar en els negocis, modestament. L'avinentesa de Tom era
arribada. Digu:

-Huck no ho necessita: s ric!

Sols un considerable esfor de la cortesia dels invitats contingu
la rialla de justa i escaient satisfacci que es mereixia aquesta
gustosa faccia; per el silenci era una mica desmanegat. Tom el va
rompre:

-Huck t diners, avui. Potser no us ho creieu, per en t una pila.
Oh! No cal que us en rigueu: em penso que us els puc mostrar.
Espereu-vos un minut.

Tom se n'an cap a fora. Els invitats es miraven l'un a l'altre amb
un inters perplex, i miraven interrogativament Huck, bocacls.

-Sid: qu li passa, a Tom?- digu la tia Polly. -Ell... B, mai hi
ha manera de saber-ne el qu, d'aquest miny. Jo mai...

Tom entr, havent-se-les amb el pes del saquet, i la tia Polly no
acab la seva frase.

Tom escamp el b de Du de monedes d'or damunt la taula, i digu:

-Veieu, qu us deia? La meitat s de Huck, i l'altra meitat s meva!

L'espectacle va trencar l'al a tothom: tothom era bocabadat; ning
parlava, per un moment. Desprs hi hagu una demanadissa unnime
d'explicacions. Tom digu que podia dar-ne, i ho fu. La histria va
sser llarga, per xarbotant d'inters. Amb prou feines hi hagu una
interrupci de ning que trenqus l'encs de son doll. Quan Tom
hagu acabat, el senyor Jones digu:

-Em creia haver manegat una petita sorpresa per a aquesta ocasi,
per ara ja no val res. Aquesta altra la fa d'all ms migrada: ho
reconec.

El diner fou comptat: la suma passava una mica de dotze mil dlars.
Era ms del que ning dels presents hagus vist mai en una sola
vegada, encara que all hi havia diverses persones que tenien molt
ms en propietat.




CAPTOL XXXVI

El lector pot restar convenut que la ganga de Tom i Huck produ una
forta sensaci en el pobre poblet de Sant Petersburg. Una quantitat
tan gran, i tota ella veritablement encaixada, semblava gaireb
increble. Se'n parlotej, de la cosa, i se la va estufar i
glorificar fins que el seny de molts dels habitants vacill sota la
tensi del malalts exaltament. Totes les cases de Sant Petersburg i
els llogarrets vens foren analitzades, post darrera post, i llurs
fonaments descolgats i escorcollats, en la recerca del tresor ocult.
I no pas per minyons, sin per homes; i alguns de ben seriosos i
sense el ms petit romanticisme. Onsevulla que Tom i Huck
apareguessin, hom els festejava, els admirava, s'hi embadalia. Els
minyons no podien recordar que llurs observacions haguessin estat de
pes, abans; per ara les dites llurs eren atresorades i repetides:
tot el que feien, a com lla, semblava sser considerat com a
notable: havien perdut, evidentment, el poder de fer i dir coses
vulgars. A ms, llur passada histria va ser furgada, i hom descobr
que hi havia marques d'originalitat ben paleses. El peridic local
public esbossos biogrfics dels minyons.

La vdua Douglas pos el diner de Huck al sis per cent, i el jutge
Thatcher fu el mateix amb el de Tom, a requesta de la tia Polly.
Cada miny tenia ara una renda simplement prodigiosa: un dlar per
cada dia de feina de l'any, i mig ms els diumenges. Era exactament
o que guanyava el ministre. (No, era el que li prometien:
generalment no podia arreplegar-ho.) Amb un dlar i quart per
setmana, un miny podia sser allotjat, mantingut i ensenyat, en
aquells antics dies innocents... i tamb vestit i rentat, fet i fet.

El jutge Thatcher s'havia format una gran opini de Tom. Digu que
cap miny dels corrents no hauria tret mai la seva filla de la cova.
Quan Becky digu al seu pare, en estricta confiana, cm, a
l'escola, Tom havia rebut les fuetades en lloc d'ella, el jutge en
fou visiblement commogut; i, quan ella deman grcia per la gran
mentida que Tom havia dit per transportar el fueteig de l'espatlla
d'ella a la seva, el jutge digu, en un bell esclat, que aquella era
una mentida noble, generosa, magnnima: una mentida digna de
redrear el cap i transitar per la histria de bracet amb la lloada
Veritat de George Washington sobre la destral! Becky pens que son
pare mai no havia semblat tan alt i tan ufans com quan caminava per
la cambra i dava un cop de peu i deia aix. Ella eix de dret, i va
assabentar-ne Tom.

El jutge Thatcher esperava que algun dia veuria Tom fet un gran
advocat o un gran militar. Digu que tenia l'intent de procurar que
Tom fos adms a l'Acadmia Militar Nacional, i desprs educat en la
millor escola jurdica del pas, perqu pogus estar ensinistrat per
exercir una de les dues carreres, o totes dues. La riquesa de Huck
Finn, i el fet de trobar-se sota la protecci de la vdua Douglas,
l'introdu a la societat (no: va llanar-l'hi, va precipitar-l'hi),
i els seus sofriments gaireb ultrapassaven la mesura de les seves
forces. Els servents de la vdua el tenien net i polit, pentinat i
raspallat; i de nit el colgaven entre llenols antiptics, sense una
petita mcula o llntia que hi pogus estrnyer contra el cor i
reconixer per amiga. Hagu de menjar amb ganivet i forquilla; hagu
d'usar tovall, tass i plat; hagu d'apendre el seu llibre; hagu
d'anar a l'esglsia; hagu de parlar amb tanta de propietat que el
llenguatge esdevingu inspid en sos llavis: onsevulla que es girs,
les barreres i cadenes de la civilitzaci el tancaven i el fermaven
de cap a peus.

Sofr coratjosament per tres setmanes les seves calamitats; i
desprs, un dia, va resultar esgarriat. Per espai de quaranta vuit
hores la vdua el cerc per tot arreu, afligidssima. El pblic s'hi
encaparr en gran manera: tot ho remenaren, i dragaren el riu en
cerca del seu cos. A les primeres hores del ter mat, Tom Sawyer,
assenyadament, an furgant per algunes btes buides que hi havia ms
enll de l'escorxador fora d's, i trob el refugiat dins una
d'elles: Huck hi havia dormit. Acabava de desdejunar-se amb alguns
caps i bocins de menjar robat. I jeia al ras, ara, cmodament
aparellat amb la pipa. Estava despentinat, escabellat, i duia la
mateixa antiga ruina de parracs que l'havia fet pintoresc en els
dies que era lliure i feli. Tom el va escometre, li digu el
trasbals que havia causat, i va instar-lo a tornar a casa. La cara
de Huck perd son pacfic comportament i prengu un tirat melangis.
Digu:

-No me'n parleu, Tom. Ho he tastat, i no guixa: no guixa, Tom. No s
per a mi: no hi estic avesat. La vdua em tracta b, i s amorosa;
per no puc comportar el seu estil. Em fa llevar a la mateixa hora
cada mat; em fa rentar; em pentinen d'una manera que esgarrifa; no
em volen deixar dormir en el cobert de fusta. He de portar els
vestits condemnats que m'ofeguen: sembla que no deixin passar gens
d'aire, tanmateix; i faig goig d'una manera tan endiastrada que no
puc tirar-me a terra, ni ajeure'm, ni rodolar enlloc. Que no m'he
escapolit per una porta de celler, fa... b, jo diria que fa anys.
He d'anar a l'esglsia, i suar i suar: no puc veure aquells sermons
enfarbalanats. No puc atrapar-hi una mosca, all dins. No puc
mastegar tabac, i he de dur sabates tot el diumenge. La vdua es
posa a taula en tocar una campana; se'n va al llit en tocar la
campana; es lleva en tocar la campana: tot s tan ferstegament
acompassat, que un hom no pot comportar-ho.

-B, tothom ho fa aix, Huck.

-Tom, s igual. Jo no sc tothom, i no puc comportar-ho. Esparvera
de veure's lligat alx. A mi deu-me el ser deixat, que s una cosa
planera: no hi estic, jo, per gent que li manca un bull. He de
demanar-ho, per anar a fer una pescada; he de demanar-ho, per anar a
capbussar-me al riu: mala fi tingui un hom, si no he de demanar
totes les coses. B, havia de parlar amb tanta gentilesa que no
tenia consol: no tenia ms remei que pujar a la golfa i renegar una
mica cada dia per dar-me gustet a la boca, o b hauria mort. La
vdua no em deixava fumar, no em deixava fer esgarips, no em deixava
badallar, ni estirar-me, ni escupir davant la gent.- I desprs en un
accs d'especial irritaci i ofensa, digu: -I, mala negada! pregava
a totes hores. Mai no he vist una dona com aquella! No hi havia ms
remei que plantar-la, Tom: com ho sentiu. I, a ms, l'escola aviat
s'obrir, i jo hauria hagut d'anar-hi. B, aix no hauria pogut
comportar-ho, Tom. Veieu Tom? Aix d'sser ric no s pas de primera,
com diuen. s neguitejar-se i neguitejar-se, i suar i suar, i
desitjar a tota hora que un hom fos enterrat. I a mi aquest vestit
m'escau; i aquesta bta m'escau. I poc els tornar a deixar de
banda. Tom, mai no m'hauria vist en aquest tribull si no hagus
estat per aquells diners: ja podeu pendre la meva part amb la
vostra, i dar-me de tant en tant deu cntims (no pas moltes vegades,
perqu jo no dono una malla per cap cosa sin quan s d'all ms
difcil d'haver); i vs aneu i em feu quedar com una persona amb la
vdua.

-O Huck! Ja sabeu que no podeu fer-ho, aix: no estaria b. I, a
ms, si tasteu per una mica ms d'estona aquesta cosa, us arribar a
plaure.

-M'arribar a plaure! S, de la manera que em plauria una estufa
roent si havia d'ajeure-m'hi al damunt tan llarg com s. No, Tom: no
ser ric, i no viur a les seves maledes cases ofegadores. Em
plauen els boscos, i el riu, i les btes. I poc els deixar. Mala
negada!... ara que havem arreplegat escopetes i una cova, i havem
pres el determini de robar! I vet aqu que aquesta ximplesa del
diable ha hagut de treure el nas i fer-ho malb tot!

Tom vei l'avinentesa que se li oferia:

-Mireu, Huck; aix de ser ric no em fa pas tornar enrera de posar-me
a lladre.

-No? Oh! Malvinatge! Parleu de bo de bo ben reb, Tom?

-Tan de bo de bo com que ara estic assegut. Per, Huck, no us podem
deixar entrar a la colla si no su respectable: sabeu?

La joia de Huck va extingir-se.

-No m'hi podeu deixar entrar, Tom? No em vau deixar entrar a fer de
pirata?

-S, per aix s diferent: un lladre s de ms to, que no pas un
pirata, en general. Hi ha moltes terres on estan qui-sap-lo amunt de
la noblesa: sn ducs i coses per l'estil.

-Escolteu, Tom: no hem estat sempre amics, vs i jo? Oi que no em
deixareu a les capses? Oi, Tom? Oi que no ho fareu? Digueu. Oi,
Tom?

-Huck, puc voler-ho o puc no voler-ho; per qu diria la gent? Ves,
dirien: -Uix! La colla de Tom Sawyer! Quna terregada hi ha! I ho
dirien per vs, Huck. No us plauria pas, aix; ni a mi tampoc.

Huck romangu algun temps en silenci, esmerant-se en una lluita
mental. A la fi digu:

-B, tornar a casa de la vdua per un mes, i m'hi aferrar i mirar
si puc comportar-ho, si vs em deixeu pertnyer a la colla, Tom.

-Molt b, Huck: aix s anar llat! Anem, vell company, i demanar
a la vdua que us afluixi una mica, Huck.

-Ho fareu, Tom, tanmateix? Est b, aix. Si ella em deixa portar
algunes coses de les que estiguin de ms mal borrs, jo fumar
d'amagat i renegar d'amagat, i far tots els possibles o esclatar.
Quan engegareu la colla i ens farem lladres?

-Oh! Ben aviat. Aplegarem els minyons, i potser aquesta nit farem la
iniciaci.

-Farem la qu?

-La iniciaci.

-Quna cosa s?

-s jurar d'estar l'un al costat de l'altre, i no dir mai els
secrets de la colla, baldament ens fessin bocins, i matar qualsevol
(i tota la seva famlia) que perjudiqui el cos d'un de la colla.

-Aix s llut! aix s ben llut, Tom, a fe!

-Oi: que n's, jo en faig la juguesca. I tots aquests juraments
s'han de fer a mitja nit, en el lloc ms soliu i basards que pugueu
trobar. El ms escaient s una casa on surti por; per ara totes
estan malmeses.

-B, aix de la mitja nit s de primera, a com lla, Tom.

-S, talment. I heu de jurar damunt d'una caixa de mort, i firmar-ho
amb sang.

-Aix s que s una cosa que val la pena! B, s un mili de vegades
ms divertit que el piratejar. Me estar estaqueta amb la vdua fins
que em mori, Tom; i, si arribo a ser una lladre de grapa regular i
en parla tothom, em penso que ella n'estar orgullosa d'haver-me
estirat cap a casa seva, fora de la mullena!




ACABAMENT

Aix acaba aquesta crnica. Com que s estrictament la histria d'un
miny, ha d'aturar-se aqu: no podria passar gaire endavant sense
esdevenir la de un home. Quan hom escriu una novella sobre gent
gran, sap exactament on ha d'aturar-se, aix s, al casament; per
quan hom escriu sobre la minyonia ha d'aturar-se all on pot.

La major part dels personatges que surten en aquest llibre encara
viuen, i sn prspers i felios. Podr semblar, algun dia, que
valgui la pena de rependre la histria dels ms joves, i veure quna
mena d'homes i dones esdevingueren: aix, doncs, ser ms assenyat
de no revelar cap cosa, ara, d'aquesta part de llurs vides.






End of Project Gutenberg's Les Aventures De Tom Sawyer, by Mark Twain

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK LES AVENTURES DE TOM SAWYER ***

***** This file should be named 30890-8.txt or 30890-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/3/0/8/9/30890/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, are critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
